La Fundació Privada Sant Raimon de Penyafort va celebrar el passat 7 de novembre una jornada de reflexió sobre els drets de les persones sense llar, en el marc dels espais per a l’anàlisi que organitza periòdicament aquesta institució barcelonina sobre la protecció jurídica de les persones en situació de risc. L’activitat es va celebrar a la biblioteca del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, entitat que és representada en el seu patronat juntament amb el Consell General de l’Advocacia Espanyola, el Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya i la Federació de Col·legis d’Advocats d’Espanya. Un dels experts que hi van intervenir va ser l’advocat Xavier Puigdollers (Barcelona, 1951), patró d’aquesta fundació sorgida el 1995 en el marc dels actes organitzats amb motiu del 700è aniversari de l’advocacia de Barcelona.
La seva fundació s’ha implicat en l’abordatge d’aquest problema. Ens podria explicar quines accions o projectes tenen en marxa per millorar la situació de les persones sense llar?
L’objectiu de la Fundació Privada Sant Raimon de Penyafort és, des dels seus inicis, crear espais de debat per reflexionar sobre les situacions que afecten les persones, especialment les que es troben en situació de vulnerabilitat, com ara les que viuen al carrer; les que tenen alguna discapacitat; les que viuen una infància abandonada, maltractada o abusada; les que han passat per la presó i es troben en un procés de reinserció social, etcètera. Tracta de contemplar quines qüestions pot aportar el món del dret a la societat per viure de la millor manera possible. Així, com es fa en altres àmbits, la situació de les persones sense llar és analitzada per la fundació des d’una perspectiva jurídica (des de la qual es busquen solucions) que, com en l’acte que comentava vostè, acaba sent divulgada i, si es dona el cas, s’acaba convertint en alguna acció concreta.
Com valora la situació actual del sensellarisme a Catalunya? En aquest sentit, digui’m, creu que s’estan fent prou esforços per abordar-lo?
És greu. Actualment, són moltes les persones que viuen al carrer, a Catalunya, i les que, al mateix temps, tenen una gran dificultat per sortir d’aquesta situació i incorporar-se amb plenitud a la societat. Parlem d’unes 18.000 persones. Encara afegiré un detall més que cada vegada s’està donant més: estem anant cap a un punt en què la quantitat de persones adultes que són expulsades per la societat és més elevada que la d’aquelles que hi són inserides després de passar per un procés de sensellarisme. Per tant, no es pot ser gaire optimista en aquests moments i els esforços, tot i que existeixen, podrien ser més nombrosos.
Voluntat, n’hi ha.
Sí, o, com a mínim, se’n parla, d’aquesta voluntat. Però hem d’arribar a una reflexió gran en què es tinguin en compte els mitjans econòmics, laborals, socials i residencials perquè la situació actual deixi de ser la que és. Això ha de passar per modificacions legislatives: fa relativament poc temps es va presentar al Parlament de Catalunya una proposició de llei, que era iniciativa acadèmica i d’entitats socials, sobre el sensellarisme. La llei volia ajudar a resoldre aquesta situació, però en el moment en què es va dissoldre el Parlament aquesta proposició va decaure i, per això, en l’actualitat s’està a l’espera de tornar-la a debatre parlamentàriament perquè es pugui aprovar i aplicar. Podria ser un primer pas per trobar solucions.
Quin impacte creu que tindria l’aprovació d’una llei que tractés els drets del sensellarisme? I, si fos així, quins aspectes claus considera que haurien d’incloure’s en aquesta legislació?
El primer dels impactes seria que aquestes persones disposessin d’una feina. Aquest és un element indispensable per poder gaudir d’un habitatge. En aquest punt, a més, s’obre un aspecte clau, és a dir, el de trobar solucions pel que fa al mercat del lloguer. Un cop es poguessin trobar vies per facilitar jurídicament aquests dos drets, ja vindrien tota la resta d’aspectes que es consideren necessaris per dignificar-se i socialitzar-se.
La coordinació entre institucions i entitats és clau en l’atenció al sensellarisme. Com valora el nivell de col·laboració actual entre entitats com Sant Joan de Déu, Càritas o la Comunitat de Sant Egidi i les administracions públiques?
Efectivament. Hi ha una gran iniciativa privada i social en aquest camp, formada per entitats amb diverses sensibilitats com les que enumera i algunes més. Això, però, no resol el problema: s’assisteixen les persones sense llar que es poden atendre dins d’unes possibilitats concretes, però la col·laboració amb les administracions és la que permet trobar una solució a aquests problemes per les seves facultats de crear serveis, de modificar legislacions i de donar oportunitats. En aquest sentit, la col·laboració que hi ha, actualment, és bona, però no hem de dependre només de les sensibilitats que tinguin els polítics en cada moment, sinó dels canvis normatius que permetin realment dotar aquest problema de solucions.
Quins obstacles considera que dificulten l’accés a un habitatge digne per a les persones sense llar? Creu que hi ha mesures que podrien aplicar-se a curt termini?
El primer obstacle és que no n’hi hagi, d’habitatges dignes. I el segon és aquest que tingui uns preus que la gent no pugui pagar. Tenir un habitatge no només significa tenir un sostre per no mullar-me ni tenir fred, sinó tenir intimitat i compartir espais si es té família al voltant; la vida ha de formar part del fet de disposar d’un habitatge.
Fer recomptes anuals de persones que viuen al ras; repartir documentació perquè coneguin quines són les seves possibilitats de poder dormir o dutxar-se, tot i viure al carrer; assistir aquestes persones aportant-los menjar i beure… Són vies que convé continuar potenciant?
No només es tracta de fer estadístiques al voltant de quanta gent dorm al carrer ni de repartir solucions fotocopiades a les persones sense llar des de la iniciativa social. També és necessari conèixer la situació personal de cada persona i saber quines són les possibilitats reals perquè refaci la seva vida amb dignitat. No tothom té les mateixes necessitats ni la mateixa voluntat de sortir del sensellarisme.
Quines estratègies o iniciatives de països europeus considera que podrien ser aplicables a Catalunya en la lluita contra el sensellarisme?
La col·laboració internacional és bona, per bé que les societats del Primer Món tinguin gairebé totes aquest problema en les seves estructures. En canvi, al Tercer Món, en tractar-se d’una cosa habitual, no crida tant l’atenció. Per tant, cal buscar solucions internacionals que permetin establir mecanismes d’ajuda entre uns i altres, ja que no hi ha iniciatives que, sota l’empara de la globalització, tinguin uns paràmetres humanament positius.
