Les Trobades del Mediterrani, celebrades entre el 17 i el 24 de setembre a Marsella i amb una notable participació de joves d’arreu de la conca mediterrània, també van tenir accent català. Una de les pregàries que es van sentir durant la missa presidida pel papa Francesc a l’Estadi Vélodrome, davant de 50.000 persones, va ser llegida per Maria Morer (Barcelona, 1997). Estudiant del Grau de Filosofia a la Universitat Abat Oliba CEU, aquesta jove, que es dedica laboralment a la gestió cultural i a la museologia, va decidir-hi acompanyar la comitiva enviada per l’arxidiòcesi barcelonina i, passada gairebé una setmana de l’esdeveniment, reconeix que encara es troba “impactada” pel que va viure-hi.
¿Com va viure l’experiència?
Va ser espectacular i intensa. Encara estic assimilant tot el que vaig viure. D’una banda, vaig anar amb la idea de deixar-me sorprendre per cadascuna de les activitats programades i, de l’altra, amb moltes ganes de treballar i de poder conèixer persones de totes les ribes del Mediterrani, fins i tot aquelles que, tot i ser catòliques com jo, també pensen i actuen diferent. Vaig compartir les meves inquietuds sobre com afrontar els reptes del futur i la sensació obtinguda és d’emportar-me una gran lliçó de vida.
Ha estat la primera vegada que han convidat joves per participar-hi. ¿Com valora aquest fet?
I fins allà on sé, puc afirmar que no serà l’última. En un futur segur que hi haurà noves trobades que agrupin joves de tota la Mediterrània per continuar treballant la diversitat cultural, la gestió dels corrents migratoris, la solidaritat envers l’altre, etcètera.
¿Què creu que va voler expressar el papa Francesc quan va dir que les migracions ben realitzades són un tresor?
Que un bon acolliment acaba repercutint en una integració total d’algú que ha vingut de fora per quedar-s’hi. Tenir algú altre al costat, promovent una relació amb ell. Respectant i acompanyant, sempre. La diversitat proporciona riquesa: ens fa veure el món més enllà del que veuen els nostres ulls cada dia.
No va ser una trobada de lamentacions. Més aviat, de buscar remeis, ¿oi?
L’esperança ha estat el concepte que ens ha acompanyat del primer a l’últim dia. També, l’esperança per la resurrecció, per la salvació. I amb aquesta pretensió tots els joves ens hem sentit partícips d’un moment de reflexió al voltant d’aquesta xacra, per trobar-hi respostes, per millorar el nostre entorn.
¿No van tenir la sensació que, per molt bones intencions que tinguin, sempre seran els polítics els que tindran l’última paraula?
Sí, sí. Així és. Esperem que els arribin els missatges i vagin entenent, si encara no ho han començat a fer, que la implicació, pel que fa a la gestió migratòria, és de tots. D’ells, de l’Església, de les persones. De tots. Tal com diu el Papa, el criteri que no ha d’imperar en cap cas és el de conservar per damunt de tot un benestar a les nostres zones de confort, deixant la dignitat de les persones que venen de fora en un segon pla.
¿Creu que els joves cada vegada són més autònoms i no es consideren part d’una comunitat més gran?
Molts viuen enganxats als aparells tecnològics, refugiats autònomament, i d’aquí no surten. Parlem d’un món globalitzat i en fem gala, sí, però, realment, tots acaben residint dins el telèfon mòbil i poc més. Hi ha molta ignorància, no coneixem l’altre. I aquestes trobades tenen la motivació de trencar amb aquesta actitud.
¿I com va viure l’oportunitat de compartir moments de conversa amb els bisbes participants?
Això va ser una de les millors coses que ens va passar. A vegades, tenim la imatge que són persones que només parlen entre ells, comentant les seves coses, i que són inaccessibles; però, en realitat, això es va desmuntar a Marsella. Parlar amb ells, arribar a consensos i suggerir respostes concretes amb ells va ser una gran oportunitat per a nosaltres. ¡I per a ells, recíprocament, segur que també!
