El passat 3 d’octubre Vicenç Lozano va experimentar una gran satisfacció després que la monja Lucía Caram lliurés en mà al papa Francesc els seus llibres Intrigues i poder al Vaticà i Vaticangate. Periodista i escriptor català amb trenta-cinc anys d’experiència com a enviat de TV3 a Itàlia i al Vaticà, durant els darrers temps Lozano ha despertat un gran interès en el públic amb les seves anàlisis sobre els escàndols al Vaticà i sobre el complot internacional contra el Papa jesuïta. En relació amb aquesta darrera qüestió, les seves investigacions l’han portat a descobrir els plans d’una xarxa d’enemics que malden per acabar amb un pontífex que ha esdevingut una pedra a la sabata pels sectors més ultraconservadors de la política, de l’economia i de la mateixa Església catòlica.
Què pensa que pretenien els cinc cardenals que van plantejar els ‘dubia’ (dubtes) al Papa pocs dies abans de l’inici de l’Assemblea del Sínode?
Crec que no va ser altra cosa que una demostració de força per intentar posar el Papa en un enrenou just abans del Sínode. Aquest grup de cardenals ja havia plantejat altres ‘dubia’ al Papa feia anys, i en aquesta darrera ocasió van tornar a fer-ho insistint sobretot en els canvis sobre la moral sexual, fonamentalment amb el tema dels homosexuals i les dones. Francesc els va respondre d’una manera sorprenent, però en sintonia amb les reformes que vol introduir a l’Església: així, va obrir la porta a la benedicció de parelles homosexuals i al reconeixement de la dona com un element clau en la conducció de l’Església.
Què creu que podria sorgir dels debats sinodals en relació amb aquests temes un cop que conclogui la segona i última fase del Sínode l’any 2024?
Soc realista amb aquesta qüestió, perquè el debat sobre els temes de moral sexual depenen de la cultura geogràfica de cada regió del món. No és el mateix un homosexual a Europa que a l’Àfrica, on hi ha encara països que condemnen l’homosexualitat amb penes de mort. Sempre dic que aquesta és la reforma més important de Francesc, sense ser una cosa pròpiament seva: és a dir, no anirà signada per ell, però quedarà a sobre de la taula del seu successor, ja que serà com una macroenquesta a escala internacional amb la participació dels 1.300 milions de catòlics de tot el món. Serà, per tant, una reforma que transcendirà el pontificat actual i un repte per a la modernització de l’Església catòlica i de la seva adaptació al món.
Creu que els recents canvis al col·legi cardenalici, amb 21 nous cardenals de les perifèries afavoriran l’elecció d’un nou pontífex afí a Francesc?
Sobre el paper és evident que és així, ja que ara per ara la majoria de cardenals són nomenats per Francesc, però això no és garantia de res. Al Vaticà —sempre ho dic— les coses no són blanques o negres sinó que hi ha una enorme gamma de grisos, una diversitat molt significativa que cal tenir en compte. De manera que és difícil enquadrar i fer un mimetisme polític del funcionament de la Santa Seu i dels membres que formen el col·legi cardenalici. Els nomenaments del darrer consistori sembla que donen la garantia d’una certa continuïtat d’un papa reformista, és cert, però no oblidem que hi ha tot un sector ultratradicionalista de l’Església aliat amb la ultradreta internacional que treballa —ho tracto en el meu darrer llibre— per manipular el pròxim conclave, de cara a fer xantatge als cardenals electors. Això fa que hi hagi un dubte raonable sobre qui podria ser el successor del papa Francesc.
Els periodistes fem travesses i apostem per alguns noms, però els conclaves són complexos, i hi intervenen molts factors. I un dels que ha intervingut sempre, per més que la tradició catòlica fixi l’Esperit Sant com a inspirador del nom del pontífex escollit, són els lobbies de pressió i grups obstinats amb determinats candidats capaços de generar un cert consens que a vegades es dona amb figures que no són les que en primera instància es podien preveure. Ho vam veure amb l’elecció del mateix papa Francesc, que va ser inesperada i va respondre a certs interessos de reforma a l’Església a través d’un personatge de la perifèria que no estigués contaminat pels escàndols que s’havien produït al Vaticà i que havien motivat la renúncia de Benet VI.
Podríem dir, doncs, que el complot contra el papa Francesc que defensa a ‘Vaticangate’ continua en peu?
