Quan Glòria Gil es va casar amb Quique Ballbé, el seu actual marit, i va començar a tenir els seus primers fills, també va deixar de poder anar a missa cada dia. Però lluny de frustrar-se, va comprendre que Déu no la continuava estimant per haver deixat de fer aquesta acció, sinó perquè el Senyor l’havia estimat primer, tal com va fer amb el “preciós” poble d’Israel (Is, 43,4).
En sentir-se com ho va fer el poble de Jacob, aquesta professora de secundària ha volgut compartir les seves vivències personals i matrimonials a Soc preciosa. Lectures per abans de casar-se (i per després) (Albada, 2024), on analitza amb deteniment les seves experiències positives i negatives per acabar observant com el miracle de l’existència de cadascú només es pot percebre quan s’accepta la realitat tal com ve donada.
De quina manera es pot trobar un equilibri entre créixer professionalment a la feina i crear un ambient familiar que estigui prou cuidat i segur, lluny de possibles trencaments?
Per començar, cal aclarir que no hi ha receptes màgiques i que cadascú ha de fer un discerniment sobre la seva pròpia vida i el seu ordre de prioritats. Per a mi, el projecte personal ha d’endreçar el laboral: en la mesura que es pugui, procuraré buscar una feina que em faci sentir realitzada com a persona i que es pugui compatibilitzar el màxim possible amb la meva vida familiar.
Aquesta premissa pot ser contraproduent, professionalment parlant, oi?
És evident que partir d’aquesta premissa pot implicar una renúncia de posició, sou o trajectòria, però també crec que l’únic lloc on tinc un paper insubstituïble és com a esposa i mare. De vegades, aquesta opció no serà possible i haurem de procurar tenir un temps de qualitat en els moments en què estiguem a casa, però si es pot triar, diria que encara és millor tenir temps en quantitat. Jo recordo estar fent deures i sentir la meva mare cantar des de la cuina: potser no estàvem juntes i ni tan sols conversàvem, però em feia una sensació de seguretat total saber que era allà si la necessitava.
Com creu que els infants han de concebre la vida matrimonial catòlica en l’actualitat?
El nostre cor està ben fet i en tots rau un desig d’amor total i per sempre, sense condicions. Com l’amor d’una mare cap als seus fills! Tant de bo els infants poguessin veure aquest desig del seu cor fet carn en els seus pares i en el compromís que custodien. Òbviament, la realitat no és sempre així, però això no implica que sigui una vocació que valgui la pena protegir.
Vostè diu que “no hi ha res que doni més esperança a una criatura que veure l’amor dels seus progenitors”. Per què va triar aquesta frase, en el seu llibre, i quin significat té?
Ho he viscut com a filla i ho visc com a mare: l’amor és expansiu. Quan veia els meus pares abraçant-se, jo corria a formar-ne part, d’aquell moment. I ara em passa a mi amb el meu marit: m’adono que als meus fills els encanta i els omple de pau i seguretat veure que els seus pares s’estimen i ho demostren. No només amb abraçades o paraules boniques, també quan ens demanem perdó. Si els nens ens han vist nerviosos o amb poca paciència una tarda, té sentit que també davant d’ells ens demanem perdó i quedi clar que el nostre amor, tot i que imperfecte, és real.
Creu que és fals el mite que les parelles, quan es casen, ho veuen tot més clar, referent al cònjugue? I, digui’m, el casament també pot ser motiu de ruptura?
Sí que és cert que, quan em vaig casar, vaig descobrir aspectes del meu marit que no coneixia. Alguns em van agradar i d’altres no tant —com suposo que li va passar a ell—, però la qüestió no és si jo encaixava en els seus estàndards o ell als meus, sinó el camí que volíem fer per tal de créixer en la nostra relació. De tota circumstància es pot aprendre. A més, depèn molt de l’actitud que es tingui envers allò que ens passa. Cal tenir present que l’altre m’estima i, per tant, si està fent quelcom que em molesta o dol, és important, d’entrada, donar-li el benefici del dubte, buscar un moment tranquil per parlar-ne i procurar construir, no destruir.
Què significa per a vostè Santa Teresa d’Àvila, la qual menciona diverses vegades al llibre?
Considero que era una dona molt valenta! I és la mostra vivent que, si hi ha alguna cosa que valgui la pena, com ara el projecte de vida que Déu ha pensat per a nosaltres, val la pena lluitar-la de debò i de valent.
Per acabar, què vol dir convertir l’hora punta en hora santa?
En una llar amb canalla, totes les tardes són una hora punta de feina, de multitasca i, segurament, també d’estrès. Podem acabar enfadant-nos o inclús fugir, buscant excuses per no ser-hi, però la tarda és en realitat una oportunitat meravellosa per entregar-nos, per amor, a les persones que més estimem al món. Fer banyeres, donar sopar o llegir un conte poden ser actes d’un valor infinit si es fan entregant-nos amb alegria. És l’oportunitat de veure, en cada tarda, un holocaust del nostre jo —i del nostre descans, segurament—, ocult i profundament bell. Com deia sant Agustí, “estima i fes el que vulguis”. El que menys importa és si es tracta d’una gesta imponent o un petit detall, nimi i quotidià.
