Relíquies en remull: relíquies de sants en contacte amb l’aigua per evitar la sequera

cropped-fav.png

Va haver-hi un temps en què les relíquies i els reliquiaris se submergien dins un riu, un llac, una font o un embassament per reforçar els precs d’intercessió dels sants i les santes en temps de sequera. A pesar de formar part del passat, en algunes poblacions de Catalunya aquesta tradició es manté, com a Tàrrega, on la processó de les Santes Espines dona fe de la permanència d’aquesta rogativa des del 2013, quan es va reprendre gairebé mig segle després de no celebrar-se. I, lluny de quedar en l’oblit, aquesta qüestió és analitzada amb detall en el número de primavera de la revista digital i gratuïta Reliquiae Sanctorum in Catalonia, dirigida i editada pel folklorista manlleuenc Joan Arimany.

Relíquies en remull, un ritual recordat” és, per tant, el títol del nou número d’aquesta publicació, la qual, amb el pretext de l’actual sequera que es viu a Catalunya, proposa una retrospectiva per conèixer les antigues pràctiques per demanar pluja amb l’ús de l’aigua. De fet, casos com el del monestir de Sant Martí del Canigó, a la comarca del Conflent, són “un clar testimoni de la vigència d’aquestes actuacions“, apunta Arimany a l’editorial de la revista; en aquesta abadia, les relíquies de sant Galderic eren conduïdes (i encara ho han estat darrerament) fins al mar Mediterrani tot seguint el corrent de la Tet, el riu que hi desemboca.

El cos momificat d’un infant era submergit en les aigües pròximes al monestir de Sant Pere de Casserres.

El text tracta d’apropar-se a diverses justificacions per entendre les motivacions d’aquestes celebracions: “La mentalitat devota devia considerar que, en notar la mullena del mateix líquid que era part de la desitjada pluja, el sant o santa de qui s’atribuïen aquelles restes serien més expeditius a l’hora d’intercedir en el prec per un bon i necessari ruixat“, s’hi assenyala. La proximitat del mar, d’un curs o d’una acumulació d’aigua afavoria que s’interpretés positivament la immersió a l’aigua de relíquies de sants. En aquest sentit, les restes sacres també es podien fer passar per aigua en indrets com ara l’estany de Banyoles, la font del Raig de Torelló, a Osona, o el riu Fluvià en el seu pas per Besalú, a la Garrotxa.

L’Església, però, no ho veia amb bons ulls, tal com s’assenyala en un dels reportatges de la revista, ja que “banyar relíquies posava en seriós perill la seva conservació”. Així va ser com el 1588 la Congregació dels Ritus del papa Sixt V va emetre un decret per ordenar-ne la prohibició. “Però la fermesa eclesial no va erradicar unes pràctiques que esdevenien recursos desesperats per combatre la força de la natura i els seus efectes”, subratlla aquesta revista en un dels seus apartats, en què es recorden els nuls o incipients coneixements científics dels habitants d’aquells temps.

Altres temes:

Subscriu-te al butlletí diari de 'Flama'

Tota l’actualitat cristiana al teu correu

Flama al teu email

L’actualitat social i religiosa al teu correu

Lectures del dia