Raimon Soler té 43 anys i exerceix com a advocat urbanista a Barcelona. A més, és membre de la junta de l’Associació EnxarTxad, una iniciativa que va néixer l’any 2004 arran de l’experiència d’un grup de joves que van viatjar com a voluntaris al Txad. Des de llavors, aquest projecte es coordina des de la Companyia de Jesús a Catalunya i ofereix una experiència d’intercanvi cultural i de camp de treball en aquest país africà.
Quins van ser els orígens d’EnxarTxad?
EnxarTxad va néixer de l’impuls d’un grup d’alumnes del col·legi Sant Ignasi de Sarrià, que, juntament amb els jesuïtes Alexis Bueno i Llorenç Puig, van començar a fer voluntariat al Txad. Alexis Bueno havia passat un temps llarg al país i tenia clara la idea de promoure un intercanvi cultural entre joves catalans i txadians. L’objectiu principal era establir vincles entre aquests dos mons, però, a més, el projecte incloïa activitats com classes d’informàtica; dinamització per als infants de Sarh i poblacions properes; acompanyament a dones amb VIH i, amb el temps, assistència mèdica en hospitals, clíniques i dispensaris. Ara ja fa més de 20 anys que la iniciativa està en marxa.
Els objectius continuen sent els mateixos?
Des del 2024, treballem amb tres objectius principals: fomentar la col·laboració entre entitats i persones que comparteixen valors i propòsits similars; donar visibilitat a iniciatives socials que sovint queden en segon pla, i crear un espai d’intercanvi i suport mutu on les persones puguin compartir recursos, experiències i coneixements.
L’intercanvi cultural entre els joves, com es viu?
El projecte ha aconseguit connectar persones que, d’una altra manera, no s’haurien conegut. En aquest procés, hi ha una figura clau anomenada correspondance: cada jove català té assignat un jove txadià que actua com a enllaç entre les dues realitats. Els correspondances són autèntics amfitrions, reben els catalans a casa seva, els expliquen el seu dia a dia i els introdueixen en la seva cultura. Són experiències úniques i extraordinàries que es queden amb tu per sempre. És clar que, després, cadascú segueix el seu camí, però el vincle perdura i pot influir en les decisions del dia a dia.
És com el “verí africà” que explica Saint-Exupéry en El petit príncep.
Exacte. De fet, aquesta és la lectura que, durant el viatge, l’Alexis i el Llorenç proposen. El verí africà significa que quan vas a l’Àfrica i la vius i la comprens, sempre es queda amb tu i afecta en les decisions que prens en el teu dia dia.
De quina manera?
De tornada a Barcelona, vaig notar un canvi en la meva sensibilitat. Des de llavors, quan veig una persona de pell fosca, se’m desperta una empatia natural. En un moment polític en el que l’extrema dreta augmenta i el discurs racista creix, jo sento el contrari, sento una connexió positiva. Una connexió que per altra banda, es tradueix en la meva feina com advocat urbanista. Col·laboro amb entitats socials, especialment en matèria d’habitatge i cooperatives. A més, estic implicat a EnxarTxad com a membre de la junta, juntament amb altres companys com Jordi Balsells o Llorenç Puig. En definitiva, intento que la meva experiència al país tingui un impacte positiu en el meu dia a dia i en la societat.
Què opina sobre l’augment de l’extrema dreta a Europa?
El discurs tòxic sobre la migració és una fal·làcia. Necessitem aquestes persones. Fan feines que nosaltres no volem fer, rejoveneixen una piràmide demogràfica invertida i aporten talent i diversitat. El que no podem fer és queixar-nos perquè, un cop aquí, defensin els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà. Hem de fer el clic i entendre que el món és de tots i que la mobilitat ha de ser lliure. A més, Europa té una responsabilitat històrica envers aquests països, i això no ho podem ignorar.
Quins són els reptes futurs d’EnxarTxad?
El principal repte és garantir la continuïtat i estabilitat del projecte. Depenem molt del voluntariat i de recursos limitats, i això dificulta mantenir la intensitat del treball col·laboratiu amb el Txad, especialment amb l’escola jesuïta Charles Lwanga de Sarh. Volem continuar enviant grups de joves voluntaris al Txad, però també volem contribuir econòmicament. Principalment, volem subvencionar Internet per a l’escola i oferir beques a estudiants amb pocs recursos que volen accedir a la universitat.
Com aconseguiu aquest finançament?
El finançament prové, sobretot, d’amics, familiars i persones sensibilitzades amb el projecte arran dels viatges dels voluntaris. També comptem amb el suport de l’Associació d’Antics Alumnes del Sant Ignasi de Sarrià, que subvenciona part de la connexió a Internet per satèl·lit de l’escola Charles Lwanga. Sense Internet, l’educació d’aquests estudiants quedaria molt limitada. Ens agradaria que més sectors s’animessin a col·laborar amb nosaltres: entitats culturals, educatives, altres escoles i centres de formació.
El Txad és considerat un país insegur. Va sentir-se en risc en algun moment?
Va ser una experiència intensa i plena d’emocions. És cert que el Txad és un país precari i amb certa inestabilitat, però mai vaig sentir un risc real per a la meva seguretat. Els jesuïtes coneixen molt bé el territori i compten amb una àmplia xarxa de contactes. L’únic espai on es pot percebre més inestabilitat és a les carreteres, especialment en els controls de seguretat. Tot i així, sent una persona amb passaport europeu i acompanyat per la Companyia de Jesús, el risc real és mínim.
Quina experiència el va impactar més?
Em va impressionar la resiliència dels habitants. Tot i l’economia precària i la manca d’infraestructures bàsiques, trobaven maneres creatives de tirar endavant. També recordo com els infants em miraven amb curiositat. Per a molts d’ells, el color de pell blanca és una novetat. S’acosten, et toquen, com si fossis un alienígena. És una experiència impactant.
Per mi, l’experència al Txad també va tenir una dimensió transcedent o espiritual. Jo sóc agnòstic, i vaig tenir poc contacte amb la fe i l’espiritualitat quan era jove, però quan vaig anar al Txad vaig veure el sentit i la intensitat amb que els africans vivien la fe i la feina fonamental que feien els religiosos i els missioners; la meva percepció de la fe va canviar. Penso que sovint avui vivim totalment d’esquenes a l’espiritualitat i que hi ha un rebuig moltes vegades poc fonamentat respecte a aquest àmbit de la vida. Quan veig com creixen els meus fills, penso que potser una nova generació serà capaç de veure l’espiritualitat amb nous ulls, amb més llibertat i amb més obertura de mires.
