L’escultor Timothy Schmalz (Canadà, 1969) va estar-se més d’un any fent mans i mànigues per convertir un verset de la Bíblia en una escultura de bronze i argila. El resultat va ser l’obra “Àngels sense saber-ho“, que representa un grup nombrós de refugiats damunt d’una embarcació i es troba, des del 2019, quan la va tenir acabada, a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Schmalz també és autor del “Jesús sense llar”, una peça escultòrica repetida en diverses ciutats en què el protagonista és Crist estirat damunt d’un banc, sol i a la intempèrie. Aquesta, de fet, també es troba a Barcelona.
¿Què va passar pel seu cap, fa uns dies, quan el papa Francesc va compartir una pregària al costat de la seva obra, a la plaça de Sant Pere del Vaticà, permetent que el món sencer la descobrís a través de les imatges que es van publicar?
Que aquest és el gran poder que pot generar l’art. Vaig tenir la percepció que, a través de la meva obra d’art, vaig poder convertir en bronze una profunda preocupació que té el papa Francesc envers les persones refugiades, que va quedar ben reflectida el mes passat quan va decidir pregar a peu de plaça amb tots els membres de l’Assemblea Ordinària del Sínode de Bisbes que es va celebrar al Vaticà. El fet d’haver convertit una idea com aquesta en una escultura de bronze ha permès i permetrà que pugui ser observada sempre —a diferència de les paraules, que es pronuncien, però després desapareixen.
L’escultura té més poder que les paraules?
Totalment. És com un llibre obert que no es pot tancar mai. És com si contractés una persona perquè es quedés, dia rere dia, llegint el mateix fragment d’un llibre en un espai determinat. Així que sí, en moltes ocasions té més poder.
Quan acaba cada obra, té la sensació que la seva fe en Déu té més fonaments?
La meva fe en Déu m’ha portat a esculpir aquestes obres. De fet, no es podria esculpir amb tanta intensitat com ho faig jo si no hi existís, en el fons, aquesta fe que em transmet l’energia i la paciència necessàries per poder-ho fer. Una fe, però, que va arribar-me quan ja tenia disset anys, per bé que anteriorment vaig ser batejat catòlicament. Va ser uns anys després, quan ja passava la vintena, quan el meu art es va començar a apropar a Déu. I fins a l’actualitat.
Per què va decidir que la fe, allò que no se sap ben bé quin aspecte té, es podia materialitzar en figures de bronze com les que fa?
Perquè les escultures de bronze —com la fe— continuaran existint al món quan jo ja no hi sigui (¡a pesar de no saber si, quan em toqui ser al purgatori, em diuen que faci d’escultor!). Després de 32 anys esculpint, considero que tot el que he fet és preparar-me per al futur i, per tant, per tot allò que m’ha de passar. Ara, de fet, després de tants anys, estic més convençut que mai que el veritable rostre de la fe es pot convertir en escultura, raó per la qual tracto de crear obres amb la màxima autenticitat.
En alguna ocasió, vostè ha dit que les escultures que ha fet per ser ubicades en esglésies tracten d’aportar-hi una dignitat visual concreta. A què es refereix, fent aquesta afirmació?
La dignitat visual que vull transmetre amb les escultures passa per no presentar la nostra fe com si sempre estigués parlant amb nens. No vull esculpir els temes que s’han treballat tantíssimes vegades durant tota la història de l’art. Jo tracto d’anar més enllà: vull mostrar, a través de l’escultura, com és d’increïble la fe. Per arribar aquí, llegeixo què diuen els sants per representar idees o manifestacions que molt poques vegades apareixen reproduïdes per part dels artistes.
Per què va decidir col·locar una de les seves escultures davant de l’església de Santa Anna de Barcelona?
El temple volia l’escultura, i el meu somni era —i continua sent— tenir aquesta escultura a totes les ciutats importants del món.
Quin significat té per a vostè la seva figura del pelegrí que es converteix en un àngel instal·lat fa unes setmanes al Camí de Sant Jaume?
Tinc la percepció que aquesta escultura d’un desconegut que es converteix en àngel és un monument dedicat a la idea de fer un camí plegats. És a dir, de recórrer junts el camí de la fe. Això és el mateix que succeeix, per exemple, a Nova York, on l’estàtua de la Llibertat acull totes les persones que hi arriben i és, alhora, un símbol del camí —lliure i grupal— que han de fer totes elles.
