La Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra va ser el lloc escollit per l’ACAT (Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura) per a la presentació de les seves activitats el passat dilluns 22 de maig. L’acte va comptar amb la presència de quatre dels seus representants, Emili Chalaux, president, Oriol Llobet, tresorer, Montserrat Fenosa, vicepresidenta i Montserrat Martínez, secretària.
Emili Chalaux va informar que, a pesar que el govern espanyol es va comprometre amb l’ONU i el Comitè Contra la Tortura a reduir el temps d’aïllament al qual poden estar sotmeses les persones empresonades, passat el temps s’observa com “España es compromet en determinades actuacions i firma coses que no compleix”. En aquest ordre de coses, Chalaux va esmentar que aquest comitè “ha demanat a l’ACAT que es posicioni envers les agressions que van patir molts ciutadans per part de les forces policials durant els esdeveniments de l’1 d’octubre de 2017 en diverses poblacions de Catalunya”, i va informar sobre la sol·licitud d’ajuda enviada a l’entitat per part de Luis José Galán González, intern al Centre Penitenciari Múrcia-II, el qual ha d’afrontar un règim d’aïllament de vint hores diàries.
Per la seva part, Oriol Llobet va remarcar en la seva intervenció que la situació econòmica de l’entitat genera preocupació a causa de la reducció d’ingressos que s’hi ha produït recentment. Es tracta, en aquest sentit, d’un problema que afecta a gairebé totes les oenagés, ja que “l’empenta que hi havia fa unes dècades” ha minvat significativament. “Els qui vam posar en marxa l’ACAT ens estem fent grans i això té conseqüències econòmiques. És per això que estem intentant atraure la gent jove cap a l’entitat”, va explicar Llobet.
A continuació, Montserrat Fenosa va parlar sobre la importància que té la difusió d’aquests temes tan greus mitjançant les crides i els comunicats amb la intenció d’adreçar-se a tots els països del món a través d’organismes internacionals, com ara el Comitè per a la Prevenció de la Tortura, del Consell de la Unió Europea i l’Alt Comissionat dels Drets Humans de les Nacions Unides.
Fenosa també va mencionar les intervencions realitzades en països de l’Amèrica Llatina a partir de les crides, i va destacar el cas de l’argentí Facundo Molares, fotoperiodista, activista i líder polític de les FARC, el qual va ser empresonat en una cel·la d’aïllament, així com l’augment de la repressió a Nicaragua arran de l’arribada al poder de Daniel Ortega, amb centenars de persones torturades i assassinades, i milers d’exiliats. Un règim en què els presos polítics pateixen tortures sistemàtiques i incomunicació, amb només mitja hora de pati, sense llibres ni contacte amb la resta de presos, i en què qualsevol dissident és considerat com un traïdor.
En el seu torn, Montserrat Martínez va recordar els orígens de l’ACAT, nascuda arran de la iniciativa de dues dones protestants, que, el 1974, impactades per la tortura a la guerra del Vietnam, van voler sensibilitzar les esglésies cristianes fundant l’ACAT France. Posteriorment, l’any 1987 es va crear l’ACAT Espanya-Catalunya com una organització ecumènica que treballa per l’abolició de la tortura, la pena de mort i els tractes cruels, inhumans i degradants que encara avui són una pràctica habitual en molts països.
Segons Martínez, actualment el nombre de membres està al voltant dels 130, dels quals un noranta per cent són a Catalunya. La font d’inspiració de l’ACAT és bíblica, tant de l’Antic Testament com del Nou Testament, i té en compte l’article cinquè de la Declaració Universal dels Drets Humans, l’article 15 de la Constitució espanyola i l’article 174 del Codi Penal espanyol, en què es criminalitza la tortura física o psíquica comesa per qualsevol funcionari públic. Els eixos de l’acció de l’ACAT són, en aquest sentit, els conceptes de la informació i la reflexió, l’acció i la pregària.
En el corredor de la mort
En acabar les intervencions dels membres de l’entitat, es va projectar un documental sobre la pena de mort en què un pres condemnat a mort en una presó dels Estat Units reflexiona sobre la seva situació i afirma que “saber la data de l’execució és el principi de la tortura”.
La projecció va donar pas a un breu col·loqui amb el públic. De la informació i comentaris que en van sorgir destaca la idea que, quan el Canadà va abolir la pena de mort al 1976, sis anys després els homicidis van baixar un quaranta per cent, i que a Franca, coincidint amb l’entrada al govern de François Mitterrand el 1981, l’advocat que havia salvat la vida de set persones condemnades a la pena de mort va rebre la sol·licitud posteriorment d’ocupar-se de moltes altres defenses per aquest assumpte, que va acabar sent abolit pel Parlament.
En el debat també es va comentar que hi ha molts arguments per abolir la pena de mort. De fet, en alguns països, sobretot els del nord d’Europa, s’apliquen penes alternatives a persones que han delinquit en una mena d’espais oberts en què poden fer treballs per a la comunitat sota la supervisió de monitors. Una alternativa que a España, per exemple, seria de difícil aplicació arran de la pressió que existeix quan la gent que ha comès un delicte és empresonada. En tot cas, per arribar a això caldria un canvi de mentalitat.
Sigui com sigui, la conclusió de tot plegat, és que la pena de mort no soluciona res.
