“Resistència” va ser el nom triat per celebrar el passat 17 d’abril l’acte central de l’Holocaust i de l’Heroisme organitzat per la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB) i la Fundació Col·legi Hatikva en el marc del 80è aniversari de l’aixecament del gueto de Varsòvia.
Presidida per sis grans espelmes, la sala d’actes de l’Institut Francès de Barcelona es va quedar petita per acollir els presents. Cada una d’elles dedicada a la memòria dels sis milions de jueus assassinats. Als joves, dones, nens i partisans que van lluitar i resistir al front de batalla. A tots els nens que van morir. Als Justos entre les Nacions. A tots els educadors formals i no formals. Als supervivents que van patir la Xoà (Terme hebreu per a referir-se a l’aniquilació jueva a Europa per part de l’Alemanya nazi).
Entre els assistents hi va haver una nombrosa representació de familiars i descendents d’aquells jueus que van patir l’horror i la barbàrie nazi durant aquells dies al gueto de Varsòvia. També hi van ser presents Albert Batlle, tinent d’alcalde de seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar García, fiscal coordinador del Servei de Delictes d’Odi i Discriminació de la Fiscalia de Barcelona, Carles Armengol, director general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya i representants dels cossos de seguretat de l’Estat, de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona, entre altres.
“Aquesta nit s’honra la memòria d’aquells que van perdre la vida a mans de la barbàrie nazi i a tots aquells que van resistir alçant la veu de diferents formes”. Amb aquestes paraules, Raymond Forado Benchimol, president de la comunitat jueva de Barcelona, va obrir l’acte dient que la Xoà va ser un dels moments més foscos de la història de la humanitat i que “no només va ser una tragèdia per al poble jueu, també per aquells amb discapacitats, homosexuals, gitanos, exiliats polítics i Testimonis de Jehovà, pel simple fet de pensar o de ser diferent”; que, “per la indiferència de molts i la complicitat d’alguns, l’Holocaust”, va ser el resultat d’una llarga història de discriminació i odi que va començar molt abans que els nazis arribessin al poder.
Durant el seu discurs, Forado va aprofitar per denunciar el recent atac antisemita contra la Gran Sinagoga Maïmònides de Barcelona. Declarant que té un sentiment de tristesa, malgrat que s’ha avançat molt en la lluita contra l’antisemitisme, es continuen veient manifestacions d’aquests tipus arreu. Però també de preocupació perquè l’antisemitisme ha evolucionat disfressant-se d’un antisemitisme sofisticat: l’antisionisme. Conscient que com qualsevol altra nació, l’Estat d’Israel no és perfecte, ha de ser criticat.
Abans de procedir a l’encesa de les espelmes, Forado, va finalitzar dient que “cal promoure el diàleg i la cooperació entre els pobles, recordar la història fomentant la tolerància i el respecte cap a totes les minories i que només educant les noves generacions podrem garantir que mai tornem a viure una tragèdia com la que va passar ara fa vuitanta anys”.
“Un futur lliure de discriminació i odi”
Després d’un minut de silenci en record a tots els desapareguts durant la barbàrie nazi, el Rabí Daniel Askenazi va procedir a la lectura de la pregària El Malé Rajamin (Senyor Misericordiós) i al Kadish (oració). A contiuació, una sèrie de projeccions audiovisuals a càrrec de Daniela Rosenfeld, directora del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, van contribuir a augmentar l’emotivitat a la sala. Com també ho va fer la representació de titelles: “Yo niño y mi estrella amarilla”, basada en una recreació dels diaris personals de Sándor Markovits i la seva infància a Budapest. L’espectacle va anar a càrrec d’Andrea Markovits i Polo Fernández de la Companyia Puppets in Transit.
Entre silenci i silenci, i a mesura que es van anant encenent les espelmes, altres representacions artístiques i intervencions d’una representació dels joves jueus de Barcelona van omplir l’espai amb música i noves manifestacions de record d’aquella trista etapa de la història, “la nostra missió sempre serà la de recordar per no oblidar, però també la de treballar per un present i un futur més just lliure de discriminació i d’odi”.
Amb l’encesa de la darrera espelma, Eva Leitman-Bohrer, supervivent de la Xoà, es va dirigir als assistents amb paraules d’agraïment a les persones no jueves (Justos entre les Nacions) que van ajudar als jueus durant l’Holocaust. “Qualsevol intent de descriure la Xoà amb paraules és intentar l’impossible. Són pobres i insuficients per a descriure l’horror dels crims contra la humanitat que van dur a terme els nazis i els seus col.laboradors. Però no n’hi ha prou de recordar, cal prevenir i denunciar qualsevol brot de racisme o de xenofòbia per combatre’l”.
Amb l’entonació de l‘Hatikva, himne nacional de l’Estat d’Israel, la commemoració va finalitzar sense aplaudiments i amb el mateix silenci i respecte que va començar.
