El geògraf i professor universitari Josep Gordi (Mollet del Vallès, 1959) explica en la seva nova publicació, titulada Santuaris naturals (dins la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona), que la diòcesi de Girona està plena d’espais on la natura i l’espiritualitat es fusionen des de temps immemorials. Es tracta d’uns indrets on, per a aquest apassionat de la naturalesa, l’aparició de la Mare de Déu es converteix en “un nexe amb la mare que ens acull, ens escolta, ens cuida i ens protegeix”, indica. Però és lluny de Girona on Gordi acostuma a gaudir d’aquesta relació entre la materialitat i la transcendència durant les seves vacances d’estiu. Això ho fa al Trentino, a Itàlia, regió situada a mil dos-cents quilòmetres de distància.
On tenen per costum anar de vacances, la seva dona i vostè, a l’agost?
Des de fa una colla d’anys, la Mercè i jo tenim la fortuna de passar l’agost a Povo, un poble d’uns sis mil habitants del Trentino, a Itàlia. Cal assenyalar que ja no ens hi sentim com a turistes, sinó com a estiuejants que any rere any tornem a trobar-nos amb amics i coneguts, però també amb les valls, els boscos i les muntanyes d’aquell indret i que tant estimem. De fet, el que més ens agrada d’aquest petit poble de la vall de l’Adige és que es pot recuperar una manera antiga de viure: pots anar a peu arreu, comprar les diferents especialitats que es venen un cop per setmana a la seva plaça (des de fruites fins a peix, carns o formatges) i menjar-te un gelat ecològic deliciós en una guingueta que s’hi acostuma a instal·lar per aquestes dates. A més, durant els capvespres calorosos, pots gaudir de l’ombra dels grans arbres, així com de la melodia de les seves llengües, tot escoltant i aprenent contínuament.
Com acostumen a preparar el viatge, tenint en compte la distància que hi ha entre Catalunya i Povo?
De casa nostra al Trentino hi ha mil dos-cents quilòmetres i cada any dividim el trajecte en dues o tres parts. Intentem que les aturades que fem a mig camí coincideixin amb espais natural d’alt valor espiritual. Entre anades i tornades, hem conegut un conjunt d’indrets de gran interès tant per la història que tenen com per l’espiritualitat que atresoren. Un dels més interessants ha estat la Cova de la Santa Bauma, a la Provença, situada sota una espectacular cinglera envoltada d’un vell i sorprenent bosc d’alzines i roures. També recordem amb gran estima la petita illa de Lerin, davant de la ciutat francesa de Cannes. Lerins és propietat de la comunitat del Cister, que hi té un monestir. Finalment, un altre espai dels visitats que mereix ser destacat és la Sacra di San Michele, que ens va sorprendre i commoure tant per la seva meravellosa ubicació, dalt d’un promontori amb unes vistes espectaculars als seus peus, com pel fet que és tota una icona de la vall di Susa, la primera vall occidental alpina italiana.
Un cop arriben a Povo, quines distraccions tenen?
Un cop instal·lats a Povo comencen les nostres vacances ideals. Consisteixen, majoritàriament, a gaudir de la companyia dels nostres amics trentins; una amistat que hem consolidat amb els anys de coneixença i companyonia, a partir de la seva hospitalitat i el seu afecte. Ens agrada pedalar pels camins dels fons de les valls, aturar-nos a gaudir del magnífic patrimoni cultural i religiós que ens ofereix cada poble o que trobem al mateix peu del camí, caminar per senders forestals o enfilar-nos en algun cim.
Hi ha elements religiosos destacables, en aquestes terres?
Aquestes terres alpines són curulles d’elements religiosos, com ara santuaris, ermites, capelles i esglesioles. La religiositat d’aquestes contrades es fa present arreu i els seus habitants l’estimen i en tenen cura. Per tant, caminar pels pobles i els senders ens permet resseguir la seva geografia sagrada i entendre que, el camí, no és només un sender, sinó un espai on el fet de caminar pot esdevenir un pelegrinatge i, a la vegada, un possibilitat per assaborir els boscos que rodegen els corriols, les panoràmiques que pots gaudir des d’una cruïlla, la pau i el goig de l’arribada a un santuari.
És un retrobament amb la natura molt idíl·lic, oi?
Caminar i pedalar per aquestes terres ens ha permès conèixer amb profunditat l’entorn, i retrobar-nos amb la natura amb una altra mirada, harmonitzant el nostre interior amb l’exterior. Si estem atents podem convertir l’acció de caminar, gambada rere gambada, en un aprenentatge, que permet contemplar la natura com un camí per acostar-se al transcendent.
On les han viscut, aquestes experiències?
Algunes d’aquestes experiències les hem viscut passejant cap al santuari de Madona della Corona, situat sota una espectacular cinglera, o el de sant Romedio, ubicat dalt d’una penya. És també al peu d’alguns camins on ens hem topat amb manifestacions d’una religiositat senzilla i commovedora. Per citar-ne alguna, passejant per una ombrívola fageda de la muntanya de la Marzola, ens vam topar amb una imatge d’una verge ubicada al bell mig de dues pedres, amb un ram fresc de flors boscanes. Vam preguntar quina història hi havia darrere d’aquesta senzilla construcció i vam saber que era una Madonnina, com anomenen ells la Mare de Déu.
Un veí ens va explicar que un pagès passava per aquell camí dalt del seu tractor i, de cop i volta, potser perquè va voler esquivar una pedrota, el tractor va caure i el pagès va quedar-se atrapat. Aquell home va pregar a la Madonna perquè l’ajudés a sortir d’aquell tràngol i, passada una estona, un caminant va topar-se amb el pagès accidentat i va poder avisar els serveis d’emergència, que van arribar a temps per a salvar-li la vida. Un cop recuperat, aquell pagès, en agraïment a la Mare de Déu o la Madonna, va aixecar un petit oratori amb la imatge de la Mare de Déu; periòdicament, ell o algú altre hi torna per deixar-hi un senzill ram de flors. Aquestes històries i aquestes belles terres són les que ens han enamorat, visitant-les i vivint-les any rere any.
