Quan l’any 2013 va ser escollit el cardenal Jorge Mario Bergoglio com a nou bisbe de Roma, hi havia pocs periodistes argentins a Itàlia que poguessin explicar l’Església llatinoamericana i en particular la història d’aquell papa “arribat de la fi del món”. Aquella circumstància va propiciar que l’aleshores director de L’Osservatore Romano, Giovanni Maria Vian, comencés a demanar amb més freqüència la participació a Silvina Pérez, una de les primeres col·laboradores de Donne Chiesa Mondo (Dona, Església, Món), el suplement femení del diari vaticà. Un any després, aquesta periodista argentina afincada a Roma des de 1992 i amb una llarga experiència professional als mitjans italians, va passar a dirigir la versió espanyola de L’Osservatore Romano, la primera edició de la qual es va imprimir l’any 1969 per commemorar la visita de Pau VI a Amèrica Llatina un any abans.
Es diu que un diari o revista acostuma a semblar-se una mica a la persona que el dirigeix. Què ha aportat vostè a L’Osservatore Romano des que n’és directora?
El mèrit és tot del Papa, perquè ell ens ha ajudat amb les seves paraules, els seus discursos i les seves accions a veure més enllà de la quotidianitat de la vida de l’Església. És a dir, ens ha ajudat a centrar-nos menys en la informació institucional petita, del que passa aquí, a Roma, i entendre que l’Església és universal; per tant, ens ha fet canviar el focus de la nostra mirada. Per això, des de 2013 L’Osservatore Romano acull molt més el que passa a fora dels límits vaticans i el resultat és que ha aconseguit fusionar la informació pròpiament curial amb informació de l’Església universal.
En aquest aspecte, potser deu haver ajudat la seva experiència en periodisme polític internacional.
En efecte, això és fonamental. L’Osservatore Romano és un diari molt llegit a les cancelleries, als ministeris de relacions exteriors dels diferents països amb representació diplomàtica a Itàlia. Per tant, la informació internacional esdevé fonamental. És quelcom que distingeix la informació vaticana de la mateixa manera que la informació estrictament religiosa. En aquest sentit, tots els qui fem periodisme hem sortit beneficiats, i en particular en aquest pontificat de Francesc, d’una sèrie d’esdeveniments internacionals sense precedents (o precedents molt llunyans) com ara la pandèmia, la guerra entre Rússia i Ucraïna.
Com creu que es pot fer perquè la informació religiosa interessi al públic allunyat del fet religiós i de l’Església?
Crec que, en primer lloc, estem davant d’un gran problema de la informació en general. En aquests moments, la informació a escala mundial està tractant de trobar una nova identitat, perquè les xarxes socials han posat en discussió moltes coses que tenien a veure amb l’esquema bàsic de la informació: emissor, receptor, mitjà. Actualment, cada persona pot ser una font d’informació i, a més, de manera immediata gràcies als dispositius mòbils. Per tant, ha sigut posat en discussió el paper de mediador que ha tingut el periodisme fins al dia d’avui. En l’actualitat, qualsevol persona que passa pel carrer pot enregistrar un vídeo sobre una determinada situació i la seva acció pot tenir la mateixa validesa que un mitjà acreditat i amb una història d’anys. Aquest fet ha posat en discussió la manera d’informar; les noves tecnologies realment han tocat els fonaments del periodisme.
En aquest sentit, el periodisme religiós afronta un doble desafiament: per una banda, s’ha de fer càrrec de la crisi universal del periodisme i al mateix temps ha d’entendre que vivim en un temps en què la informació religiosa no és atractiva. Per tant, la gran discussió en aquests moments és: ¿informem els nostres o sortim i anem més enllà de les nostres fronteres per tractar d’informar, des del nostre punt de vista, des de la nostra lectura de l’evangeli, els fets del món?
De quina manera creu que han de fer-se present a les xarxes socials els mitjans d’informació religiosa?
En aquest afany de dialogar amb el món, sovint s’ha intentat, amb bona intenció, de fer servir les xarxes socials amb els llenguatges propis de les xarxes socials; i crec que això és un gran error. Perquè crec que la gent a l’Església i amb els seus pastors busca una altra cosa: espiritualitat, el moment de reflexió que falta a la nostra cultura quotidiana; per tant, crec que la informació religiosa ha de tendir a ser aquest moment d’espiritualitat, de trobada amb la mateixa persona a partir dels valors de l’evangeli que busquen les persones. No hem de ser un mitjà que emet i difon dogmes sinó que convida a la reflexió des del punt de vista de la Paraula de Déu, que és una altra cosa. No som jutges de ningú ni hem d’ensenyar a la gent com ha de viure, sinó ajudar-la de la mà a reflexionar amb altres paradigmes, que són els nostres, les nostres lectures de la vida a partir de la lectura de l’evangeli.
