Rafael Luciani: “A Amèrica Llatina hi ha un reconeixement real que l’Església ha de canviar”

cropped-fav.png
Rafael Luciani, membre de la Comissió de Síntesi de l’Etapa Continental del Sínode. | CELAM

“La sinodalitat constitueix un desafiament perquè és un model que implica crear tota una institucionalitat i alhora adaptar el que hi ha en la mesura que és possible, i per altra banda deixar de banda estructures que avui dia ja no són sinodals. És un desafiament que implicarà un canvi en les mentalitats dels qui han estat formats en una visió d’Església diferent i que suposarà una conversió des del punt de vista de les mentalitats”. Així s’expressa el teòleg veneçolà Rafael Luciani, membre de la Comissió de Síntesi de l’Etapa Continental del Sínode, en una entrevista recentment publicada al portal ADN Celam, del Consell Episcopal de Llatinoamèrica i el Càrib.

Reunit aquests dies a Bogotà amb un equip per redactar el document de la síntesi continental del Sínode (hi ha hagut 3 o quatre assemblees a Amèrica Llatina), el teòleg explica que per passar d’una teologia deductiva, a una teologia que brolla del poble de Déu el primer que cal “és reconèixer l’eclesiologia del poble de Déu a la Lumen Gentium com l’eix fonamental de tota la vida eclesial”. “Quan es va pensar i escriure la Lumen Gentium, el capítol II sobre el poble de Déu, va passar a ser normatiu. És a dir, des d’aquí cal pensar la totalitat de l’Església”, assegura.

“Actualment —prossegueix Luciani— allò que anomenem la Sinodalitat suposa una maduració d’aquesta eclesiologia, i això s’ha de traduir en una revisió de la Teologia del Ministeri Ordenat, així com una manera com l’Església ha de donar espai perquè la integració del laïcat i de la Vida Religiosa sigui part fonamental de tots els processos d’elaboració i de decisions a l’Església. Si es recupera aquesta eclesiologia com a central, es podrà fer el segon pas, que és la renovació de la Teologia i la Pastoral. Però sense aquesta consciència de l’Eclesiologia del Poble de Déu com allò central i com l’estat actual de la recepció del Concili, serà sempre una feina més difícil i amb més temps per fer-ho”.

Preguntat per l’aparent dificultat de consensuar allò que s’ha reflexionat durant les quatre assemblees regionals prèvies, Luciani assegura que el cas d’Amèrica Llatina és un procés “totalment nou” que no s’ha fet als altres continents: “No partim —explica— d’una sola assemblea en què es feia tot, la celebració, la consulta, el discerniment, i després la redacció del Document, sinó que partim de les consultes a les quatre regions. Des d’aquí es van construint síntesis a cadascuna d’aquestes regions, que arriben al que estem fent en aquest moment que és la reunió, podem parlar d’una cinquena assemblea dedicada a la redacció de la síntesi”. 

D’una Església que escolta a una que aprèn

“Hi ha una forma de procedir que ens està ensenyant que l’Amèrica Llatina sempre ha fet un procés, no simplement un esdeveniment on ens reunim a fer un document. El que hem viscut aquí és el que s’ha dit a la fase primera diocesana, que ara es torna a trobar aquí en aquesta fase continental. I les peticions de les persones són molt concretes i crec que hi ha un reconeixement real que l’Església ha de canviar. El desafiament serà ara que aquesta Església que escolta ha de ser l’Església que aprèn d’ara endavant. Si no se’n fa cas, l’escolta queda en un simple sentir i un desig d’un canvi que no vindrà. Però si l’Església passa d’una Església que escolta a una Església que aprèn, començarem a veure canvis a poc a poc”.

Per aconseguir aquesta conversió d’una Església acostumada a ensenyar i a la qual ara li cal aprendre, Luciani comenta que és necessari “parlar de manera lliure i audaç”, sense por a fer propostes, però també “sabent que com a fidels, tots i totes en igual dignitat baptismal, tenim el dret i també el deure d’exigir canvis a l’Església, perquè l’Església no és una cosa fora de la nostra vida com a fidels”. “Si aquesta consciència es va generant llavors anem fent un camí de transformació, però si jo sento que només el bisbe ha de fer els canvis, o només el prevere a la parròquia és el que ha de fer els canvis, i no tinc aquesta capacitat de ser també una persona que mogui la institució, amb profecia, amb audàcia, aleshores certament els canvis no es donaran”, conclou.

Altres temes:

Subscriu-te al butlletí diari de 'Flama'

Tota l’actualitat cristiana al teu correu

Flama al teu email

L’actualitat social i religiosa al teu correu

Lectures del dia