Un arbust de tronc llenyós i recargolat, ple de raïm, és una de les tres imatges que apareixen a l’escut heràldic de qui va ser bisbe de Girona entre els anys 2008 i 2022, Francesc Pardo (1946-2022), com a representació de la seva terra nadiua, el poble de Torrelles de Foix, a la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat. Allà és on, dos anys després de la seva mort, el consistori ha volgut que el seu nom i el seu escut quedin perpètuament recordats: serà al nou passeig Francesc Pardo, que supleix l’antic camí del cementiri, on el cep carregat de raïm, reproduït ceràmicament, es troba com a casa.
El nom del nou carrer pren la seva versió diminutiva en boca d’un dels germans del Cisco, com l’anomenava Pere Pardo, el segon fill, després del bisbe, d’Emili Pardo i Montserrat Artigas, abans que nasquessin l’Emili (que va morir treballant aquestes terres de l’Alt Penedès) i, finalment, la Immaculada. “Al poble era conegut així, com el Cisco de cal Feliç“, rememora el germà, que també va ingressar al seminari tot i que no va acabar els estudis. Així és com s’hi referien cada vegada que, en tot el seu ministeri sacerdotal i episcopal, es guardava la data de Sant Genís per acudir-hi, “estant convidat o sense estar-ho”, precisen entre somriures els dos germans, referint-se al caràcter, a vegades temperamental, de Pardo.
“Tot i tenir un caràcter fort —continuen—, era un home treballador i es feia estimar“. Va ser aquest tarannà obert i predisposat a escoltar tothom el que va caracteritzar-lo l’endemà de la seva presa de possessió com a bisbe de Girona, “anant a comprar una barra de pa al forn més pròxim a la seva residència i deixant bocabadada la fornera”, com recorden els germans. Però també quan, “havent arribat al punt més alt de l’Església catalana”, tenia més temps per dedicar als seus familiars i amics, coincidint amb l’època en què a Pardo el van nomenar (el 2017) fill predilecte de Torrelles de Foix, “fet que va agrair molt”, diuen.
Peça important del Concili Provincial Tarraconense del 1995 (“a pesar que això no hagi transcendit gaire”, observen), Pardo va cultivar una maratoniana carrera que el va portar a trepitjar diverses parròquies abans d’acabar a Girona, com la de Sant Esteve de Granollers. “Allà és on es va posar en relleu la seva vàlua i on va demostrar que podia ser, també, bisbe“, admeten abans de reconèixer que van tenir-ne la primera premonició: “Un dia érem a la rectoria de Granollers, i havent marxat a fer la migdiada, vam deixar davant la porta de l’habitació una mitra feta amb paper de diari i un bastó de fusta llarg, simulant un bàcul”, expliquen. La situació els va colpir en veure’l, havent sortit de la cambra, portant els objectes a sobre.
El segon i últim bisbe que ha donat l’Alt Penedès després de Josep Torras i Bages (1846-1916) “gaudiria ara, si no hagués mort, d’una plàcida jubilació“, com lamenten els dos germans, per bé que l’últim tram de la seva vida va estar marcat per alguns obstacles de salut que Pardo va poder anar superant. “Com indica el seu lema episcopal [“Perquè tinguem vida“, en català], va donar-nos a tots molta vida, tot i que la seva, malauradament, va acabar-se amb tan sols 75 anys”, afegeixen Pere i Imma Pardo.
