Des del balcó del seu despatx, al Palau Episcopal de Lleida, el bisbe Salvador Giménez (Muro d’Alcoi, Alacant, 1948) observa un jardí interior i, a pocs metres, el moviment de vehicles que freqüenten una de les vies més transitades de la capital del Segrià, a cavall de la rambla d’Aragó i el carrer del Bisbe, on es troba l’edifici. Des d’aquí, el prelat ha vist passar els últims nou anys de la seva vida, l’últim del qual havent posat el seu càrrec a disposició del papa Francesc en arribar als 75 anys. Ho va fer, com estableix el dret canònic, per mitjà d’una carta que, de moment, no ha tingut resposta, per bé que el també president del Secretariat Interdiocesà de Mitjans de comunicació social (SIMCOS) i de Càritas a Lleida tingui al cap la ubicació del seu pròxim destí, ja com a bisbe emèrit.
Quan el Papa decideixi que vostè pugui fer una passa enrere, tornarà a la seva terra natal. Ho farà observant, no obstant això, que hi ha hagut comunitats religioses que aquests últims temps també han hagut de fer les maletes, com ara les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül.
Així és. Tenen falta de vocacions, com ens passa a totes les comunitats, i, a Lleida, fa uns mesos que també han hagut de marxar. Per això, avui [referint-se al passat 27 de setembre, quan es va fer l’entrevista] celebrem el dia de Sant Vicenç de Paül sense les últimes religioses que teníem a la ciutat. A això s’ha sumat que els últims sacerdots claretians que teníem també hagin hagut de deixar Lleida.
En un últim moment, quedaven tan sols tres membres de la comunitat claretiana.
Sí. Un és gran, l’altre, relativament jove i, finalment, un de tercer que és, també, d’edat molt avançada. Un sacerdot de la diòcesi, Víctor Martínez, ja s’està ocupant des de fa molt pocs dies de rellevar-los i de portar a terme les tasques pastorals a la parròquia de Sant Antoni Maria Claret del barri de Balàfia, però amb un altre estil, ja que, quan som sacerdots, cadascú marca la seva psicologia i les seves qualitats.
Què farà a València quan ja sigui bisbe emèrit?
Em quedaré en una parròquia a confessar i a celebrar missa. Crec que allà podré fer-ho millor que anant-me’n a Muro d’Alcoi, el meu poble de naixement.
Ha ordenat, com a bisbe auxiliar de València (2005-2009), uns set sacerdots; com a bisbe de Menorca (2009-2015), tres i, com a bisbe de Lleida, un parell: el borgenc Josep Solé i el mexicà Joshua Enrique Carrillo. Li hauria agradat ordenar-ne més?
Sí. La falta de capellans i, per tant, d’ordenacions, és una realitat a la qual ens hem d’anar acostumant. Així com fa mig segle nosaltres vam ajudar, com a missioners, a molts països de l’Àfrica i d’Amèrica del Sud, ara, desgraciadament, aquells països ens han d’ajudar a no deixar les nostres comunitats sense rectors. Per tant, com s’ha vist últimament aquí, hem de recórrer a portar sacerdots de Colòmbia, de Xile o d’on sigui. En aquest sentit, la resposta del poble ha sigut relativament bona, i en gran manera perquè hi ha una bona predisposició, per part dels nous capellans, a integrar-s’hi i a aprendre el català.
Parlant de llengua, i sent vostè valencià, creu que el valencià en la litúrgia en l’arxidiòcesi de València podrà passar a una altra fase que no sigui la del menyspreu?
És un tema molt vidriós i de difícil resolució. Com succeeix amb tots els problemes seriosos, aquest requereix temps i maduresa en les preses de contacte que es puguin anar establint. La responsabilitat és a les mans de tothom, és a dir, a les dels sacerdots i a les dels bisbes que no s’acaben de convèncer de la utilitat que té l’ús de les dues llengües a les seves esglésies. El que hi ha ara és una divisió provocada per la diferent concepció de l’aplicació de la llengua valenciana.
Es convertirà en bisbe emèrit tenint, en la seva trajectòria, la qüestió del litigi amb la diòcesi de Barbastre-Montsó en relació amb els béns eclesiàstics de la Franja. Quin regust de boca li queda?
Només pel fet d’haver hagut de passar pels tribunals a declarar davant dels jutges i per viure envoltats d’acusacions constants per haver robat aquestes peces (d’unes parròquies que havien format part de la diòcesi de Lleida), ho he viscut malament, certament. La gestió de tot aquest assumpte no ha estat un dels aspectes més agraïts per a mi en tota la meva carrera eclesiàstica.
S’ha declarat sovint un apassionat del patrimoni català, oi?
Sí, i, per això, penso que el que passa aquí amb Catalonia Sacra és que hauria de ser més coneguda per tota la societat. Així és com a mi m’agradaria que fos. S’ha fet un treball, amb poca gent, molt valuós per a totes les diòcesis, i s’ha demostrat que hi ha molta gent preocupada per a recuperar i mostrar a tothom l’art religiós, ampliant el radi d’acció perquè cada vegada siguin més les persones que hi col·laborin.
Què espera dels treballs que es puguin acabar acordant per part de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) pel que fa al pla de reparació a les víctimes d’abusos sexual en el si de l’Església?
Anirem aconseguint, de mica en mica, un acostament real a totes les víctimes que hi ha hagut. A mi em queda la preocupació que es digui que l’única institució que, havent estat escenari d’aquestes situacions, sigui l’Església, un fet que ens deixa a tots els que en formen part com uns delinqüents, alguns per encobrir i uns altres per haver-ne estat els causants. És important castigar qualsevol fet delictiu, però no es pot penalitzar tota l’Església ni es pot pensar que, a la nostra societat, tot gaudeix de transparència excepte l’Església; això és el que més em dol.
En referència a l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat, que l’arquebisbe Joan Planellas va definir com “un signe de normalitat democràtica“, quina és la seva opinió al respecte?
Puc opinar poc sobre això perquè conec molt tangencialment la política catalana. El que diré és que, durant aquests nou anys a Lleida, he cregut que, com a bisbe, no puc contribuir a dividir la societat i, per això, per a mi és més important la unitat dels catòlics que l’enfrontament produït per altres motius. Fa uns anys vivíem amb més tensions, però avui sembla que la situació és més tranquil·la. En qualsevol cas, la nostra tasca com a pastors és la de fer prevaldre el bé comú i fer la nostra tasca en el Poble de Déu.
Voldria que el seu successor fos algú conegut per vostè?
Voldria, en qualsevol cas, que fos algú català, jove i que col·laborés en tot el que se li demanés, sense ficar-se en temes espinosos. Així és com procuro i he procurat trobar-me sempre jo a Lleida, on vaig arribar per poder-me sentir com un membre més de tota la seva comunitat de catòlics i catòliques.