Viu a Valls des de fa 22 anys, es va jubilar en fa sis i després de tota una vida dedicada a l’administració privada el Xavier Vilalta va veure’s amb l’obligació de no quedar-se quiet a casa. “No volia jubilar-me per dedicar-me a observar com progressaven les obres del meu barri”, ha dit en més d’una ocasió a amics i familiars. Així va ser com va accedir, poc temps després i gairebé per atzar, a formar part com a voluntari del menjador social La Taulada, de Valls, fundat fa una dècada pel pare Joan Font, missioner claretià, que en l’actualitat, residint a Sallent, observa la progressió del centre des de la distància.
On és el pare Font?
Es troba d’any sabàtic. Més ben dit, fa una vida sabàtica. Tot i així, a les reunions de La Taulada el tenim present connectat a través del seu ordinador, i la seva veu sempre hi és. Malgrat la distància, no hi perdem el contacte. Es podria dir que La Taulada és fruit de l’esforç i del sacrifici d’un home que va donar-ho tot perquè això fos una realitat i tingués la salut que té avui en dia.
Sobta no veure’l. Es deu a res en especial, l’absència?
Fa pocs mesos va haver-hi a Valls uns esdeveniments que podríem catalogar de lamentables. Ocupacions d’habitatges, robatoris massa repetitius… Uns fets que es van atribuir a persones que havien estat vinculades amb La Taulada com a usuàries. Per això, vam ser víctimes d’amenaces en fer-se córrer la notícia. I ja et pots imaginar quina cara se’ns va quedar a tots…
De desencaix.
És poc.
Sempre va bé prendre’s un respir. Però us va deixar l’entitat caminant en bona direcció.
I, per això, continuen entrant una mitjana de 80 persones diàries per la porta. Principalment, homes, però el volum de dones tampoc és baix. Mengen, es dutxen, es renten la roba… Quan ho fan, no els discriminem sigui quina sigui la seva religió i la seva procedència. Després de passar un petit cribratge i de mantenir-hi una relació diària, semblant a la d’una mare i el seu fill, els oferim la possibilitat de dignificar les seves vides, per poc que es pugui; permanentment o, a vegades, per un curt termini de temps. Tots ens mereixem tenir un plat calent a taula, l’escalf d’una bona companyia i sentir-se valorat per una comunitat mínima de persones.
Deu anys donen per molt.
Exacte. Hem canviat d’ubicació, han passat centenars de cares noves, s’han aconseguit ajudes econòmiques, com ara la que aviat ens arribarà de la Diputació de Tarragona per comprar rentadores noves, i el caliu que hi aportem tots i totes ha crescut significativament.
La Taulada és com la taula del Darrer Sopar: llarga i nombrosa.
Sí, però en alguns moments hem hagut de redirigir persones a altres entitats similars a la nostra perquè no hem pogut cobrir tanta demanda. Parlem d’èpoques en què l’arribada massiva de persones d’arreu del món ha generat unes puntes d’immigració mai vistes. Aquest aspecte és el que ens genera la sensació més agredolça de totes; del primer a l’últim.
Per sort, compteu amb el suport de moltes empreses que us fan costat.
Sí, el menjar prové de grans superfícies, del petit comerç, de particulars… a vegades, fins i tot, n’ha sobrat. Podem sentir-nos satisfets perquè les col·laboracions externes són el pal de paller de La Taulada.
Sou com una família més per a tots ells. També, per a gent que ni s’ho hauria plantejat mai, ¿no ho creus?
Crec que hi ha gent que no ve perquè té por que la vegin demanant ajuda, rebaixant-se, canviant el seu estil de vida per un altre que ningú no desitjaria mai. Hi ha un factor psicològic que no deixa pensar a aquestes persones en les possibles sortides que té al seu abast. Socialment, s’ha de continuar fent pedagogia des de tots els contorns per fer veure a tothom que el fet de demanar menjar gratuïtament no és dolent; és una acció senzillament humana.
“CREC QUE HI HA GENT QUE NO VE PERQUÈ TÉ POR QUE LA VEGINT DEMANANT AJUDA, REBAIXANT-SE, CANVIANT L’ESTIL DE VIDA PER UN ALTRE QUE NINGÚ NO DESITJARIA MAI”
Ha dit alguna vegada en Peio Sánchez, rector de la Parròquia de Santa Anna de Barcelona, que centres com el vostre són com una mena de termòmetre social. ¿Ho comparteixes?
Aquí és on realment es pren el pols de com està la vida allà fora. És cert. Per això, cada vegada es cuiden més i millor entitats com La Taulada, des d’un punt de vista polític, perquè no naufraguin.
Parlant de nàufrags, la vostra tasca és com la dels pescadors: llenceu la xarxa i hi recolliu de tot, bo i dolent.
Es podria dir així. L’idioma alimentari és universal i La Taulada juga un paper importantíssim per ser una de les primeres portes on truquin persones de casa nostra i d’altres llengües que ho necessitin de debò.
