L’historiador Xavier Garí de Barbarà (Barcelona, 1974), professor del Col·legi Sant Ignasi-Jesuïtes Sarrià i de la Facultat d’Humanitats de la UIC (Universitat Internacional de Catalunya), va tornar a casa seva anit des de Prada de Conflent després de participar en una de les sessions promogudes per la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Tal com és habitual en les seves participacions públiques, aquest investigador hi va desglossar el seu coneixement sobre els orígens i l’arrelament del moviment per la pau que va haver-hi a Catalunya durant el segle XX, un dels seus principals camps d’investigació.
De tornada a Barcelona, el també integrant del projecte Som cristians va poder atendre telefònicament les preguntes de Flama, que no es van escapar, de fet, de referir-se a la commemoració internacional d’aquest dimarts 22 d’agost, dedicada a les víctimes d’actes de violència motivats per la religió o les creences. Paradoxalment, Garí de Barbarà té clara la idea que “una de les aportacions més importants de les religions és la seva contribució a la pau, ja que totes neixen d’inquietuds pacífiques i pacifistes”, avança, per bé que, després, cadascuna d’elles hagi pogut tenir els seus propis condicionants que en ocasions les han fet infidels als seus postulats originaris.
Si els ideals de la noviolència són religiosos, com vostè diu, ¿per què es relacionen les religions amb la violència?
Perquè les religions estan formades i liderades per persones, i aquestes tenen sovint interessos particulars o bé temporals, que apliquen a les seves organitzacions (siguin religions, sindicats, o qualsevol iniciativa col·lectiva). Fixi’s com han existit determinats líders religiosos a la història que han utilitzat la institució religiosa per controlar la gent i respondre els seus propis interessos. I això ho han fet mitjançant la violència, un element que no ha pogut sorgir mai des de l’essència pacífica d’on neixen les religions de tot el món.
En un article publicat a Foc Nou, deia que, per a Mahatma Gandhi, Jesús complia amb tots els requisits de la noviolència, a pesar que, amb els segles, l’Església romana ha anat distanciant-se d’aquest referent. ¿Creu que seria important una encíclica sobre aquesta qüestió que completés les que el Papa Francesc ha presentat fins ara, com la que ha anunciat aquestes últimes hores?
Tots els papes del segle XX, des del mateix Benet XV amb motiu de la I Guerra Mundial, i fins a Francesc amb la Guerra d’Ucraïna, tots s’han referit abastament sobre la pau i n’han fet una defensa aferrissada. Seria molt positiu que, en aquesta segona part de l’encíclica Laudato si’ que ha anunciat recentment, el papa Francesc, també hi dediqués una part important a la noviolència perquè és també respecte a la Creació en tots els seus sentits. No obstant, Francesc n’ha parlat en discursos molt interessants i punyents durant el seu pontificat —sobretot, en aquests últims mesos.
¿Com creu que actuen el pontífex i Matteo Zuppi, en aquest sentit?
La seva mediació és necessària, en aquestes crisis bèl·liques. L’Església pot fer un bon paper si utilitza tots els seus mecanismes de diplomàcia. Tant el papa com el cardenal Zuppi tenen unes conviccions pacifistes admirables i saben molt bé que les reaccions de Vladímir Putin també responen a provocacions generades per l’OTAN —recents i passades—, per la qual cosa és un error culpar només a Rússia de tot el que passa. Francesc s’hi va referir en una entrevista al Corriere de la Sera afirmant que “els lladrucs de l’OTAN” també van desfermar la invasió.
“Si no vols la guerra, ¿has preparat la pau?”. Així va titular una de les seves conferències de l’any passat, en aquest cas al Centre Catòlic de Blanes. ¿Què volia dir?
La frase parafraseja una altra de llatina que es refereix a una idea oposada a la què vaig fer servir com a títol de la meva conferència. La sentència era de l’escriptor Flavi Renat Vegeci, segons el qual si vis pacem, para bellum (que ve a dir, en català, que si vols la pau, prepara la guerra). Per tant, si no volem la guerra —això ho tenim clar—, per contra, ¿ens hem preparat per a la pau? L’únic que s’ha demostrat és que tenim guerres perquè ens preparem per a elles, i res més.
¿Quina lectura de fons es pot extreure quan el papa demana que no ens acostumem a la guerra?
