El pròxim 15 de juny es compliran vint anys de l’erecció de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, sufragània de l’Església Metropolitana de Barcelona. Dues dècades que han servit per a la consolidació dels fonaments d’un bisbat singular en el qual el descens del nombre de capellans ha anat acompanyat del compromís dels laics per donar resposta a les múltiples necessitats diocesanes. Així ho explica a Flama el vicari episcopal i rector de la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, Xavier Aymerich, que ha dedicat tota la seva vida com a prevere al servei d’aquest territori format per 77 municipis repartits en 9 arxiprestats i 123 parròquies.
En què consisteix la seva funció com a vicari episcopal i quines són les característiques del territori que té assignat?
Els vicaris episcopals ocupem una escala intermèdia entre el bisbe i els arxiprestes i ens encarreguem de coordinar la pastoral i el funcionament de l’Església en els diferents territoris. En el meu cas, tinc assignats quatre arxiprestats en una zona rural que abasta el Garraf, l’Alt Penedès, tant Vilafranca com Sant Sadurní i la part de Piera-Capellades i l’Anoia Sud. De fet, el territori d’aquesta vicaria episcopal es correspon exactament a una de les zones pastorals històriques del bisbat de Barcelona durant l’època del cardenal Jubany.
Quin balanç fa d’aquests tres anys com a vicari episcopal?
És una tasca molt compartida. Com et deia, cada divendres tenim reunió del consell episcopal i en elles compartim els problemes, intentem buscar solucions plegats. És un espai molt consultiu en el qual posem en comú els diferents aspectes de la vida de la diòcesi, organitzem el final de curs diocesà, les jornades de formacions de capellans… tot això ho fem en aquest consell episcopal. Pel que fa a la feina al territori, consisteix a estar pendent dels capellans i dels arxiprestes. Ara per exemple és un moment d’estar atents a veure si hi ha algú que necessita canvi o jubilació, o si hi ha perspectives de nomenaments pel curs que ve.
El Bisbat de Sant Feliu fins ara només ha conegut un bisbe, Agustí Cortés. Com estan vivint el seu final d’etapa al capdavant de la diòcesi?
Ell ja va presentar la seva renúncia fa un any i mig, el mes d’octubre de 2022, quan va complir 75 anys. Té un ànim molt fort però també un estat de salut feble i delicat. Després de vint anys com a bisbe, està cansat i seria bo per a tothom que el relleu es pogués agilitzar.
I que no passi com a Girona, on la successió del bisbe Francesc Pardo es va fer esperar dos anys.
A Girona encara va ser més greu, perquè el bisbe Francesc va morir mentre estava en període de pròrroga i van haver de tirar endavant amb un administrador diocesà. Aquí, el bisbe Agustí, mentre pugui, anirà fent.
Diuen altres capellans de la diòcesi que el bisbe Agustí delega molt i al seu voltant s’ha creat un ambient de sinodalitat.
Efectivament. Som un consell episcopal de cinc persones: el bisbe, el vicari general, els dos vicaris episcopals, i el secretari general. En reunim cada divendres. El bisbe Agustí, des del primer moment, ha tingut aquesta manera de fer. Quan va arribar procedent d’Eïvissa, on va ser bisbe, no venia a succeir ningú, ja que la diòcesi havia estat creada en aquell moment. No hi havia catedral, ni l’actual edifici de la Casa de l’Església, ni cap estructura diocesana. Aleshores, el primer que va fer va ser escriure una carta a tots els capellans de la diòcesi per demanar-nos que l’ajudéssim a proposar noms per constituir el primer equip episcopal.
Què ha sigut el més interessant des de la seva perspectiva en l’evolució d’una diòcesi que es va crear quasi de zero?
L’experiència d’un bisbat nou és tremendament interessant, entre altres coses perquè és una cosa inèdita i poc freqüent. A l’hora de crear un bisbat, si es fa més o menys bé —i a Sant Feliu crec que s’ha fet molt bé— resulta alliberador el fet de poder construir les estructures de funcionament sense elements que sí que tenen altres bisbats antics i que en realitat no calen. Per exemple, la catedral de Sant Feliu no té canonges. Per què els necessitem, si amb prou feines tenim capellans per cobrir les necessitats pastorals de la diòcesi? La nostra catedral funciona com una parròquia, sense més ni més.
També tenen un edifici singular, que és la Casa de l’Església.
La Casa de l’Església, com que es va construir expressament, no té res a veure amb la seu de la majoria dels bisbats, que es troben en edificis històrics i responen al concepte d’Església de “palaus episcopals”. A Sant Feliu, el bisbe viu en l’apartament de dalt de tot d’aquest edifici, i a les plantes inferiors hi ha altres elements com la capella, la sala d’actes, la sala de reunions i els despatxos de la cúria. És un altre concepte. Aquesta casa s’ha promogut com la casa de tots, ja que, a més a més, s’hi fan moltes activitats i la gent se l’ha fet seva. Això ha ajudat a crear una consciència diocesana. De fet, en aquest sentit, a Sant Feliu ha ajudat més la Casa de l’Església que la mateixa catedral, on a la gent li costa més anar.
Al maig, de fet, se celebren els cinc-cents anys de l’erecció de la parròquia de Sant Llorenç. Com ho celebraran?
Exacte. Per celebrar aquesta efemèride, que coincideix, a més a més, amb els vint anys de la diòcesi, el pròxim 26 de maig vindrà el nunci Bernardito Auza a presidir l’eucaristia a la parròquia de Sant Llorenç.
El nunci Auza és precisament l’encarregat de portar endavant el procés de nomenament de la persona que haurà de substituir el bisbe Agustí. Com creu que està anant? Hi ha qui critica que és un procediment massa secret i poc democràtic.
