Del 3 al 5 de juny, es va celebrar a Madrid la trobada bianual de bisbes i teòlegs, organitzada per la Comissió Episcopal per a la Doctrina de la Fe de la Conferència Episcopal Espanyola. Aquesta tradició, iniciada el 1975, reuneix experts del món acadèmic per discutir temes d’actualitat que preocupen l’Església. Enguany, la trobada s’ha centrat en el transhumanisme, amb el títol “Una mirada al transhumanisme des de la teologia”. Ricard Mejía, secretari acadèmic i responsable dels Estudis de Doctorat de la Facultat de Filosofia de Catalunya, també participant d’aquest esdeveniment, explica la importància d’escoltar les motivacions internes del moviment transhumanista i proposa un diàleg obert entre aquest i l’Església.
Com va anar la trobada de bisbes teòlegs que van celebrar a Madrid, del 3 al 5 de juny?
Aquesta jornada la convoca la Conferència Episcopal, a través de la Comissió Episcopal per a la Doctrina de la Fe, cada dos anys. Principalment, ens apleguem per discutir temes d’actualitat que interessen i preocupen l’Església. És clar que no tots els bisbes poden assistir per qüestions d’agenda. A Espanya, hi ha 120 bisbes en actiu, i és complicat mobilitzar tantes persones. Generalment, hi participen una vintena de bisbes. Vivíem junts en una mateixa casa durant la trobada, tant els ponents que veníem de l’àmbit de l’església com d’altres àmbits. Són esdeveniment cordials i fraternals, cosa que agraïm especialment els que venim del món acadèmic, ja que ens permet trobar un terreny obert per part dels bisbes.
Enguany, han versat sobre el tema “Una mirada al transhumanisme des de la teologia”
Sí, hem reflexionat sobre el transhumanisme des de diferents perspectives. Al matí, vam fer una presentació general sobre l’estat de la qüestió. Després vam abordar la dimensió política, com els grans patrons i multinacionals col·laboren i financen el transhumanisme, amb una ponència del professor Cortina. També vam discutir la perspectiva jurídica amb el professor de Montalvo de la Universitat de Comillas, que va destacar les dificultats d’abordar legalment molts dels plantejaments del transhumanisme. A la tarda, va tenir lloc el meu parlament i també va parlar la professora Lumbreras, qui va abordar més específicament la intel·ligència artificial i la seva connexió amb el transhumanisme. A més a més, va ser molt profitós tenir l’oportunitat d’aprofundir en els temes gràcies a les sessions de diàleg en grups petits, que es van conformar després de cada ponència.
Quins van ser els punts claus de la seva ponència?
La meva ponència es va centrar a intentar establir un diàleg amb les bases internes del moviment transhumanista. La vaig titular “Per un transhumanisme integral” i vaig voler proposar una visió que no demonitzi el transhumanisme, sinó que aprofundeixi en les seves raons internes. Vaig destacar que en l’àmbit d’Església sovint es tracta el transhumanisme de manera molt indeterminada, cosa que crea rebuig. Jo crec que, en comptes de rebutjar unilateralment aquest moviment, és important escoltar les seves motivacions internes.
Què vol dir amb transhumanisme integral?
Els transhumanistes es consideren humanistes i creuen que l’humanisme occidental no ha sabut integrar els avenços tècnics. Ells proposen transformar la naturalesa gràcies a la tecnologia. Però jo em pregunto fins a quin punt es pot passar pàgina de l’humanisme. Potser caldria que el mateix transhumanisme reflexionés sobre el valor de la tradició humanística europea. Crec que l’humanisme encara té molt per oferir i no hauríem de deixar-lo enrere massa ràpid.
El que qüestiono és la versió parcial i futurista del transhumanisme actual. Convido a fer una relectura de l’humanisme contemporani, orientant-lo al bé integral de la persona humana en tant que oberta a la transcendència, al bé de la societat i de la casa comuna.
Quines oportunitats creu que ofereix el transhumanisme?
Les oportunitats són moltes. Per exemple, la integració d’aparells tècnics com el marcapassos que permeten a persones amb problemes cardíacs viure més temps i amb millor qualitat de vida. No hem de veure la tècnica com un enemic de l’home. L’ésser humà és naturalment tècnic, com deia Ortega y Gasset, i sempre ha utilitzat la tècnica per millorar la seva vida. Crec que el transhumanisme pot oferir millores importants en l’àmbit terapèutic, com fàrmacs que permetin recordar més, concentrar-nos més, controlar trastorns de la personalitat…
Però també hi ha crítiques al transhumanisme, oi?
Sí, hi ha crítiques legítimes, sobretot pel que fa a la genètica i la possibilitat d’una eugenèsia. És un tema espinós. Alguns transhumanistes parlen d’una societat sense discapacitats, cosa que planteja qüestions ètiques importants. Qui som nosaltres per definir quins gens són superiors a altres? Quina persona serà més feliç que una altra segons els gens i les capacitats amb les quals neixi? Això no es pot saber.
Hi ha una frase que m’encanta d’un literat americà que va morir fa poc, en Paul Auster. M’entusiasmen les seves paradoxes. Ell deia que hi ha coses més importants a la vida que viure molt de temps.
La teologia s’avé amb el transhumanisme?
El problema és que hi ha un discurs distòpic. Hi ha un discurs distòpic, un transhumanisme més mediàtic, que és el que crea el rebuig. Però fer l’ésser humà millor per allò al qual l’ésser humà, nosaltres, és una perspectiva més cristiana, consta d’una finalitat.
La tècnica sempre ens ha ajudat. També ens ha fet mal. La qüestió és com l’orientem. El transhumanisme, en el fons, és una confirmació que la humanitat busca la transcendència. Això està claríssim.
La gran majoria de transhumanistes són gnòstics, són ateus, però confirmen una cosa, que és que l’home desitja la plenitud. Desitgen una plenitud, una felicitat, parlen d’un temps d’innovació tecnològica que ens permeti ser feliços, on no morirem, on fins i tot no hi haurà malalties. Està enunciat la terra promesa.
El problema és que hi ha una confusió, una confusió que no és tant moral com epistemològica. Creuen que la tecnologia ens pot proporcionar aquesta terra promesa. Però què és la tecnologia?
Què és?
La tecnologia és una activitat humana, és una producció humana, provisional, sotmesa a revisió, i és una cosa fal·lible. Tot el que nosaltres fem és fal·lible. Per tant, posar totes les esperances humanes, les màximes esperances, aquest desig d’infinitud, com deia Sant Agustí, en un tema que és fal·lible, tenim un problema. Aquí també es parla molt d’una crítica existencialista. Pensem en Albert Camus, quan parlava d’aquest mite de Sísif. Aquest home que torna a intentar a pujar la pedra al cim, una vegada i una altra. Això pot portar a una frustració. El transhumanisme ens confirma el desig de transcendència.
Aquest desig podria convidar al diàleg entre l’Església i els transhumanistes?
Actualment, no hi ha un diàleg directe, però és important que l’Església entri en aquest diàleg. He proposat un transhumanisme integral que reconegui que les persones són més que matèria. Hem de desmitificar aquest moviment i veure quines oportunitats ens ofereix per potenciar l’humà i cultivar les virtuts. Crec que la tècnica sempre ens ha ajudat, i la qüestió és com l’orientem. L’humanisme integral, en tant que proposta de la raó en diàleg amb la fe, cerca integrar totes les dimensions de l’ésser humà, tant materials com espirituals, en una visió harmoniosa i completa pel que fa al reconeixement de la transcendència divina.
