“Després d’uns quants mesos, per fi veu la llum el nostre ‘nou fill”’! I és que fer un pas més a les xarxes i poder estar en les prestatgeries de les llars de tots vosaltres és, per a nosaltres, una gran il·lusió. Riureu, en alguna ocasió us emocionareu, però, sobretot, gaudireu! Això és el que volem! Perquè la família és el lloc del món on s’és feliç”.
Aquest va ser el missatge que van publicar Riqui Muñoz i Inés Amor a Instagram el dia que van rebre a casa seva, acabat d’arribar d’impremta, Una familia sin filtros (Ciudadela), un llibre com un conte, però sense ficció, que relata anècdotes, successos, aventures i desventures del dia a dia d’aquest matrimoni i els seus 8 fills (sis a la terra i dos al cel). Amb les seves publicacions a la xarxa, aquesta entranyable família ha captivat milers de persones, entre elles, Jaume Figa Vaello, la persona en qui van confiar per tirar endavant aquest llibre que, de bon segur, ja està en mans de molts dels seus seguidors.
Pel que explica al pròleg del llibre, es pot intuir que va tirar endavant el projecte perquè, senzillament, li feia il·lusió. És així?
Sí, i tant! M’agrada escriure i m’ho passo molt bé quan he de contar una història que val la pena. Tenint en compte que n’he escrit un de biogràfic, com a encàrrec familiar, aquest és ja el quart llibre que faig i sempre han estat perquè la història m’ha interessat.
En aquest cas, concretament, quan li vaig dir a en Riqui que, si volien, els podia ajudar ni ens coneixíem, ni sabia ben bé com aniria la cosa, però m’agradava veure una família que era com un reflex del que jo he viscut a la meva. A més a més, acabava d’escriure una biografia d’en Chema Postigo, pare d’una família nombrosa que va morir prematurament, i em va semblar tot un repte diferent: implicar-me amb uns instagramers que mostraven una qüestió tan important avui dia com la família. Era un “i per què no? Provem-ho”.
Què el va portar a donar aquell primer “m’agrada” a una publicació de Riqui i Inés a Instagram?
No recordo de quina publicació es tractava, però sí que em va fer molta gràcia i que em va semblar molt natural.
Aleshores no devia tenir ni idea que acabaria escrivint un llibre sobre ells.
No, no! Ni de bon tros. Va ser al cap d’un temps que va sortir aquella possibilitat i que, literalment, em vaig tirar a la piscina. Soc molt llençat amb aquests temes.
Com ha sigut el procés d’escriptura del llibre i quin paper hi ha jugat vostè en el relat?
El primer de tot és la sana curiositat per les històries bones. Tinc formació periodística i em sembla fonamental per a un bon comunicador que tingui aquesta característica: la virtut de la curiositas, podríem dir-ne. Però no la del que vol apoderar-se de la història, sinó d’entrar-hi –de genolls, si cal, perquè la història de cadascú em sembla sagrada– i fer-t’hi un amb ella, fent-te-la teva.
Quan amb en Riqui vam parlar de la possibilitat de fer-lo, era abans de la pandèmia i, sincerament, fins després, no vaig saber ben bé com tirar-lo endavant: ni si seria jo un mer espectador que explico, ni si seria com autobiogràfic… A mi m’agrada molt El petit príncep i un dia, diguem-ne que vaig veure la llum: podríem fer una cosa semblant. Capítols més o menys breus que parlin de la família en general, a partir d’una família concreta, mostrant que gran és formar una família, malgrat les dificultats que hi pugui haver: que, en aquesta, com en totes, n’hi ha hagut. I no petites.
I a partir d’aquí?
Vam decidir que faríem una obra “a sis mans”: jo adaptaria alguns textos que havien publicat ells a Instagram i n’inventaria alguns de nous. Els vaig entrevistar diverses vegades, vaig estar a casa seva, vaig conèixer als fills, que també vaig entrevistar. La qüestió era mirar de mostrar en paper, en un petit llibre aquesta naturalitat que comentàvem. Després, la Inés va fer les il·lustracions i dissenyar la portada: és tota un artista!
Per què creu que Inés i Riqui apleguen tants seguidors a Instagram?
Ara mateix qui té més seguidors és en Riqui i crec que un motiu molt important és perquè, sobretot quan ell va començar, no hi havia gaires pares que parlessin del dia a dia d’una família: sí que hi havia moltes mares, això sí. Això, sumat a la seva vocació de mestre –perquè, realment, per a ell és molt vocacional– i a la naturalitat ha captivat a molts usuaris d’Instagram. D’altra banda, sovint estem tan sobresaturats de comptes que no aporten res i que no se sap per què tenen milers de seguidors, que uns altres com els de la Inés i en Riqui són una autèntica bombona d’oxigen.
Mira, em ve el cap una seqüència fílmica: a mi m’agrada molt Pixar i més d’una vegada he donat sessions parlant sobre els temes de les pel·lícules d’aquesta companyia. És sorprenent comprovar com, malgrat que hi hagi tants matrimonis que es trenquen, a tothom li agrada una família com la que es mostra en els primers minuts d’Up: Carl Fredricksen i Ellie que viuen junts molts anys, fins que ella mor per una malaltia. És una autèntica glopada d’aire fresc.
Què l’han ensenyat els protagonistes del llibre, com a família?
T’ho diré amb poques paraules: en una família hi ha grans i petits moments; alguns alegres, altres tristos, fàcils o difícils. Però, quan hi ha amor, malgrat tot –i amor vol dir lluita diària per cultivar-lo, com amb les plantes–, la cosa tira endavant.
Quines creu que són les claus perquè una família es mantingui unida, en aquesta societat líquida en què, com diria el sociòleg Zygmunt Bauman, tot allò que era sòlid (institucions, valors, relacions…) s’ha tornat més feble?
Tens tota la raó: sovint ens hem deixat portar pel que és més fàcil i paraules com “compromís”, “dolor”, “lluita”, “virtut” (que ve de fortalesa) les deixem de banda. Aleshores, es confon amor amb enamorament. El primer és el compromís que adquireixes voluntàriament de lluitar dia a dia per, precisament, cuidar aquest amor, malgrat les dificultats que trobaràs pel camí. L’amor parteix d’un enamorament, és clar, però l’enamorament –la “fletxa del Cupido”, diguem– s’acaba, és qüestió d’un instant que podrà ser més o menys llarg, però un instant, al cap i a la fi. Cal provocar-lo moltes vegades. La “liquiditat” de què parlava Bauman crec que va per aquí: la falta de compromís que em fa ser com un penell i anar segons bufi el vent.
Torno a Up: Carl i Ellie s’estimen fins al final, malgrat que no han pogut complir el seu somni de tenir molts fills i –perdona’m pel joc de paraules– havent cuidat la quotidianitat diària: neteja de la casa, sortir d’excursió, fer el nus de la corbata o del corbatí, vendre globus i treballar al zoo i cuidar els clients… Aquestes són les petites coses que construeixen la família. Però, per això, cal, amb el compromís, provocar l’enamorament dia a dia.
