El periodista Xavier Graset (Vila-seca, 1963) ha tornat a donar vida a dos-cents articles d’opinió publicats en més d’una dècada atorgant-los una nova correlació a La pausa dels dies (La Campana, 2023), com si faltés llegir-los en ordre per entendre’ls de debò. Un ordre que se sosté per les quatre estacions de l’any, i que converteix els articles en un dietari on l’edat de l’autor canvia, però la mirada no: Graset concep la seva obra com el fruit de la maduixera —que neix al febrer, com ell, al carrer Comte Sicart, i s’acaba de collir al maig—, dolç però amb un punt d’acidesa. Mentrestant, es passeja pels seus pensaments amb la facilitat de qui, per la diada de Sant Jordi, signarà llibres pels descosits. Ja ho diu la dita: per l’abril, maduixes (i records) mil.
Demà dilluns, quan el dia d’avui ja sigui una història més del seu passat, tornarà a portar els seus fills al Col·legi de les Germanes Dominiques de Reus.
I la vida continuarà rodant!
Al llibre diu, fent seva una expressió del monjo Lluís Duch, que Déu, en l’actualitat, té un paper residual i que torna del seu exili per Setmana Santa i Nadal. De qui creu que s’exilia?
En general, sembla que Déu faci nosa i que de vegades molesti. Però també sembla que, en alguns moments de l’any, com ara per Setmana Santa i Nadal, de cop i volta tots correm per a recuperar-lo de qui-sap-on, d’una mena d’exili, amb la intenció de tornar a situar-lo al centre de totes les atencions.
És diferent del Déu que va conèixer quan era petit.
No. És el mateix. Allò que és diferent és la societat, ja que els ritmes vitals, quan jo em trobava al niu que representava el meu primer escenari de vida, a Vila-seca, es movien resseguint els impulsos del catolicisme imperant. I Déu, allà, hi era tots els dies de l’any. Ara la situació és molt diferent i no cal furgar gaire per adonar-se que s’ha capgirat com si es tractés d’un mitjó.
Ha dit que la seva fe resideix en la quotidianitat.
No la visc com un fet excepcional i, en relació amb el que dèiem abans, no necessito que sigui Setmana Santa ni Nadal per exterioritzar la meva fe. Puc i sé trobar-la en qualsevol moment sempre que desitgi fer-ho, ja que la meva és una fe envers les coses que m’envolten, grans i petites, del passat i del present, que poden alterar les emocions i mantenir-les assegudes en una cadira durant anys sense fer soroll.
També es refereix a la Bíblia sostenint que cadascú té la seva escala per arribar a ella.
Com l’escala de Jacob, profeta del judaïsme, que ens parla de la forma com els àngels ascendien al cel i tornaven al món terrenal, de com una escala comunica el Cel i la Terra. I, per conèixer la Bíblia, passa el mateix: cadascú hi entra com vol i per on vol, i no cal dir quan vol. Amb referències com aquesta presento les meves observacions del que m’envolta i em passa, potser per no apropar-me tant als fets, però també per posar uns altres filtres a les meves interpretacions.
Dedica unes paraules al seu pare, Esteve Graset, i menciona la llibreta que es va emportar al front durant la Guerra Civil. Ell, al terç d’Oriamendi, i el seu germà, Joan, al Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, van tenir papers actius al front.
Eren gent de poble, pagesos…, i, a casa, sempre havien sigut carlins. De fet, a mi em deien que en totes les guerres carlines hi havia hagut un Graset pel mig. A més, recordo molt bé la seva boina… Quan van mobilitzar-lo, el meu pare, que va néixer el 1915, va estar a l’exèrcit de la República i, quan va poder, es va canviar de bàndol per estar prop dels seus. Tot i així, aquest va ser un episodi que no s’explicava gaire en l’entorn familiar. ¿Què m’havien de dir, a mi, si jo era el petit de quatre germans? Aquest era un aspecte que romania en silenci sepulcral, però tots ho sabíem i ho assumíem com un fet natural.
Com creix envoltat d’un ambient cultural i pròxim al Centre de la Joventut Catòlica de Vila-seca?
El meu pare va freqüentar el gènere de la sarsuela i els meus germans em van introduir des de petit al món teatral, com també ho vaig fer gràcies a un cosí que va dedicar-s’hi professionalment. Passats uns anys, d’això, van arribar a les meves mans obres escrites per tota mena d’autors: Ibsen, Pirandello, Ionesco… I, després, amb el grup de teatre La Tramoia, vaig acabar pujant a l’escenari per donar vida a Els Pastorets, cosa que he fet fins no fa gaire temps.
En alguns articles retrata uns episodis que, tot i ser reals perquè els ha vist amb els seus ulls, semblen escrits per dramaturgs que volen contraposar situacions en què els protagonistes són els humans.
Em ve al cap el que vaig escriure sobre una situació en un carrer de Barcelona: mentre passejava, vaig veure, amb pocs metres de distància entre ells, uns bombers de cos cultivat venent calendaris benèfics i un sensesostre demanant almoina. La vida és pendular i plena de contradiccions. D’un fet quotidià com aquest, en què gairebé ningú no s’adonava de la paradoxa que existia en un mateix carrer, vaig voler extreure’n una observació transcendent. I així ho he procurat fer amb moltes altres experiències que explico al meu llibre.
