En una de les aplicacions de missatgeria instantània que hi ha al telèfon de l’experta en comunicació i membre de Cristianisme i Justícia, Sonia Herrera (Barcelona, 1984), existeix una conversa de l’any passat que no gosa esborrar. És la que va mantenir amb el jesuïta Víctor Codina (1931-2023) durant el matí de l’últim 22 de maig, el dia que Codina entrava a l’hospital i, finalment, moria. “Milloraré”, responia el teòleg sense encertar en el seu pronòstic. Però el que no sabia era que s’estava referint a la forma com ha acabat influint, a través de les seves reflexions, en els membres i amics d’aquest centre d’estudis amb seu a Barcelona, on aquesta setmana se l’ha homenatjat.
En aquest homenatge es va continuar presentant L’Esperit bufa des de baix, un quadern editat el novembre passat per aquesta entitat —per a la qual Codina va tenir una “especial estima” durant els últims anys, assenyala Herrera— i que recull, rere una coberta en què apareix la basílica de Sant Pere del Vaticà cap per avall (“avisant el lector del que s’hi trobarà”), els textos que resumeixen millor el seu pensament. Uns articles, de fet, que “toquen tots els pals“, com reconeixien moltes de les persones que van aplegar-se en aquest acte de record, i dels quals no s’escapaven, continua Herrera, temes com ara el ministeri femení, el secret messiànic en l’Església actual i el “bon viure” com un ideal de vida humana.
Professor a Sant Cugat, Codina va residir a Bolívia (del 1982 al 2018), on va culturitzar diverses comunitats, va ser professor del papa Francesc i va tenir veu en el Sínode de l’Amazònia del 2019. “Després, a Catalunya, va patir el coronavirus, però va sortir-ne amb tota la serenor que el caracteritzava”, reconeix Sonia Herrera, i observant, a més, que l’asfíxia que va patir durant aquest mal tràngol no era tan sols pulmonar, com va apuntar en un dels seus articles del 2021: “M’he adonat que també hi ha una asfíxia provocada per un oblit, teòric i vital, de l’Esperit, sense el qual no tenim futur”, anotava. Per això, Codina respirava aire pur en entorns on hi havia col·lectius més vulnerables, on l’Esperit bufa des de baix.
En la seva “teologia del butà“, expressió que indica la seva constant manera de comprendre els textos sagrats en l’actualitat tot sentint els sorolls que predominen als carrers de pobles i ciutats (“com el del butaner”, diu la comunicadora), no hi havia lloc per als silencis. “Era com un teòleg que venia del futur i tenia la capacitat de desfer-se de prejudicis i de mirar més enllà”, assenyala Herrera. Com ara, lingüísticament: “Apostava per anomenar de manera diferent alguns conceptes dels quals l’Església parla constantment, com ara ‘laïcat’, que preferia canviar per ‘batejats‘ i apropar-se a la vocació bàsica de tots els membres de l’Església”. Un home vell (va escriure Sueños de un viejo teólogo: una iglesia en camino) que no tenia idees velles.
