L’arquebisbe de Sevilla, José Ángel Saiz Meneses, porta com a fons de pantalla en el seu telèfon mòbil la imatge d’una verge. No podia ser menys venint d’un home que ha de saber gestionar una agenda repleta d’activitats promogudes per germandats i confraries que desenvolupen un paper fonamental en la vida religiosa, social i cultural de l’arxidiòcesi sevillana. “Encara no he pogut conèixer-les a totes personalment”, assenyala el prelat, que va haver de sol·licitar a la Santa Seu l’opció de tenir dos bisbes auxiliars a la seva esquena per a bregar amb tant de tràfec. Aquest mes de desembre, l’exbisbe de Terrassa podrà girar full en la seva agenda després de la coordinació d’un Congrés Internacional de Germandats i Pietat Popular que ha clausurat animant a besar les estampes de verges i sants de la cartera “com qui besa una fotografia d’un familiar estimat”.
Vostè també porta una estampa en la seva cartera?
No, jo porto només fotografies de familiars. Fa uns anys, en una reunió a Catalunya, va sortir aquest tema: va haver-hi una persona amb una vida de fe molt seriosa i compromesa que va expressar la seva perplexitat davant la devoció que molts creients tenen a aquestes estampes, a les quals fins i tot besen de tant en tant. Com a conseqüència, jo li vaig preguntar si en la seva cartera portava en aquell moment alguna fotografia de la seva esposa a la qual tingués una devoció especial, malgrat ser un objecte, naturalment, de paper. A continuació, em va contestar afirmativament i no va fer falta continuar amb la conversa per a convèncer a aquesta persona que el sentiment que se li pot tenir a una estampa és rellevant.
És compatible aquesta veneració per la bellesa santificada amb la reflexió fundada?
Aquesta pregunta la van fer en el segon Concili de Nicea, en el segle VIII, quan va haver-hi una crisi iconoclasta, que després es va resoldre. Venerar les verges i adorar el Senyor a través de les estampes és compatible amb la fe profunda perquè els humans tenim sentits que han d’integrar-se harmònicament; per tant, ni hem d’excloure ni aquest camí de la bellesa i la contemplació ni el camí de la reflexió, la raó i l’estudi. La fe és la que ho il·lumina tot.
En la seva ponència de clausura, ha parlat per primera vegada de dissenyar un observatori amb el qual es tingui millor base per a treballar la devoció popular. Alguna pista més?
Hem d’acabar-ho de concretar. Jo fa mesos que porto aquesta idea al cap. Ens agradaria tirar-la endavant perquè les dimensions que es poden arribar a abastar a partir de la pietat popular són tan nombroses que no caben en un congrés de cinc dies. Per exemple, un assumpte que no s’ha tractat prou aquests dies és el de la qüestió sociològica. Treballarem en això perquè la qüestió és no haver d’esperar altres vint-i-cinc anys per organitzar un congrés internacional com el que s’ha celebrat aquests dies a Sevilla.
En quina línia s’hauria de treballar perquè no torni a passar tant de temps?
Hem d’estar atents, des de dins de l’Església, a la vida de la pietat popular que s’executa principalment des de les germanors i les confraries. La cosa està a evolucionar mentre ens adaptem als desafiaments de la societat a cada moment. A més, necessitarem cooperar amb observadors externs que ens ajudin a això. Nosaltres ho farem a Sevilla i després, en la resta de les diòcesis, cadascun és lliure de fer-lo o de no fer-ho. Els congressos estan bé puntualment, però convé un exercici d’anàlisi constant per a avaluar i acompanyar a germans i germanes durant l’any, en el dia a dia. Cal anar cuidant el testimoniatge de vida evangèlica.
Aquests dies, durant el congrés, ha esmentat molt Barcelona i Terrassa, en públic i en privat. Porta sempre present el seu passat per aquestes terres? I, digui’m: en el cas de les germandats, el passat també ha d’ajudar a posar rumb cap al futur?
La història és mestra; ens ensenya i d’ella aprenem. No es pot menysprear ni ignorar per dos motius: d’una banda, per a no repetir els errors del passat i, per un altre, per a aprendre dels encerts i donar-los continuïtat. Per això, en el meu cas, Catalunya sempre és present. I, en el cas de les germandats, les seves històries centenàries són miralls per a continuar avançant, sense pretendre caure en esquemes immobilistes. N’hi ha que compleixen cent, dos-cents o tres-cents anys, i això no és el mateix que complir deu, vint o trenta.
Enguany s’han complert els vint anys de la diòcesi de Terrassa, el primer bisbe de la qual va ser vostè.
Ha estat un regal del Senyor i els meus records són tots molt bons. Jo sempre parlo de Catalunya, on, malgrat que la secularització estigui més avançada que en aquestes terres, hi ha molta gent que resisteix i són fidels a l’Església. El meu pas per Terrassa va ser una experiència preciosa des del principi, quan va ser necessari convertir catorze arxiprestats en una diòcesi. Va ser una vivència, a més, de creixement personal.
Una altra diòcesi que va néixer en aquell moment va ser la de Sant Feliu, de la mà del bisbe Agustí Cortés, a qui ha rellevat recentment el religiós dominic Xabier Gómez. Com ha viscut des d’aquí aquest últim tram de qui ja és bisbe emèrit d’aquesta diòcesi?
Agustí Cortés és com un germà per a mi. Pensi que érem i continuen sent diòcesis bessones, nascudes en el si de l’arxidiòcesi de Barcelona, per la qual cosa sempre han compartit moltes coses, encara que cadascuna tingui les seves característiques. És bona persona, un bon cristià i un bon bisbe.
En el territori diocesà de Sant Feliu hi ha l’abadia de Montserrat, que es troba celebrant el seu mil·lenari. Aquests dies, els membres de la Germanor de la Verge de Montserrat de Sevilla estaven exultants en rebre devots de la Moreneta.
Exacte, encara que deixi’m dir, per si algú té algun dubte, que la nostra Montserrat no és fosca com la catalana, sinó una dolorosa de rostre clar. Acompanyaré tots els membres d’aquesta germanor que vagin a l’abadia de Montserrat el desembre de 2025, amb motiu del mil·lenari del monestir.
Montserrat és actualitat a Catalunya, i, al Vaticà, la creació de cardenals. Quina opinió té sobre aquest tema?
Potser el col·legi cardenalici era una mica eurocèntric; per aquest motiu, el Papa ha volgut nomenar cardenals més perifèrics, un gest totalment respectable.
Parlant de Francesc, té pensat tornar al Vaticà per a explicar-li el que s’ha viscut en aquest congrés?
Sí, sí. Ja vam anar a presentar-li el projecte i el va rebre amb molt d’interès. A l’Argentina va viure de prop la pietat popular i després ha estat el Papa que més magisteri ha ofert sobre aquesta qüestió.
Què es veu fent en aquests últims anys de pontificat que li queden?
Donant el millor de mi, amb encerts i errors. Aquí estic actuant com ho feia a Terrassa. Amb actitud de servei, continuaré atenent les 264 parròquies que hi ha a Sevilla i tractaré de donar el millor de mi mateix. Pel senyor i per tots els germans.