El complot continua en peu i s’ha endurit en els darrers temps. La mort de Benet XVI va suposar la pèrdua d’un far per part de l’extrema dreta internacional i d’aquests sectors ultratradicionalistes de l’Església que comentava anteriorment. Ratzinger no es va voler situar mai al capdavant dels opositors de Francesc, però sí que va ser un líder intel·lectual que d’alguna manera va inspirar aquesta lluita. I com que moderava aquest sector més radical, després de la seva mort s’han desfermat les acusacions contra Francesc, a qui titllen d’heretge, d’anticrist, antipapa, de comunista i de voler destruir l’Església. Ho veiem reflectit en declaracions com les que fan els cardenals Müller o Burke, que posen de manifest que la lluita continua en marxa.
D’altra banda, he de dir que el complot de què parlo no és fruit de la imaginació sinó d’un procés de dos anys d’investigacions que demostren que existeix una coordinació de la ultradreta per assaltar les nostres llibertats democràtiques. I és en aquest context que el papa Francesc esdevé un enemic a batre, ja que posa en qüestió el capitalisme salvatge que genera formes d’especulació brutals, pobresa i marginació al món. No oblidem que és el primer papa ecologista de la història i que la seva lluita contra el canvi climàtic toca interessos importants del capitalisme internacional, del neoliberalisme i del neofeixisme que ens volen imposar.
L’esclat de l’enèsim conflicte armat entre Israel i Palestina suma una nova preocupació al Vaticà, que treballa incansablement per apaivagar els conflictes. Creu que aquest permanent estat de violència està trencant el somni de la pau del Papa?
Evidentment, hi ha dos temes sobre la taula que preocupen molt al Papa i són focus de tensió mundial i regional: Ucraïna i Rússia, on Francesc continua intentant que callin les armes i s’estableixi una pau duradora, i el conflicte entre Israel i Palestina, que no respon a una altra cosa que a la situació d’apartheid que pateixen els habitants de Gaza. La Franja és una mena de zoo on viuen milions de palestins que tenen les llibertats conculcades per part d’Israel. No oblidem la construcció del mur ni les polítiques sionistes, que limiten els acords de pau que hi havia per a la creació de dos estats que podrien conviure pacíficament; no oblidem l’estatus de la ciutat de Jerusalem, les colònies israelianes que es van estenent per Gaza i Cisjordània, i no oblidem tampoc el suport dels EUA i la UE a l’agressió constant per part d’Israel oblidant els legítims drets del poble palestí. Una altra cosa és Hamàs, Hezbollah, la radicalització armada i brutal d’aquests dos elements de la política palestina, que no fan altra cosa que minar la causa mateixa del poble palestí.
Quines són les cartes del papa Francesc i la Santa Seu en aquest panorama?
El Papa ha intentat intervenir en el conflicte, com va fer amb Síria, on va aconseguir alguns avenços importants, malgrat que la situació allà encara és complexa, ja que Bashar al-Àsad continua al poder i milions de sirians malviuen en camps de refugiats. Pel que fa al conflicte entre Israel i Palestina, Francesc també ha intentat jugar les seves cartes en diverses ocasions, ha fet gestos importants a Jerusalem per establir diàleg entre les tres grans religions monoteistes, però no se n’ha sortit. La situació allà és un vesper molt difícil de gestionar i costarà molt de trobar una solució que acontenti les dues parts. Una cosa semblant passa a Ucraïna, amb la invasió brutal ordenada per Vladímir Putin a inicis de 2022, que està generant milers de víctimes, sobretot civils.
Per acabar, darrerament alguns han criticat una suposada ‘tebiesa’ del Vaticà pel que fa a l’opressió que viu l’Església catòlica a Nicaragua. Què n’opina?
El tema de Nicaragua és també molt i molt delicat. Davant la persecució que està fent la dictadura d’Ortega i Murillo sobre bisbes, sacerdots i ordes religiosos, el Vaticà ha d’actuar amb una gran prudència. El Papa sap perfectament que una condemna directa al règim suposa un increment de la repressió contra els catòlics i contra els representants de l’Església al país. Així, els moviments diplomàtics per mediar en el conflicte i aconseguir l’alliberament d’aquesta gent represaliada s’han de fer amb prudència, sabent que la brutal repressió que s’està donant al país contra opositors de tota mena posa les coses molt difícils.
