El papa Francesc ha manifestat una preocupació constant pel tema de l’economia des de l’inici del seu pontificat. Un dels seus projectes més destacats en aquest aspecte és Economy of Francesco (EoF), moviment internacional de joves economistes, empresaris i agents de canvi nascut l’any 2019 que busca revitalitzar l’economia per donar-li una nova dimensió. Bernat Sellarès, economista, professor i gerent de l’Ateneu Sant Pacià, és membre actiu d’EoF i ha estat coordinador durant tres anys d’un dels grups de treball: Negocis i Pau.
“Una de les principals preocupacions del grup era pensar en com evitar les inversions en armes”, recorda Sellarès. Per això, una de les propostes que fan és la prohibició de l’accés d’empreses armamentístiques a mercats borsaris. “D’aquesta manera, s’evitaria que els recursos de persones i institucions anessin a parar a fabricar armes.” Com es pot llegir en el pacte d’Economy of Francesco, signat el setembre de 2022 a Assís per a joves economistes, empresaris i agents de canvi: “Volem una economia de pau i no de guerra. Una economia que s’oposa a la proliferació d’armes, especialment les més destructives.”
Fet que pren encara més rellevància en el context mundial actual, marcat per nombroses guerres i conflictes de gran intensitat. “És per això que des de l’Ateneu Sant Pacià vam celebrar fa poc un acte per defensar l’acció d’invertir com a una elecció moral. Que algú es pugui lucrar a partir de la destrucció i de la mort de persones és un acte totalment immoral”, informa Sellarès.
Model cultural
El papa Francesc destaca que les inversions són actes morals, no només econòmics. Aquesta perspectiva, en línia amb els seus predecessors, subratlla que les decisions d’inversió tenen ramificacions morals i culturals. Critica el model cultural occidental, impulsat per una incessant cerca de creixement econòmic, que ha contribuït a la degradació ambiental i social.
“De fet, hem fet del Producte Internacional Brut, que mesura la quantitat de béns i serveis que es produeixen durant tot un any, l’objectiu principal de la política econòmica d’un país o de tots els països occidentals, i insistim en un creixement infinit que ens allunya d’una dinàmica raonable i ecològica”, explica Sellarès. I és que aquesta mentalitat, centrada en el benefici màxim a cost mínim, ha generat una crisi socioambiental.
Vivim un temps de crisi climàtica, en el qual s’evidencia que s’ha arribat al límit dels recursos de la casa comuna. “Tinc un llibre publicat que es diu Economia i ecologia, dues paraules que compateixen l’arrel etimològica, que és oikos, la casa comuna, el planeta Terra, l’economia ha d’anar acompanyada de l’ecologia, l’economia no pot sortir de l’òrbita giratòria de la terra, com si fos un coet que surt trencant l’estratosfera”, afirma el professor.
Una economia vegetal
Marc Palahí, doctor en Ciències Forestals i assessor del rei Joan Carles III d’Anglaterra, explica que la vida humana i animal és possible avui perquè fa milions d’anys les plantes i els arbres van fer propiciar una baixada el nivell de diòxid de carboni i, de retruc, la vida humana i animal. “Hem de tenir presents els nostres orígens, que apunten a l’economia vegetal; si comparem la massa humana, estem parlant d’un 0,8% davant d’un 86% de massa vegetal. Si nosaltres ens extingim, els vegetals continuaran vivint, recordem que estem aquí gràcies a les plantes, recuperem la humilitat”, proposa Sellarès.
La inversió, entesa com una vocació de protecció de les vulnerabilitats, requereix humilitat. Hem de recordar que som part de la terra, del sòl. “Som terra que Déu agafa i a la que dona un alè, entendre els límits ecològics és entendre els límits humans; no podem parlar de la creació com alguna cosa externa a nosaltres: la creació som nosaltres”, observa Sellarès.
