Aquest 16 de setembre fa exactament 46 anys des que els Monty Python començaven quaranta-un dies de rodatge a Tuníssia per acabar portant a les sales de cinema, un any després, La vida de Brian. Amb aquesta pel·lícula els seus protagonistes van obtenir, a Nova York i en tan sols un cap de setmana, 140.000 dòlars i, sense esperar-s’ho, van aconseguir que es convertís en una de les obres més emblemàtiques sobre Jesucrist, amb una distància més que qüestionada per moltes veus pròximes a la fe catòlica durant tots aquests anys. Així ho adverteix el guionista i periodista Javier Duran al seu primer assaig, titulat ¿Qué han hecho los Monty Python por nosotros? (Plataforma, 2024).
“Allò que van fer aquests sis joves còmics i tots els seus col·laboradors va ser una paròdia del cristianisme i la religió sense la figura de Jesús, qui només apareix puntualment al film per donar context a la història de Brian Cohen”, escriu Duran referint-se al protagonista d’aquesta obra, un jove de 33 anys, de mare jueva i de pare romà. Però la pel·lícula va llaurar la polèmica fins i tot abans d’estrenar-se als Estats Units per part de cristians, jueus i protestants, com recorda aquest assaig.
Qui no creu que sigui una pel·lícula antireligiosa és el sacerdot Peio Sánchez, director de continguts de la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya. “Ni tampoc crec que sigui adequat utilitzar tant el concepte ‘blasfèmia’ —d’altra banda, un terme teològic— per a valorar determinades obres artístiques”, afirma l’expert, partidari d’optar per altres expressions com ara “mal gust” o “falta de respecte social”. Posat a definir La vida de Brian, el rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona parla de “pel·lícula excepcional” i de “sàtira còmica dels fonamentalismes feta a partir de l’humor“, un ingredient que va aplanar el camí dels Phyton.
La pel·lícula fa, com indica Sánchez, “una crítica als fanatismes basats en la manipulació dels sentiments des dels prejudicis i les ideologies”. Un aspecte que en l’actualitat, per al sacerdot, resultaria necessari per abordar situacions com la polarització política “i, també, la religiosa“, assenyala. “Com a sàtira religiosa —continua—, l’obra apunta cap a una crítica intel·ligent a deformacions religioses, com ara el paper dels personalismes, la tendència a l’espectacular o la manca d’esperit lliure i crític”.
Entre el sacrilegi i la irreverència
Sense creure tampoc que es tracti de cap blasfèmia, sinó d’una “terrible falta de respecte envers els creients en el Déu de la Revelació —incloent jueus i cristians— en riure’s del que és sagrat per a ells”, la directora de CinemaNet-Madrid, Ángeles Almacellas, argumenta la seva interpretació sobre l’obra magna dels Monty Python retraient un aspecte que considera clau, “la burla humiliant de qui abusa de la seva situació privilegiada de poder i fa mal a algú altre divulgant una pel·lícula o un escrit”, tal com fan els còmics. “L’assetjament escolar o virtual, que inclou ridiculitzacions i burles, és exactament el mateix”, diu l’experta.
Però Almacellas remarca que la intenció, en aquest cas, no va ser la d’ofendre. “Els cineastes, de fet, van ser els més sorpresos en veure la reacció de molta gent”, reflexiona. Aquests, en lloc de disculpar-se, van decidir crear un discurs, que ha portat l’obra a veure’s anys després com a irreverent, i no com a sacrílega. “Avui dia, per bé que als més puristes els costi més de fer-ho, a la majoria se’ns escapa un somriure amb alguna escena —apunta la biblista Mar Pérez—; sempre és bo saber-nos riure de nosaltres mateixos“.
Una pel·lícula que no és cap lliçó per a fidels ni teòlegs
“Aquest canvi de mentalitat en la societat a l’hora de pair la pel·lícula ja començava a ser-hi als anys noranta, i ara hi és més”, recorda l’actor i humorista Joan Pera, que va posar veu La vida de Brian en el doblatge en català. Si no hagués estat així, precisa, “encara s’haurien de tractar cinematogràficament els Evangelis en un context en què l’Església catòlica continués sent estricta, com ho era fa exactament quaranta-cinc anys“.
A diferència del que va dir el seu director, Terry Jones, per defensar-se de les crítiques rebudes, la pel·lícula “no ha de concebre’s com una lliçó o un mirall per reflexionar sobre la religió, ni per als fidels ni per als teòlegs”, manifesta Almacellas. La seva justificació és que la relació personal de l’home amb Déu és el més radical de l’existència humana i, com explica, “pertànyer al poble de Déu és la màxima dignitat que pot existir”.
D’aquesta manera, La vida de Brian es pot acabar observant, en paraules de Peio Sánchez, com una afirmació de la teologia de l’esperança: “Sobretot, quan un somriure o una cançó, com passa al final de la pel·lícula, té sabor i aroma de transcendència”, hi rebla l’especialista cinematogràfic.
