Des que el papa Francesc va acceptar la seva renúncia com a arquebisbe de Tànger l’any 2019, Santiago Agrelo (Rianxo, A Coruña, 1942) viu com un frare més a la comunitat franciscana de Santiago de Compostel·la. Aquesta quietud de la vida conventual contrasta amb el període de més de dotze anys que va viure a la diòcesi tangerina, on la seva denúncia de la situació dels migrants a la frontera sud d’Europa el va convertir en una veu incòmoda per a les autoritats. Precisament d’aquella experiència va parlar aquest dimarts 18 de juny a Barcelona com a convidat a la vuitena edició de la Tribuna Joan Carrera, on va fer una reflexió sobre “la realitat migratòria a la llum de la fe” i va recordar que “una Europa que posa el cartell de prohibit als migrants és contrària a les seves arrels cristianes”.
Fins al final del seu mandat com a arquebisbe de Tànger, vostè va ser una esperança i un consol per als milers de migrants que arribaven al territori diocesà, als quals va arribar a acollir fins i tot a la catedral. Com recorda aquells dies?
L’últim any que vaig estar allà hi va haver migrants acampats a l’atri de la catedral, efectivament, però al final allò es va convertir en un problema. Eren moment difícils pels migrants, nosaltres com a Església els donàvem seguretat, ja que allà la policia no podia entrar, però des del punt de vista higiènic no era bo. A més, vam constatar que dins del grup s’hi havia entrat la màfia per organitzar els viatges a través de l’estret de Gibraltar cap a la península, i allò per a nosaltres era inacceptable com a Església, malgrat que no ho podíem evitar perquè no sabíem qui eren els mafiosos.
Vostè va presentar la seva renúncia al Papa en complir 75 anys, però al final la seva sortida de Tànger es va precipitar. Com va ser?
Un dia vaig rebre una trucada de la nunciatura per dir-me que el govern del Marroc estava molest per unes declaracions meves sobre política migratòria i que a partir d’aquell moment m’havia d’abstenir d’emetre opinions. Va ser una ordre que en aquell país es podia entendre, perquè allà els cristians som convidats, però em semblava que no era coherent amb mi mateix callar davant d’una situació que havia de ser denunciada, no des del punt de vista de la política del Marroc, sinó de la situació de persones migrants que estaven patint. Llavors vaig dir a la nunciatura que si havia de callar, llavors m’havien de treure d’allà. I ho van fer en qüestió de dos mesos.
A la conferència ha explicat que, abans de la seva experiència a la diòcesi de Tànger, veia el tema de la immigració amb els prejudicis que podia tenir qualsevol altre ciutadà. Què el va fer canviar, un cop que es va instal·lar allà?
El que em va canviar va ser la trobada amb totes aquelles persones i prendre consciència del que realment estaven vivint. Si jo abans havia defensat que aquestes persones no tenien dret a saltar la tanca, un cop que vaig veure les condicions en què vivien, la precarietat de les seves vides, vaig entendre que no els quedava altre remei que buscar una sortida a aquella situació. Vivint com vivien allà i venint d’on venien, era normal que volguessin sortir cap a la frontera i buscar-se la vida. Ningú té dret a impedir que una persona faci una cosa així.
Recorda alguna situació particularment dolorosa, de les moltes que va viure al costat dels migrants?
Un dia em van trucar des del despatx de Càritas per demanar-me que baixés immediatament. Tenien allà, assegut a terra, en posició fetal, un jove negre. Cap de les persones que hi havia al despatx —eren quasi totes dones— era capaç de treure-li una paraula a aquell noi: estava aterrit, totalment arraulit, com un fetus que es negava a néixer. Jo tampoc vaig ser capaç d’aconseguir fer-lo parlar, només ho va fer quan va venir una persona que parlava la seva llengua materna. Què havia viscut aquell noi? No ho vaig saber mai. Però el seu estat en aquell moment donava idea del terror, l’angoixa que pot assaltar-los en tantes etapes d’aquell maleït camí.
Des de la diòcesi, es feien distincions entre subsaharians i magrebins?
Allà l’Església diocesana té una presència en xarxa, en forma d’escoles de formació professional, d’alfabetització, per a capacitació de la dona en la societat… És una organització orientada al servei de la població marroquina. I, per altra banda, hi ha Càritas, que quan no hi havia encara migrants subsaharians s’ocupava únicament d’atendre la població marroquina més pobra. Quan jo vaig arribar a la diòcesi, Càritas ja atenia marroquins i subsaharians. La forta presència d’aquest segon grup va crear un conflicte no de competències entre ells: els marroquins consideraven que els subsaharians els treien d’alguna manera el que els pertanyia. Llavors vam considerar que era necessari dividir en dos el servei i atendre els grups per separat, no només per evitar conflictes innecessaris sinó per poder oferir un millor servei a tothom establint de la manera més adequada possible els nostres recursos, que eren pocs.
Aquí quan es parla d’immigrants es fa èmfasi en el fet que són “il·legals”, “irregulars”, que arriben massivament. Què implica el fet de fer servir aquesta terminologia?
