Sor Lucía Caram (Tucumán, Argentina, 1966) és una militant de l’esperança. És una monja que, tot i no estar lligada a moviments concrets fora de l’Església, fa militància de l’estat d’ànim que, per a ella, “pot millorar el món“, tal com va quedar reflectit en la conferència que va oferir el passat divendres a Torredembarra, organitzada pel col·lectiu de dones d’aquesta població. Caram ha defensat aquesta opció de vida a còpia d’un activisme religiós constant en l’esfera pública, que ha materialitzat amb accions que, des de la Fundació del Convent de Santa Clara de Manresa, li han permès recollir reconeixements com la Creu de Sant Jordi, el 2018.
En què consisteix aquesta militància, exactament?
Consisteix a ser conscients que, davant de determinades situacions que es puguin viure en el transcurs de la vida —a prop o lluny—, el nostre vertader motor, el que ens permetrà veure-ho tot més clar, és el que ens proporciona la nostra esperança. És una capacitat humana que hem de saber fer servir bé, perquè és l’única capaç d’activar-nos en els moments més complicats, humanament parlant. L’esperança ens permet sortir al carrer i lluitar, a diferència de qualsevol altre estat anímic que pugui sorgir del nostre interior.
A Ucraïna, però, ha hagut de conèixer molta desesperança.
Sí, això és. Desesperança. He conegut tots els límits humans. Tots. Però quan tot està perdut i existeix la desesperança encara hi ha persones que poden alçar els ulls al cel i buscar auxili, vingui d’on vingui. Quan t’han fallat els polítics, t’han fallat les estructures socials…, hi ha alguna cosa que t’empeny i et fa lluitar. Això només et demostra que, davant de problemes com els que ocasiona una guerra, les mans de cadascú tenen la solució més efectiva. Aquí és quan creix la fe, però també l’esperança.
Però hi ha mans que tenen més força que altres, ¿no ho creu?
Sí, això sí. Com la dels polítics. Als espanyols, després de ser molt pesats, els hem aconseguit esperonar.
Quan tindran l’hospital de campanya que els van demanar per portar-lo a Ucraïna?
Si tot va com ha d’anar, cap al desembre d’aquest any ja serà una realitat i el tindrem finalment a UcraÏna. Com se sap, això va costar uns mesos d’esforços i converses, però tenim la paraula del Govern d’Espanya. I, particularment, de la ministra de Defensa, Margarita Robles. Això no obstant, en necessitem més, i, per això, hem parlat amb l’embaixada dels Estats Units a Ucraïna per tenir-ne un altre. Això se suma a l’allau d’ambulàncies i cotxes pick-up que s’han pogut enviar i al corredor humanitari que s’ha aconseguit fer.
“He conegut tots els límits humans. Tots. Però quan tot està perdut, i quan hi ha aquesta desesperança, encara hi ha persones que poden alçar els ulls al cel i buscar auxili, vingui d’on vingui”
Creu que el cardenal Matteo Zuppi és un bon mediador, enmig d’aquest conflicte?
Crec que és un home molt creïble, auster i persistent. En tot aquest escenari de mediació, Zuppi no actua sol: el Papa hi té una presència destacada, ja que demostra, en gairebé cada aparició pública, que està al costat dels ucraïnesos i d’enderrocar la guerra (a pesar que també hagi rebut crítiques per haver dit algunes coses, com s’ha vist recentment). En aquest sentit, és important que es vagi a països com ara Rússia i la Xina per intentar parlar amb tothom; cal buscar qualsevol escletxa de llum per dialogar —i no només sobre la guerra, sinó sobre aspectes que també són importants, com ara la fam al món.
El pròxim 21 de setembre és el Dia Internacional de la Pau i tornarem a recordar la seva importància en aquest món. Creu que té raó l’arquebisbe de Rabat, el cardenal Cristóbal López, quan diu que només recordem la pau en els moments de màxima desesperança?
Ens movem per impulsos, malauradament, i recordem la pau en moments molt puntuals en què convé treure-la de l’armari on la tenim tancada. Tant a Ucraïna com a Afganistan, a Síria…, això ha estat així. Això no obstant, el compromís per defensar la pau ha de ser constant, tots els dies de l’any; així evitarem que aquesta hagi de viure ferida de mort. I evitarem, també, que bona part dels humans visquin exiliats d’ells mateixos, sense sensibilitat per les tragèdies que viuen els altres. Com ha dit el Papa Francesc en alguna ocasió, encara no hem plorat prou a causa del sofriment que viuen diàriament els humans d’arreu del món, i, per tant, encara hi ha un llarg camí per recórrer. Els humans tenim molt a dir en relació amb el que passa, per exemple, a Ucraïna; ¡és casa nostra, és casa de tots! Actuem-hi, i fem-ho ja.