Els humans som éssers de costums i, per tant, quan ens acostumem a alguna cosa, sigui quina sigui, ens hi acabem adaptant tard o d’hora. Per això, acostumar-nos a tantes situacions injustes, fa que l’opció de ser crítics i reactius esdevingui complicada d’aplicar perquè la injustícia i la violència han acabat per no afectar-nos gaire.
¿Ens insensibilitzem davant les guerres?
Sí. Ens convertim en éssers passius i obedients i, en un determinat moment, com que creiem que no hi ha res més a fer per poder aturar les guerres, les normalitzem. Considero, però, que això s’ha d’acabar.
O minimitzar.
Exacte. Existeixen alternatives per minimitzar les respostes violentes als conflictes que hi ha al planeta. Potser sí que les guerres hi seran sempre,, però encara hi ha molt de marge per reduir-les, anticipar-se o evitar-les. De la mateixa manera que hem acabat amb l’esclavatge medieval, amb la Inquisició, la crema d’heretges i tantes altres situacions terribles que ha fet la humanitat, les guerres poden disminuir moltíssim si les afrontem amb alternatives creatives, intel·ligents i dignificadores de la condició humana.
¿Com veu el que està passant a Nicaragua, on el seu règim ha obert una causa penal per delicte polític de “terrorisme” la Universitat Centreamericana de Nicaragua (UCA), fundada per la Companyia de Jesús?
Això d’acusar de terrorisme a l’adversari perquè no interessa el què pensa o fa, és una banalització greu que ja es va els Estats Units mentre hi havia com a president George Bush. Com en altres contextos semblants, ara a Nicaragua s’han volgut sumar a aquesta tendència falsificadora de la realitat. S’abusa del concepte “terrorisme”, ja que té una altra dimensió conceptual, i s’intenta treure del mig amb aquest escut qualsevol veu que sigui crítica amb el règim d’Ortega.
¿L’Església serà una església d’esglésies?
Els cristians hem de caminar agermanats. Això s’anirà consolidant. La unitat dels cristians no passarà necessàriament per una uniformitat, o pel “retorn a Roma” que alguns sectors exigeixen. No han de retornar enlloc més que a l’Evangeli de Jesús i a viure’l en comunitat. Serà així, i això serà fabulós perquè una església formada per camins i estils diversos, construïts al llarg dels segles i arreu del món, és el més fidel al què va viure, compartir i transmetre Jesús. Aquestes esglésies (amb minúscula, ja per sempre més) seran comunitats portades per famílies (que és la primera comunitat de totes), i ajudades per pastors que seran triats pels seus membres i no pels seus jerarques.
A més, aquests pastors seran també pastores, i ja no s’hi dedicaran “professionalment” sinó que respondran a una crida com a altres que tindran a la seva vida (perquè seran pares o mares, missioners o cooperants, tindran els seus propis oficis, dedicacions i aficions, i respondran a molts altres compromisos i no exclusivament als eclesiàstics…).
Dins del catolicisme també hi ha estils ben diferents (com l’ignasià, el salesià, el benedictí, el franciscà, per no citar moviments o congregacions més recents com els Neocatecumenals, l’Opus Dei, els Legionaris o Comunió i Alliberament), i això no constitueix cap trencament. Ans al contrari: l’eclesialitat de l’Església es demostra amb la convivència en la diferència, respectuosa i afectuosa, de tots els que seguim Jesús de Natzaret.
¿Fent menys cas a tot el que es digui des de les altes jerarquies?
Les jerarquies no haurien d’existir tal i com majoritàriament les entenem encara ara, i menys com es van anar configurant des del segle III i posteriors. Haurien d’existir servidors (els que serveixen) i no jerarques (que ve del grec que vol dir “el que mana”). No pot ser que allò que no agradi a certa jerarquia ja sigui diabòlic, tal com va passar amb el bisbe d’Oriola-Alacant, José Ignacio Munilla. La militància del cristià ha de ser cristiana, i no especialment catòlica, perquè no ha de buscar defensar la “seva” institució, sinó l’evidència de l’Evangeli. I quan es donin situacions com aquesta citada, si alguna cosa hem de fer tots plegats és pregar per aquests jerarques que, demostrant que estan una mica allunyats de l’Evangeli, tenen, sorprenentment, Jesús més a prop, perquè Ell sempre ha estat pròxim als que es troben lluny. No fos que pensant que “nosaltres som millors”, en el fons estiguéssim tan allunyats com ells…
