Continuant amb la sèrie de reportatges sobre els relators que van participar en el Concili Provincial Tarraconense amb motiu del seu trentè aniversari, qui recorda com “un episodi significatiu” aquell esdeveniment eclesial a Catalunya és el prevere Ramon Prat (Lleida, 1945), aleshores primer director de l’Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida (IREL). “Vaig anar seguint totes les passes que va fer des que l’arquebisbe Ramon Torrella, l’ànima d’aquell concili, el va anunciar per sorpresa davant de clergues de totes les diòcesis catalanes, al Monestir de Poblet, tres anys abans i sense haver-ho dit encara a cap bisbe català”, rememora el sacerdot, que, ja des de Sant Cugat del Vallès, va ser la veu del primer dels quatre equips que van redactar les 170 resolucions debatudes durant totes les sessions conciliars.
Jubilat i amb una malaltia que l’ha acompanyat aquests últims anys “en aquest racó de món on espero el final de la vida amb serenor”, com explica Prat des de la capital del Segrià, fa tres dècades va formar part d’una comitiva que es va desplaçar durant vuit caps de setmana fins a la població del Vallès Occidental amb un autocar de petites dimensions: “Allà, hi anàvem tots, inclòs l’aleshores bisbe de Lleida [Ramon Malla], fins que arribàvem a Sant Cugat i cadascú anava a la seva, ocupant el rol que tocava en cada cas”, subratlla el lleidatà. També com a membre de l’IREL, a Prat l’acompanyava Marta Trepat (Tàrrega, 1945).
“Ramon Prat va oferir un discurs preciós i molt ben comunicat”
Entre les gairebé dues-centes persones que van assistir als debats celebrats al Casal Borja de Sant Cugat del Vallès, Trepat formava part dels quinze seglars que van representar els consells pastorals de cada bisbat, ja que “en aquell moment estava vinculada al de Lleida i, com que era una dona que mai sabia dir que no a qualsevol acció eclesial, em van acabar escollint a mi”, reconeix. Això no obstant, l’aleshores professora de Psicologia i Religió a l’IREL va haver de conciliar la vida familiar amb l’eclesiàstica “de la millor manera que es va poder”, com defineix: “El meu marit i els meus dos fills van entendre-ho“, sosté.
Tant per a Trepat com per a Prat, el Concili Provincial Tarraconense “podria haver tingut un resultat més contundent si no s’hagués polititzat tant per part d’alguns sectors que hi van participar”. Això és el que constaten aquests dos lleidatans després d’observar com, “a pesar de la bona organització i de la gran inversió feta per l’Església des de tots els àmbits —en paraules de Trepat—, no es va aprofitar prou una oportunitat d’or per impulsar alguns aspectes que van quedar, un cop acabat l’esdeveniment, a l’ombra”.
“La renovació eclesial passa per un retorn radiant a l’Evangeli”
Ramon Prat va formar part de l’únic equip format per cinc membres —”la resta eren de tres”, hi rebla. “Al meu costat, tenia homes com els sacerdots Antoni Matabosch, Xavier Morlans o Josep Maria Rovira Belloso, qui va ser redactor de les primeres idees del nostre capítol”, detalla el prevere, per a qui el capítol que va posar en coneixement dels participants del Concili “oferia un rellançament de l’evangelització, nascut des d’un retorn a Crist i a l’Evangeli, capaç de reflectir-se en la vida de cada dia i de la convivència dels cristians amb el món”. Això no obstant, “totes les propostes no es van posar en pràctica”, afegeix.
“En aquells temps, teníem un episcopat fort i compromès“, resumeix Prat; aquesta va ser, per al sacerdot, la clau d’una celebració que “ha capil·laritzat amb el pas del temps en les diòcesis catalanes”. A Lleida, per exemple, l’essència del Concili Provincial Tarraconense, com afirma Prat, “es va reflectir en un enfortiment en terrenys com el de l’evangelització, el del diàleg social a través del món intel·lectual i acadèmic, i el de la pastoral juvenil”. “Hem anat redescobrint la intuïció original de l’arquebisbe Torrella“, conclou.