La percepció social de les persones migrants canviaria si se les tractés com el que en realitat són: és a dir, persones pobres que necessiten ajuda. La paraula “irregular” o “il·legal” porta una càrrega negativa que busca que aquestes persones siguin percebudes com una amenaça. I no és així, els famolencs no són delinqüents.
Si, com s’ha dit, Europa necessita la població immigrant per salvar el seu dèficit estructural de mà d’obra, per què creu que es dona aquest altre discurs de rebuig a la immigració?
Això no té cap explicació racional, crec que és una percepció emocional vulgaritzada no sé per quin estrany poder. És com si hi hagués a l’ombra una mà que inocula en la consciència aquesta mena de por al migrant, una por que està a les escoles, a les oficines i fins i al carrer, ja que fins i tot els captaires creuen que els immigrants venen a treure’ls el que és seu. No sé com es crea aquesta consciència, però sé que és necessari crear-ne una altra, i caldria començar per un canvi en el llenguatge, que sigui més objectiu.
Cada any, en la meva conferència episcopal al nord de l’Àfrica, em tocava “barallar-me” amb els germans bisbes perquè quan es tocava el problema de la immigració, sempre s’associava el tema amb la presència de les màfies. Sempre em vaig oposar amb totes les meves forces a vincular la migració amb les màfies, ja que les màfies les creen els governs amb les seves polítiques migratòries, no els immigrants. Per tant, el llenguatge és la primera batalla que cal guanyar, però això no es fa sense mitjans de comunicació independents.
Parlant de mitjans, vostè sempre s’ha mostrat crític amb la Conferència Episcopal Espanyola pel seu discurs contrari a la immigració.
He protestat moltes vegades per això. Recordo que en un cop vaig lamentar públicament que en una tertúlia de la COPE o 13TV —no recordo exactament en quin dels dos mitjans va ser— es carregués contra la immigració associant-la amb el terrorisme d’àmbit islàmic. I em va respondre l’aleshores secretari general de la CEE dient-me que com que jo era al Marroc, desconeixia el significat de la llibertat d’expressió. Vaig respondre dient que no era una qüestió de llibertat d’expressió sinó del que es donava a entendre a l’audiència d’aquests mitjans amb posicionaments així . No es tractava només que el periodista expressés lliurement la seva opinió sinó de l’Església, que li pagava perquè ho fes. Els mitjans de l’Església estan massa polititzats, i m’és igual que siguin de dretes, com ho són ara, que d’esquerres, com crec que no van ser mai. L’Església no pot estar implicada en la lluita dels partits polítics, hi ha d’estar per damunt, orientada al servei de la ciutadania i, sobretot, dels pobres.
Què es pot fer per millorar la vida de les persones immigrants que s’ho passa malament i que, malgrat tot, les passem de llarg quan ens les trobem al carrer.
Comprenc les dificultats en aquest sentit. Jo mateix, quan em trobo amb un immigrant al carrer no tinc res a dir-li. Ja m’agradaria que s’adrecés a mi per parlar o que jo em pogués adreçar a ell, però sovint també passen sense mirar-te, la qual cosa també denota una certa actitud defensiva. És difícil saber què puc fer, però si la meva manera de mirar-los i de pensar en ells és acollidora, això acabarà donant fruits en forma d’integració, perquè les persones no poden integrar-se en una societat que senten que els rebutja. Cal un canvi de mentalitat que només es podrà fer educant: a través de la família, l’escola, l’Església, les homilies.
Vostè ha manifestat que té confiança nul·la en la política. Però si no és en la política, en què s’ha de confiar?
Espero el canvi des de la societat abans que des de la política. La política anirà darrere la societat perquè els polítics per obtenir vots han d’assumir les demandes de la ciutadania. Canviar cor a cor, consciència a consciència, es feina.
Sembla que la cosa ara mateix va al revés, ja que entre les promeses de partits com ara Vox a les eleccions europees n’hi havia una que precisament proposava reforçar les fronteres. Què opina de la bona acollida d’aquests discursos per part de la societat?
Aquests discursos són escoltats perquè Vox diu en veu alta allò que altres no s’atreveixen a dir, però que pensen exactament igual. Un cop va venir a Tànger Jorge Fernández Díaz, ministre de l’Interior del govern espanyol, quan a la platja del Tarajal, a Ceuta, varen morir ofegats un grup de migrants a qui membres de la Guàrdia Civil van disparar amb pilotes de goma. Doncs resulta que el ministre va anar a la missa dominical a la catedral i a sobre va fer la col·lecta entre els fidels. Vaig donar gràcies a Déu perquè aquell dia jo no hi era. Si arribo a estar-hi, no sé què hauria passat: aquell home tenia les mans tacades per l’actuació a la frontera de les forces de seguretat de l’Estat i no pintava res allà. Un altre dia jo anava escoltant la ràdio en cotxe i vaig sentir que el mateix ministre anava a retre homenatge al Crist de Medinaceli. I vaig pensar: “Aquest home està omplint de Cristos la frontera i va a honorar un crist de fusta”.
