Enmig d’una cruïlla de camins que uneix terres tarragonines, lleidatanes i barcelonines —a Pontils, poble de la Conca de Barberà—, és on Sant Magí va decidir, al segle tercer, refugiar-se entre la boscositat per no ser capturat pels romans, sense gaire fortuna, ja que va morir martiritzat a inicis del segle posterior. Tot i no poder-se amagar en un recinte com el que actualment hi venera la seva figura, amb un santuari i un espai d’esbarjo i d’acolliment al visitant, aquell ermità va poder comptar, això sí, amb un element que avui dia és escàs en aquest entorn gestionat pels Amics de Sant Magí de la Brufaganya i el seu entorn: l’aigua.
D’aigua, no n’hi brolla des de l’abril del 2023, quan la sequera patida a Catalunya en l’actualitat va deixar l’enclavament sense aquest bé material que Sant Magí va saber extreure de l’interior de les roques amb tres cops de bastó, segons diu la llegenda. “Per això, aquests dies d’agost [abans de Sant Magí, el 19 d’aquest mes] estan pelegrinant fins aquí veïns de Tarragona, Cervera o Igualada per retre culte al seu patró sense que les fonts que s’atribueixen històricament a la proesa del sant extreguin ni una gota d’aigua“, reconeix Silvestre Palà (Ponts, 1949), actual president accidental d’aquesta agrupació que compta amb prop de 150 socis, desenes de voluntaris i, “probablement aviat”, amb el suport d’un ermità.
A aquest objectiu, és a dir, el d’acollir un ermità o una ermitana que visqui a les instal·lacions de Sant Magí de la Brufaganya, és al qual s’ha compromès, davant l’Arquebisbat de Tarragona, aquesta entitat, nascuda el 2008 per dotar de vida un espai que, fins a la seva creació, havia caigut en un oblit patrimonial. “Amb el suport econòmic que hem pogut anar rebent aquests últims mesos, el nou resident tindrà un pis per poder-hi viure“, apunta Palà, per bé que “no es pretendrà que hagi de seguir les nostres directrius”; haurà de fer la vida eremítica que va practicar fins a la trentena d’anys el sant enterrat en aquestes terres.
Així és com, enmig de la naturalesa, i en un punt de confluència per a municipis com els de Santa Coloma de Queralt o Igualada, la tasca altruista d’un grup de fervents defensors d’aquest “espai difícil de trobar en un altre indret“, com defineix Daniel Mullarat, un dels seus integrants, obre les portes un cop per setmana. És aleshores quan molts d’ells, la majoria jubilats de les seves obligacions laborals, s’hi troben per arranjar “des d’una porta fins a un altaveu”, com expliquen, o tan sols per treure les males herbes.
“Ens movem per motius diferents (des de familiars fins a sentimentals o religiosos), però tots fem pinya“, afirmen mentre esmorzen plegats —abans d’anar per feina—, com si es tractés d’una acció necessària per carregar energies i continuar oferint la millor versió d’un espai on la música també hi té cabuda: “Gestionem un programa d’actuacions musicals a l’interior del santuari que ens permet tenir intèrprets força consolidats del territori”, presumeix Palà. Unes activitats que es complementen amb els tradicionals aplecs veïnals que hi continuen predominant. En resum, un cop d’efecte que, com els tres que va donar Sant Magí damunt les roques, busca atraure nous públics que s’encisin d’un entorn privilegiat.