Què opina de la progressiva desaparició de la informació religiosa als mitjans d’àmbit general? Per què creu que pot haver-hi aquest desinterès?
No crec que sigui desinterès sinó una maniobra, un intent d’anul·lar les diferències, per uniformar la modernitat amb uns criteris determinats i no amb uns altres. Per tant, crec que no és casual que al llarg dels anys, els qui fem periodisme hem vist com la informació religiosa, a inicis de la dècada de 1970, podia ocupar les planes de la informació internacional. Després, de la política internacional fins a passar, en l’actualitat, a les planes de societat, on els canvis de la societat venen posats en el mateix nivell que la informació religiosa. Crec que això és un motiu de problema, però no per a l’Església sinó per a la gent, perquè ignorar el fenomen religiós és una miopia per part del sistema de mitjans de comunicació; el fet de no saber en espiritualitat religiosa —en la religió catòlica així com en altres— és marginalitzar-la, i quan això passa, hem vist com en el passat, les conseqüències directes són el fanatisme, perquè el fenomen religiós el posem en mans de qui no interpreta de manera positiva la paraula de Déu. Hem sigut víctimes del terrorisme per molt temps en altres àmbits i en altres religions. Per tant, la marginalització del fenomen religiós no crec que sigui un problema ideològic, sinó que obeeix a la ideologia dels mitjans, al govern ideològic dels mitjans de comunicació.
Què és el que més destacaria del missatge del papa Francesc amb motiu de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials?
El papa ha donat moltes línies sobre com ha de ser la informació religiosa. Crec que actualment aquest àmbit informatiu juga un paper molt més important que la informació laica. Perquè crec a més de transmetre els seus propis continguts, ha de ser aquest exemple de professionalitat que necessiten avui els mitjans quant a netedat de les fonts, missatges no equívocs, verificació de les fonts d’informació; tots els deutes pendents del periodisme actual per a combatre la desinformació, la polarització, la instrumentalització política, tenen a veure amb aquesta actitud que el periodisme religiós pot arribar a ensenyar als altres.
Dit això, crec que Espanya és pionera en la informació religiosa laica, i això és molt rellevant: sabem que hi ha molts exemples de moltes informacions que venen de congregacions, molts membres de l’Església fan una bona informació religiosa, però hi ha un nivell intermedi d’informació laica religiosa en el qual penso que Espanya és a la avantguarda perquè ofereix molts productes i molt diferents entre ells.
Quin paper juguen els professionals de la comunicació catòlica?
Tenim el deure de tractar de descobrir nous temes que no estan a l’agenda internacional. Les angoixes del present de les persones, la necessitat d’espiritualitat. Hem de saber presentar la Paraula de Déu de forma atractiva per aconseguir fer-la arribar, des del nostre punt de vista: els pastors tenen el seu paper, els periodistes el nostre. Difondre la Paraula de Déu com a mitjà de salvació des de la nostra manera de fer les coses, d’un mode atractiu, obert, i inclusiu. Per això, cal escriure i saber explicar la realitat sense prejudicis sense allunyar-se mai de les necessitats, dels problemes i de la vida de la gent. Es pot arribar a tenir una discussió filosòfica, teològica, en el si de la reflexió religiosa, però cal no oblidar-se mai de les persones.
I, d’altra banda, en un temps marcat per la informació superficial i mancada de rigorositat, la informació religiosa no ha de perdre una cosa que l’ha caracteritzada sempre, que és la rigorositat. Rigorositat en l’escriptura i en la creació. No s’ha de perdre això per més que estem en la dictadura del clic.
Estem més a prop d’una mediació entre la Santa Seu i Rússia-Ucraïna?
No és el meu terreny, però tenint en compte el que va dir el papa tornant de Budapest, està en marxa una missió, no una mediació. I una missió és possiblement una nova recepta que té a veure amb involucrar les esglésies locals, etc. Ho desitjo de tot cor, perquè penso que el papa Francesc i l’enorme tasca de la diplomàcia vaticana poden arribar a incidir sobre els cors dels governants a escala mundial.