La humilitat és essencial per revertir les ferides causades per un model consumista i depredador. Una economia de la cura no implica autolimitació, sinó una visió que protegeix i vetlla les persones, les institucions i la casa comuna. Aquest enfocament, en les nostres latituds, és perfectament compatible amb la manca de creixement econòmic.
L’economia del dònut
“Amb la Doctrina Social de l’Església, i amb les darreres encícliques del papa Francesc, hi ha una porta fecunda tant per als creients com per als no-creients, és aquest alliberament que suposa entendre que menys economia és més llibertat i més plenitud de vida… això es veu de forma evident en les economies familiars, on un es pot adonar que treballar fins a l’infinit pot fer guanyar més diners, però a l’hora treu temps vital per gaudir de temps per tu, pels familiars o els amics”. Un creixement il·limitat pot ser depredador d’una vida més lliure, més humana, d’un espai de pausa, de recolliment, de pregària, de tranquil·litat. “Hem de fer veure que la vida sense economia ens fa més plens, més humans, més lliures, el decreixement econòmic pels occidentals, o per les persones que han arribat a un estadi de vida idoni, no hauria de ser una mala notícia”, assegura el professor.
En aquesta mateixa línia l’economista Kate Raworth, col·laboradora d’EoF, llença la teoria de l’economia del dònut. “L’economia vindria a ser com un dònut, on enmig hi ha un forat que és on es concentra la pobresa, la manca de cobertura de necessitats bàsiques com l’habitatge, els aliments, la sanitat, l’educació… i a mesura que ens anem allunyant d’aquest forat, hi ha creixement econòmic, fins a arribar al límit del dònut, fora d’aquest dònut hi ha el que passa quan ens passem de creixement econòmic: massa hores de feina, crisis d’ansietat, depredació del medi ambient”, explica Sellarès.
El dònut és una manera d’entendre l’economia circumscrita a un límit raonable i racional. El creixement econòmic il·limitat no només és impossible, sinó que també és indesitjable. “És una bona notícia per a Occident, que hi hagi un límit, i que entenguem que després d’aquest límit, som lliures per dedicar-nos a aquelles altres coses més desitjables que l’economia”, diu Sellarès.
En l’educació rau el canvi
“Soc professor de Filosofia i Economia, i veig diferències de pensament entre els alumnes que tinc en un grau i en un altre. Els alumnes de Filosofia tenen clar que l’economia està al servei de la societat, i que ha de ser plena de contingut; en canvi, en alguns alumnes d’Economia predomina la cultura de créixer per créixer, aspiren a ser creadors d’una empresa o una empresa emergent i vendre-la per milions d’euros, però quina és la voluntat que hi ha darrere d’això?”, pregunta Sellarès.
Una empresa es pot construir amb la voluntat de donar un servei a la societat, i això no només serà necessari sinó que també legítim, “però si la voluntat només és ser el nou Elon Musk, crear una cosa que algú em compri per molts calés, entrem en una ànsia de creixement econòmic buit, no hi ha un esperit innovador, ni de servir a la societat o de créixer jo mateix professionalment perquè és la meva vocació. És preocupant veure que això està amarant la nostra societat i que els joves tenen la falsa il·lusió que això els portarà a una suposada felicitat. És complicat canviar de paradigma, la meva convicció és que el canvi passa sobretot per l’educació”, reflexiona el professor.
Per aquesta mateixa raó, el papa Francesc convoca els joves al moviment d’Economy of Francesco i prescindeix dels poderosos i grans economistes. “El Papa sap que no convencerà als rics i poderosos presents de res, per contra, dels joves espera noves idees que van en la línia d’amarar una nova cultura d’invertir, al cap i a la fi, ells seran els economistes del demà”, preveu Sellarès. I afegeix: “Fins a la Revolució Industrial, les teories econòmiques eren diverses, hi havia presència del cristianisme i de la filosofia clàssica d’Aristòtil, de Plató que eren principis econòmics que estaven presents en tot el debat econòmic, a partir de la Revolució Industrial, l’economia comença a desconnectar-se d’aquest humus filosòfic, teològic, polític, social, i es converteix en una ciència aïllada de la societat”, explica el professor de Pensament Econòmic.
