Mentre aquest dissabte les mirades estaran posades a Marsella, al sud de França, amb motiu de la visita que hi ha fet el Papa Francesc per presidir les Trobades del Mediterrani —on l’Església mediterrània està debatent com actuar davant la migració—, al nord del país, a la ciutat portuària de Dunkerque, desenes de refugiats esperen el seu moment per sortir al mar i travessar el canal de la Mànega. Ho fan davant la presència constant de la policia francesa, decidida a aturar el seu viatge marítim cap al Regne Unit, on les lleis migratòries cada vegada actuen amb més duresa.
La situació que es viu en aquest altre extrem de França és retratada a L’última frontera, una producció de 3Cat en col·laboració amb el periodista i fotògraf Raül Gallego Abellán (Sabadell, 1976) i que ha comptat, a més, amb el suport del fotoperiodista Sergi Cámara. És, de fet, un dels reportatges que conformen la sèrie “Punt de no retorn”, que retrata la transformació que està vivint el món des de diverses perspectives.
Un projecte enregistrat a finals d’agost i emès a principis de setembre a la televisió catalana. “Mentre s’estava emetent, els refugiats que apareixen enregistrats encara es trobaven allà, esperant el moment més oportú per endinsar-se al mar”, lamenta aquest cineasta.
La periodista Mònica Planas va ressaltar en un dels seus articles del diari Ara que una imatge del reportatge reflecteix clarament la situació que es viu a Dunkerque i Calais, la de refugiats i gendarmes equipats fins a les dents barrejats amb turistes que hi estiuegen. Una Europa de contrastos, defineix.
És així. Ho explica a la perfecció, amb aquesta imatge [apareix a l’encapçalament d’aquesta entrevista]. És un plànol molt bèstia: gendarmes antidisturbis, amb els cascs i els escuts, retenen dos immigrants a terra mentre, al fons, hi passen els alumnes d’una escola d’equitació damunt dels seus cavalls. És molt distòpic, tot plegat. Tot és ple de concertines de seguretat, de filferro espinós, de campaments permanents, de turistes que hi passen… i, per acabar-ho d’adobar, de tant en tant els policies persegueixen els migrants.
És com una imatge més pròpia d’un episodi medieval, però en ple segle XXI.
Així és. Estem pagant les conseqüències de molts anys d’explotació, de donar suport a governs dictatorials, de colonització, de canvi climàtic. I d’això, precisament, en són molt conscients els migrants que traspassen diverses rutes migratòries i provenen d’una quantitat ingent de països africans i asiàtics.
¿Com és d’important una imatge com la que comentàvem, mediàticament?
Té una importància relativa. La forma com aquestes situacions ens arriben gràficament ha canviat molt, ara. De fet, al camp de refugiats més remot del món ja hi tens periodistes per explicar-te el que passa i, per això i per la massificació dels mitjans de comunicació arreu del món, cada dia ens arriben desenes de fotografies del fenomen de les migracions, que ja estem naturalitzant. En comptes d’ajudar amb les seves fotografies, aquest treball periodístic està fent tot el contrari, també, i això és una cosa per reflexionar.
¿Parlaria d’un efecte similar al de l’anestèsia, doncs?
Sí, més o menys.
¿Com ho solucionem?
Potser explicant la realitat dels migrants des d’un punt de vista més cinematogràfic. Aquesta és la forma narrativa que he utilitzat jo en aquest treball, on s’han inclòs recursos musicals, intents per emocionar l’espectador, testimonis que toquin la fibra sensible, connexions entre persones d’Occident i de l’Àfrica.
¿Creu que els països del Mediterrani que reben embarcacions plenes de migrants s’estan convertint en porters de discoteca?
¡Totalment! Turquia és porter de discoteca i usa les vides dels migrants per negociar amb altres països. A Grècia, les condicions dels camps de refugiats eren una vergonya, quan hi vaig anar. I continuaríem amb altres exemples. Si no regularitzem de forma segura la migració, res de tot això podrà canviar. Mentre això no passi, hi haurà gent al món que preferirà jugar-se la vida al mar abans que tornar al seu país.
