Dos nens afganesos van morir el 17 de gener en esclatar-los a les mans un artefacte explosiu amb el qual estaven jugant. Minuts abans, es trobaven amb uns altres nois en un poblat de la província de Balj, al nord del país. Com fa trenta-tres anys, una bomba es va tornar a creuar en la vida d’un infant, per bé que, el 1991, la nena que va ser-ne víctima va sobreviure després del seu esclat, tot i quedar greument ferida.
Aquella nena era Nadia Ghulam, nascuda vuit anys enrere. A punt de complir-ne trenta-nou, aquesta activista resident a Catalunya fa un dur balanç del seu trajecte vital, en què va perdre el seu germà i es va haver de fer passar per ell durant uns anys per poder alimentar la seva família, però no ha perdut l’esma per dedicar els seus esforços a ajudar els infants i les dones de l’Afganistan, dominat pels talibans, a través de la seva associació, Ponts per la Pau, fundada el 2016. Una de les quatre localitats en què intervé aquesta entitat és, de fet, Kabul, on va néixer Ghulam. Un territori situat al nord del país, com Balj.
Tot i que els talibans no els posin les coses fàcils des que van tornar a agafar les regnes del país, el 2021, com operen des de Catalunya perquè Ponts per la Pau acabi tenint petjada a l’Afganistan?
És cert. Des d’agost del 2021, el context polític a l’Afganistan ha empitjorat de manera significativa. Bàsicament, ens centrem a oferir suport educatiu a les dones i els infants de cinc territoris concrets del país. Creiem que l’educació és la clau perquè puguin llaurar un futur més pròsper. Però, és clar, nosaltres només podem arribar a 500 dones d’un total de gairebé quinze milions que viuen en una situació d’opressió totalitària. Sabem que els petits gestos fan grans canvis, i l’únic camí, ara per ara, és aquest.
Trenta-tres anys després que una bomba caigués a casa seva, en ple 2024 en continuen esclatant. I matant infants, malauradament.
Sí. És el nostre pa de cada dia. El 2016, quan vaig arribar a Catalunya gràcies a la intervenció de l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA), acostumava a dir que l’educació era l’única via d’escapament que hi havia al món per aturar atrocitats com les que es viuen al meu país. Ara, però, penso diferent: la via és l’educació amb valors. He arribat a aquesta conclusió després d’observar que hi ha persones que, tot i formar-se correctament, són capaces de fabricar bombes, mines terrestres antipersona o qualsevol altre artefacte que pugui esguerrar la vida d’un ésser humà. Estudis i coneixements sí, però empatia humana també.
Les Nacions Unides continuen denunciant que ser dona, a l’Afganistan, no ha deixat de ser una tortura.
És un malson, certament, tot el que hi passa. Des de fa mig segle, les dones no hi tenen cap dret, amb els talibans o sense. Em sembla una autèntica irresponsabilitat que la comunitat internacional no s’hi hagi posicionat encara i, pel que he pogut saber, es prefereixi mantenir al marge de tot el que hi està passant.
Té fe, vostè, tot i que la seva associació sigui aconfessional?
En tinc, en tinc. D’això no en tinc cap dubte. Des de fa anys penso que hi ha alguna presència al meu costat que em dona força, m’acompanya i em proveeix d’energia per superar els grans obstacles que m’ha tocat superar a la vida. Sense anar més lluny, aquests darrers dies he passat per un procés dur i traumàtic a causa de les conseqüències físiques que em va provocar la bomba que va esclatar davant meu quan tenia vuit anys. Però aquí segueixo, forta com el ferro. Insisteixo que si no tingués aquesta presència al meu costat, que podria ser una mena de fe, segurament hauria llançat la tovallola fa temps.
I les dones que reben la seva ajuda, en tenen, de fe, tenint en compte la barbàrie en què viuen?
Això és el que els intento transmetre i fer entendre. Han de tenir fe per arribar a la conclusió que les persones que hi tenen el poder no representen en cap cas un Déu; el Déu de debò és aquell que ens ha creat un món ple de bondats, no pas ple de bombes. Contínuament, els faig veure qui és el Déu en acció, és a dir, el Déu que es manifesta a través de situacions beneficioses per a tots els éssers humans.
Com s’ho fan per proporcionar suport educatiu en aquestes poblacions de l’Afganistan sense que ho sàpiga el règim talibà?
De manera clandestina! Quan els soldats hi van per escorcollar els centres, se’ls reconeix que s’estan fent classes de costura. Hi vam posar màquines de cosir perquè la situació tingués versemblança. Però un cop marxen, convençuts que allà no s’hi estudia gens, tothom torna a treure els llibres que s’havien amagat.
En alguna ocasió ha dit que voldria treballar a les Nacions Unides, però, a la llum de tot el que està passant a Terra Santa, creu que aquest organisme arribarà a ser capaç de portar-hi la pau?
Aquest organisme no portarà la pau si no canvia les persones que el governen. Moltes de les persones que lideren l’ONU no creuen gaire en les possibilitats de la seva feina, en les capacitats que tenen a les seves mans per canviar les coses. Cal canviar el seu sistema, la manera com treballa no funciona bé.
Quan veu morir nens a Gaza a causa de la guerra, recorda el seu passat a l’Afganistan?
Sí, molt. Veient imatges com les que es difonen de Gaza, estic revivint el que em va passar a mi fa uns anys. Jo també vaig sentir el que ells senten en l’actualitat a les seves carns. He estat en hospitals com els que els acullen per poder salvar-los les vides. He patit els efectes secundaris que molts d’ells hauran de patir d’aquí a un temps, quan puguin continuar amb les seves vides, orfes o sense germans. Només puc pregar perquè la pau s’instal·li finalment a Terra Santa.