La solució implica sortir d’aquestes teories que s’han desenvolupat el darrer segle i recuperar la tradició, l’essència cristiana i els clàssics grecs que han desaparegut de les teories actuals. Un canvi que el papa Francesc no només proposa als joves, sinó que també convida la mateixa Església a fer-ho.
Mesuram Bonam
Després d’escàndols financers, la Ciutat del Vaticà i la Santa Seu van anunciar l’adopció d’una política d’inversió unificada alineada amb la Doctrina Social de l’Església (DSE) des de l’1 de setembre de 2022. La Pontifícia Acadèmia de les Ciències Socials va publicar el document “Mesuram Bonam” (MB), establint les directrius per a les inversions en conformitat amb la DSE i l’Evangeli.
Un document en què el papa Francesc transmet una cultura sobre com vol plantejar les inversions econòmiques. Com bé indica el Dr. Joan Costa, director de la Càtedra de Pensament i Acció Social de l’Església (CAPSE), el subtítol d’aquest text “mesures basades en la fe per a inversors catòlics: un punt de partida i una crida a l’acció” resumeix, de forma exacta, el que es pretén en aquestes pàgines. Com la fe i la Doctrina Social de l’Església forma part de tot el procés de reflexió sobre com i on invertim els diners.
“Després del cas de l’edifici de Londres, el papa Francesc ha volgut explicitar que totes les inversions que es facin des de la Santa Seu, es facin d’acord amb la Doctrina Social de l’Església, el document Mesuram Bonam posa la base filosòfica, teològica, intel·lectual de què significa invertir segons la DSE i uns criteris concrets d’exclusió i inclusió d’inversions”, descriu Sellarès. Això vol dir excloure totes les empreses que amb la seva activitat van en contra de la DSE com, per exemple, empreses que malmetin la creació, experimentació amb animals, empreses de joc i apostes, o serveis que puguin generar addicció en els més joves, incloses les xarxes socials. Al mateix temps, es promou la inversió en empreses que vetllen perquè el món sigui sostenible, a favor del desenvolupament i el creixement integral de les persones.
“L’Economy of Francesco és el fons, el tema de les inversions és el cop de puny a la taula per indicar per on d’anar les coses, i Mesuram Bonam és un document que marca les línies sobre com han de ser aquestes inversions, estic satisfet de veure que hi ha cada vegada més empreses que fan productes financers d’inversió que exclouen i inclouen amb aquest criteri del Magisteri”, confirma Sellarès.
Invertir, des d’una perspectiva moral, implica una nova cultura. Mesuram Bonam recorre a les Sagrades Escriptures per entendre la inversió, amb el terme “investire” que significa ‘vestir’ en llatí. A la Bíblia, Déu vesteix Adam i Eva, simbolitzant una inversió que anticipa la vulnerabilitat humana. Aquesta cultura de la cura, heretada de la tradició judeocristiana, veu la inversió com una vocació per preveure, mitigar i resoldre creativament les vulnerabilitats.
Conclusió
Invertir amb cura no només implica decidir on posar els diners, sinó també abraçar una nova cultura. Es poden alinear les inversions amb valors morals i culturals i així contribuir a una transformació positiva de l’economia i la societat. La restauració de la cultura de la cura és urgent per abordar les ferides ambientals i socials que ens afecten. “Hem de recordar la nostra humilitat i la nostra vocació de protegir la vulnerabilitat inherent en la creació a través d’aquesta visió, la inversió es converteix en una oportunitat per promoure el benestar comú i la sostenibilitat, allunyant-nos de la lògica del creixement infinit cap a una economia més equilibrada i respectuosa amb el planeta”, convida Sellarès.
