Conegut popularment per ser un dels meteoròlegs més veterans de TV3, Tomàs Molina (Badalona, 1963) és des del passat 14 de gener doctor en Informació i Comunicació cum laude per la Universitat de Barcelona gràcies a una tesi dedicada a les accions i les estratègies per millorar la consciència en l’opinió pública i la presa de decisions al voltant del canvi climàtic. Un estudi, a més, en què l’essència de l’encíclica Laudato Si’, que va camí de fer deu anys aquest 2025, i de l’exhortació apostòlica Laudate Deum, del 2023, ha tingut un pes important. Així ho assegurava Molina després d’una conferència pronunciada aquest passat dimarts a la seu dels locals parroquials de Santa Maria d’Igualada, abans de la qual aprofitava per entrar a la basílica d’aquesta població i pregar per la salut del Papa.
Com creu que ha estat la recepció que ha tingut durant aquesta dècada la carta encíclica, la segona de Francesc?
Va ser un dels motius pels quals es va aconseguir signar l’Acord de París, el desembre del 2015. No hi hauria Acord de París sense la Laudato Si’; d’això, n’estic absolutament convençut. Per què? Perquè era una posada en situació i, a vegades, prendre decisions requereix que la societat mundial tingui una percepció d’acceptació d’aquelles coses que han de passar, encara que no facin gaire gràcia.
Crec que l’acció que va fer el Papa va posar sobre la taula una necessitat, amb sentit comú i coincidint amb l’Any de la Misericòrdia, la qual no és estar a favor ni en contra de res. Es pot ser misericordiós amb la persona més malvada del planeta i aquesta persona té dret que algú senti misericòrdia per ella. I aquest aspecte es reflecteix a l’encíclica, ja que, tot i no poder solucionar la situació de totes les persones que pateixen al món a causa del canvi climàtic, en aquesta visió misericordiosa de la fe cristiana s’entén que també es pot estar al seu costat. Aquest és el primer pas perquè, després, ja es puguin començar a fer més coses, com ara el que va fer Francesc publicant aquesta encíclica.
Aquest text papal es referia també al bé comú de la humanitat. Com el definiria, vostè, aquest aspecte?
Hi ha tota una teoria econòmica del bé comú. És evident que si la humanitat creix i, paral·lelament, també ho fa la demanda, fer decréixer l’activitat humana pot acabar generant una oposició entre els que ho acceptin i els que ho rebutgin. Però el que és clar és que el fet que les persones, la natura i les criatures del planeta estiguin el màxim de bé possible és un absolut; per tant, si al planeta no es té una natura i una justícia social mitjanament bé, els éssers humans tampoc podran viure la mateixa sort. Aquesta va ser una de les grans novetats que va presentar Francesc, que, lluny de reflectir una Església immobilista, va apostar per aquest sentit comú. Ens ha fet pensar d’una forma diferent i ha fet que el planeta i, fins i tot la política mundial, evolucionés cap a un respecte més gran per les persones i pel món.
També hi ha sectors més allunyats de la posició de Francesc que van qüestionar que incidís en això.
Sí, hi ha qui pensa que la feina del Papa no és reunir-se amb grans líders mundials, sinó anar a veure els pobres i poca cosa més. Però això també ho ha fet, durant el seu pontificat! Això demostra que Bergoglio ha sabut mantenir bé aquest equilibri, que és necessari per estar al costat dels que manen i intentar canviar el món. Crec que aquí radica que sigui un pontífex que generi una empatia social tan forta.
Creu que cal parlar d’originalitat quan els temples de culte aposten per col·locar plaques solars o per convertir-se en refugis climàtics en períodes de calor extrema, com ha passat aquests últims temps a Catalunya?
Per a mi, l’Església és comunitat i, per tant, es farà un bé si se’n té una que contingui persones amb més empenta i amb una fe més proactiva i més energètica que vulguin posar plaques solars fotovoltaiques a la seva parròquia. I l’Església també ha estat històricament un refugi, és a dir, un espai de salvació: si a tu et perseguia algú, entraves en un temple i estaves salvat. Per tant, no estem parlant de res que l’Església no hagi fet en el passat; es manté el que sempre ha estat l’Església i les comunitats que l’han envoltat.
Com ha entomat que, després d’una catàstrofe natural com la DANA al País Valencià, s’hagi valorat tan positivament el paper que hi han tingut els joves que han ajudat els damnificats, també per part del mateix papa Francesc?
Els joves sempre han estat el futur perquè veuen el món de manera diferent i perquè tenen l’energia que no tenim els més grans. I un lloc sense energia no és res. Jesús es va morir jove, amb 33 anys, i la majoria dels seus deixebles eren més petits que ell. Eren joves i es van fer el món sencer caminant. Eren, amb aquell esperit i amb aquella energia, com els voluntaris de la DANA i, com l’Església, van aparèixer per fer millorar la vida de la comunitat. Per ser més feliços i per cuidar-nos els uns alts altres, com deia Jesús.
Quin és el vincle que l’uneix, al costat de la seva família, a la Mare de Déu de Montserrat?
Del temps que era jove i anàvem a Montserrat per Setmana Santa recordo molt les cançons que s’hi cantaven. Sempre hi havia un monjo ens feia aturar i reprendre les lletres; això m’encantava. També recordo quan ens hi quedàvem a dormir, amb nits molt fredes. Tinc molta barreja d’experiències d’aquells temps, així com de l’època en què, amb motiu de Santa Cecília, ens hi reuníem tots plegats. Definiria aquelles vivències com moments en què vaig assaborir molt, d’una banda, la cultura, i, de l’altra, la fe.
Com veu el fet que un dels factors que han causat grans allaus de migracions sigui el canvi climàtic?
El detonant climàtic ha generat guerres, disputes i, en efecte, grans quantitats de migracions. A Etiòpia, el que abans era una selva ara és un desert. I això val per a molts altres indrets, com al Pakistan, on tenen temperatures superiors als cinquanta graus. Així no es pot viure. Per tant, això ens porta a tenir societats amb moltes religions, amb desnivells econòmics i culturals, i, d’aquesta manera, a tenir grans tensions. El debat que emergeix és si volem continuar com hem viscut sempre o si volem acollir els migrants. Qui té la raó? Jo crec que està en el sentit comú de la societat; el que aquesta opini, per tant, serà la veritat. L’Església, amb lideratge social, ha entès la realitat i s’hi ha enfrontat, com han de fer tots els cristians.
