“El febrer del 2022, quan els soldats ucraïnesos es preparaven per anar a la guerra, els capellans vam estar al seu costat beneint-los i resant amb ells; l’endemà, però, ja havíem d’acompanyar els primers ferits pels bombardejos, una acció que no s’ha acabat en l’actualitat”. Aquest és el traumàtic relat que ha fet a Ràdio Vaticà el sacerdot grecocatòlic Myron Horbovyj de la seva experiència personal viscuda a l’interior del centre mèdic que pertany a les forces armades d’Ucraïna, a la regió occidental del país. Allà, n’ha estat el capellà i ha continuat un ministeri pastoral que es va iniciar el 2005, quan als seminaris ucraïnesos, destaca, “encara no es rebia cap mena de formació per tal de portar la paraula de Déu als militars”.
Així doncs, gairebé dues dècades després d’aquells tímids contactes entre l’exèrcit i l’Església, s’ha fet més generalitzada la idea que la figura del capellà en aquests escenaris no només ofereix ritus o participa en cerimònies oficials, sinó que també està al costat dels soldats, parlant amb ells i compartint experiències. Una situació que ha portat Horbovyj a notar com, “quan els soldats ferits tenen algú al costat, és quan s’adonen de debò de la raó per la qual s’han sacrificat, és a dir, per la vida dels altres“, ha dit el sacerdot.
Però el pare Myron també ha pogut ser testimoni, durant aquests mesos de batalles al seu país, de l’atrocitat de la guerra explicada pels seus protagonistes: “Un soldat ferit em va dir que havia cridat a Déu just en el moment en què va esclatar-li un míssil al davant. I es va salvar, a diferència dels que es trobaven al seu costat i no van tenir la mateixa sort”, fa memòria el prevere en aquesta entrevista.
“Quan [els soldats] veuen que estic entre ells —ha indicat Horbovyj—, se senten més tranquils, perquè tu, com a capellà, com a sacerdot, ets per a ells un representant de Déu”. Ell, per la seva part, encara no s’ha acostumat a conviure amb el patiment humà que ha conegut de manera diària; una situació, ha agregat, que li continua generant, sobretot, compassió. “La vocació d’un pastor no només és empatitzar amb els qui pateixen, sinó mostrar-los el camí cap a la curació i la pau interior. Per això, és tan important que els capellans tinguin cura del seu propi equilibri interior, intentant no arribar a l’esgotament”, ha conclòs.
