Celebrem avui santa Bàrbara, donzella màrtir. Al s. IV tenia un monestir dedicat a Edesa, al s. VII  una basílica a El Caire i al s. VIII era venerada a Roma. La seva vida es va popularitzar al s. X. i Jaume de Varazze (s. XIII) la va incloure a la Llegenda Daurada. Segons aquesta, Bàrbara era filla del sàtrapa de Nicomèdia, al mar de Màrmara. El pare la va recloure a una alta torre per impedir-li la catequesi preparatòria del baptisme. Un capellà, fent-se passar per metge, la visitava i la instruïa en la fe i la batejà. Quan el pare s’assabentà del fet, s’enfurismà contra d’ella i la sotmeté a diversos suplicis, com si passés per un passatge del terror real.  Finalment, personalment, el mateix pare, va decapitar-la. Però un llamp va fondre el pare. Molts trets del seu culte tindrien antecedents en el culte de Borb, divinitat celta. Se l’invoca contra els llamps i la seva imatge o el nom es solia gravar a les campanes. També es considera protectora contra la mort sobtada ja que la seva mort va ser lenta però, la del pare, fulminant! Molts són els oficis que demanen la seva protecció: canoners, artillers, fonedors, miners… També l’invoquen sovint els arquitectes i els paletes. Se li demana la protecció contra els càlculs renals. I ja sabem que no és mostra d’autèntica devoció el recordar-se de santa Bàrbara només quan trona.  Felicitats a les Bàrbara.

També recordem sant Joan Damascé. L’apel·latiu li deriva d’haver nascut a Damasc, on el seu pare era ministre de finances. Quan es desencadenà una persecució contra els cristians, es retirà a un monestir proper a Jerusalem i esdevingué conseller del patriarca de la ciutat santa i dels bisbes de l’entorn. Escriví sobre teologia, redactà poemes i compongué música religiosa. Morí, gairebé centenari, el 749, al seu monestir de Bar Saba. Lleó XIII el reconegué doctor de l’Església. 

I avui és l’aniversari de la conclusió del Concili de Trento (1563), si bé alguns encara hi són i alguns altres, encara són al de Caldedònia.