Un representant de la comunitat israeliana i un altre de la palestina han participat aquest divendres en una taula rodona en el marc d’un dels actes més destacats de la tercera edició de la Nit de les Religions, al pati Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona. D’una banda, Jorge Burdman, de la Comunitat Israelita de Barcelona, i, de l’altra, Ahmed Maarouf, expresident de l’Associació de Metges Hispanopalestins i el que —tenint en compte la quantitat de mocadors palestins que duien bona part dels assistents— podia ser qui rebria més suport moral. Tot i una aparent distància entre els dos abans d’iniciar-se l’acte, el punt final l’ha posat, una hora i mitja després, una cordial encaixada de mans. “Així és com caldria acabar sempre les coses“, reconeixia Maarouf, fill de refugiats palestins del Líban i resident a Espanya des del 1990.
Burdman ha començat la seva intervenció afirmant que no venia a parlar en nom de cap poble ni de cap moviment determinat, sinó a representar la seva modesta opinió. I, com ell, n’hi ha molts, de jueus que defensen activament la pau a quilòmetres de distància de Terra Santa. Creu que això els encoratja?
Sí, evidentment. I segur que a Israel també n’hi ha, de jueus que pensen com ell, per bé que allà estiguin sent vetats per la política i les forces de seguretat. En un estat que les potències internacionals encara tenen la barra de designar com a democràtic, està prohibit fer difusió d’imatges de la guerra a Gaza, i és pràcticament impossible posicionar-se en contra del que està passant-hi. Contràriament, hi ha molta manipulació mediàtica de la informació i la societat, davant d’això, viu atemorida i sense saber què fer.
Hi ha una sensació generalitzada de tenir els ulls només posats en el present, o en el que està passant des del 7 d’octubre, però no som gaire conscients del futur que els depara a tantíssims infants que, tot i continuar vius, ja no tenen ni pare ni mare.
Sí, la sensació és que el món ha entrat en una sala de cinema quan la pel·lícula ja havia començat. Així les coses, aquesta pel·lícula ja no pot tornar al principi perquè els que hi ha dins, excepte els que hi entren de nou, han vist tot el que ha passat. Però en aquest tram de la pel·lícula cal remarcar que hem tingut casos tan dolorosos com el d’Ahmad Dawabshe, de Cisjordània, que, amb quatre anys, el 2015, es va quedar sense pares ni germà —de pocs mesos—, però que vam aconseguir portar a Madrid per recuperar-se. Som víctimes dobles: d’un genocidi i d’una política que està sent avalada per molts poderosos mundials.
Què opina sobre els militars d’Israel que han accedit a una mesquita de Cisjordània aquestes últimes hores i han ridiculitzat diverses oracions jueves a través dels seus altaveus?
Això és una provocació. Els militars inciten a l’odi cada dia, per bé que es digui després que seran amonestats, i continuen actuant tal com els ordena Benjamin Netanyahu des del seu despatx, sense patir per les conseqüències dels seus actes ni pensar en la pau entre els pobles. L’exèrcit d’Israel està actuant així excusant-se en la idea que hi ha un odi cap al món jueu per part dels palestins, i l’únic motiu de pes que pot existir per tenir odi, ara per ara, és veure com estan sent protagonistes d’un autèntic genocidi.
El camí de la pau a Terra Santa ha de ser només gestionat per jueus i palestins?
No. El camí que ens porti a una pau definitiva també haurà d’estar conduït per comunitats religioses com ara la cristiana, representada també a Gaza. La pau no és un patrimoni d’algú en concret ni una bena que es posi damunt d’una gran ferida. La pau és una nova pàgina, en blanc, per continuar vivint amb dignitat.