Durant el procés de nomenament de bisbes es consulta a molta gent. Primer als bisbes se’ls demana que diguin candidats per ser bisbes del lloc o d’altres llocs i després es pregunta sobre la seva idoneïtat a capellans que els coneguin. Durant el procés també et demanen que donis noms i adreces de capellans, religiosos i laics que coneguin els candidats i puguin testificar que són vàlids. A més a més, des de fa un temps també es consulta amb laics. Per tant, la sinodalitat de l’Església es posa de manifest en el sistema de nomenament de bisbes. Perquè quan preguntes a cinc persones, és fàcil que es posin d’acord, però si preguntes a vint-i-cinc, hi ha més probabilitats que sorgeixin pegues. El procés és més llarg perquè és més sinodal.
Les celebracions dominicals en absència de prevere, com estan funcionant?
Això és un aspecte que ja té molt de recorregut en la diòcesi perquè hi ha diaques permanents que fa anys que s’ocupen d’aquesta tasca. Fins i tot tenim vuit parròquies a Vilafranca en què la persona que s’encarrega de tota la gestió és un diaca. En aquestes parròquies, el que fem és procurar que a les celebracions del diumenge hi hagi alternança entre capellans i diaques permanents. Des de fa anys, també hi ha laics, laiques i religioses. Això està bastant treballat, hi ha un ritual, un decret del bisbe, uns cursos de formació i cada dos anys es reuneixen tots per revisar com va tot. Fixos són els diaques, els laics i laiques o religioses són més puntuals. Però en qualsevol cas, sempre funciona bé i està consolidat.
Quins són els reptes més importants a la diòcesi?
El repte més important —i el bisbe Agustí està també molt interessat amb això— és la formació dels laics per assumir responsabilitats. Pensa que tenim celebracions dominicals en absència de prevere, celebracions d’exèquies en absència de ministre ordenat, que es fan des de 2022; també hi ha altres situacions com la que es dona a Cubelles, on hi ha un matrimoni encarregat de portar el dia a dia de la parròquia, de la mateixa manera que fan els diaques permanents. D’altra banda, a l’arxiprestat de Sant Sadurní tenen la figura dels referents pastorals, és a dir, com que el rector no viu al poble, si la gent necessita una cosa de la parròquia, hi ha un parell o tres de persones que donen resposta a les necessitats dels veïns.
I pel que fa als reptes de la seva vicaria?
Hem de treballar per assolir una organització territorial més eficaç i coordinada. En diem unitats pastorals, està funcionant bé, però s’han d’anar treballant. És evident que el model en el qual cada parròquia és portada per un rector ja ha quedat enrere, tot i que fins no feia gaires anys s’anaven tapant els forats sense criteri. I ara es tracta no d’anar tapant forats com d’anar pensant aquestes dues o tres parròquies veïnes estiguin amb un sol rector, però no només per evitar-los a ells desplaçaments que el puguin fer anar de bòlit, sinó perquè es puguin fer serveis comuns. Un consell pastoral de les parròquies, celebracions unificades, no cal fer Dijous Sant, Divendres Sant a totes les parròquies sinó anar alternant les celebracions cada dia en una parròquia veïna diferent.
Això es pot aplicar també amb la catequesi?
També! El nombre d’infants que fan catequesi ha baixat molt, com bé sabem. En una ciutat gran com Vilafranca no hi ha problema, però en una parròquia on hi ha dos o tres nens, ajuntem-los amb els de les dues o tres parròquies veïnes i fem una catequesi amb cara i ulls.
Això és el que vol el papa Francesc amb els seminaris.
Això és. I costa, perquè s’han de vèncer reticències i convèncer la gent que diu allò que “les coses sempre s’han fet així” o qui pensen que els tancaran la parròquia i els deixaran sense missa. Doncs no, ni es tanquen parròquies ni es deixarà ningú sense missa: simplement les comunitats s’ajunten per celebrar i de diversos grups petits, fer-ne un de més gran. D’aquesta manera, és més enriquidor. Si aquí som cinc, allà cinc i més enllà cinc més, celebrem els quinze junts. L’envelliment del clergat és una realitat, per això la formació del laïcat de què hem parlat abans i l’organització territorial són una bona manera de donar resposta a les necessitats pastorals amb menys efectius però més organitzats.
Què pensa de l’elecció de l’Argüello com a president de la Conferència Episcopal Espanyola?
Conec molt poc el bisbe Argüello. És cert que a la CEE de vegades els costa entendre la realitat de Catalunya, però això no només passa als bisbes sinó també als polítics, als advocats, als periodistes. Sigui com sigui, el més important és que totes les persones que van assumint responsabilitats en els diferents àmbits vagin en la línia del papa Francesc. A Espanya hi ha hagut tendència a una Església molt combativa, d’enfrontar-se amb els polítics, però això no condueixi enlloc. Hem de defensar la nostra identitat, però amb diàleg. Aquesta línia més dialogant s’està reflectint en els darrers nomenaments a Catalunya, amb els bisbes Sergi Gordo, David Abadías i Octavi Vilà: tots ells van en la línia del papa Francesc i promouen aquest estil més sinodal i obert.
Als polítics que concorren a les eleccions del pròxim 12 de maig. Què els diria?
Que busquin construir i no dividir. Estem en un moment de polaritzacions molt fortes, i això no és bo, perquè fa que la gent es divideixi i sovint es pot arribar a enfrontaments personals per temes polítics. I això no té cap ni peus. Nosaltres a l’Església busquem el consens, sabem que tenim feligresos dels diferents colors polítics, aleshores s’hauria de potenciar, que cadascú pensi com vulgui, però treballem junts pel bé comú.
