Enmig de la Plana de Vic, als peus del Montseny, s’erigeix l’estudi de “la ninotaire” —així és com li agrada anomenar-se— Pilarín Bayés (Vic, 1941), una de les dibuixants catalanes contemporànies més carismàtiques i reconegudes. És besneta del pintor d’Olot, Joaquim Vayreda, fundador de l’Escola de Paisatge d’Olot, un fet que incidiria en l’elecció de la seva afició artística, que amb el temps ha esdevingut la seva professió. Pilarín Bayés ha sabut il·lustrar la història i la tradició del nostre país amb els seus dibuixos marcant un estil propi. “Estic contenta per la vostra visita i pels ‘corassons’ de l’Ametlla de Mar que m’heu portat, que són molt bons! Soc llaminera i diabètica, i al matí m’ho puc permetre, o sigui que m’ha anat pintat”, confessa amb la seva particular bonhomia i proximitat.
Com va començar en el món del dibuix i d’on prové aquesta vocació?
Sí, soc besneta del pintor Joaquim Vayreda i la meva àvia valorava els dibuixos que feia als germans. Segurament, això ens va fer entendre que era bonic i que estava bé dibuixar. Però aleshores vaig estar al llit durant sis mesos al llit a causa d’una malaltia que es deia acetona, que no és tan freqüent entre els nens d’avui. Aleshores no hi havia televisió, ni consoles i em passava tot el dia dibuixant. Recordo que el meu avi i la meva àvia cada dia pujaven l’escala, que nosaltres vivíem al pis de dalt, i sentia els seus passos feixucs i l’esforç en pujar-les. La meva àvia em revisava els dibuixos i em deia el que m’havia quedat bé i el que no. El meu avi valorava que posava als homes la ratlla dels pantalons, perquè era un tema que el preocupava molt. Sempre tenia la ratlla dels pantalons molt ben feta i explicava que quan era estudiant de medicina posava els pantalons ben plegats a sota el matalàs, perquè l’endemà quedessin ben planxats.
A vostè li agrada anomenar-se ninotaire més que dibuixant. Per què?
Dibuixant és molt genèric. Un dibuixant científic, un senyor que fa topografia també és un dibuixant i, en canvi, el “ninot” també està molt ben definit, perquè és aquesta cosa que representa la realitat una mica “exagerada”, una mica de “conya”, això és un “ninot” i jo el que faig són “ninots.” A mi és el que m’agrada fer, és el que sé fer i per a mi, no és pejoratiu i ho faig amb tota la bona fe. Entenc que hi ha gent que diu això és de broma, això és per a nens, que no ho valoraran, però no em preocupa, és la seva manera de valorar-ho.
Què li ha ensenyat la seva professió?
A la vida corrent no tinc gaire paciència, soc una mica impacient, en canvi, el dibuix demana paciència i constància. Sembla que aquestes virtuts no es tenen en compte o no són tan importants en aquestes professions, perquè en la creació tot és “foc i inspiració”, però no, també hi ha aquest altre vessant de la paciència i de la continuïtat i fer sense amoïnar-se. De tot això ja fa més de 60 anys! En la nostra professió la paciència és important. Per què Picasso va ser Picasso? Per què Miró va ser Miró? Perquè fins a l’últim dia van estar treballant, encara tenien il·lusió per la seva feina.
Com definiria el seu estil?
Una vegada una persona em va dir: “Ets impressionista i expressionista a la vegada”, i jo vaig pensar: “Ostres, són massa coses!” Crec que soc més expressionista que impressionista. A mi m’agrada explicar una història que m’han donat, ja que de la meva collita no explico gaire. Ara estic fent un llibre amb l’historiador, Antoni Strubell, sobre la primera sindicalista catalana i gaudeixo pensant: “Si surt Barcelona no pot sortir la Sagrada Família, perquè encara no s’havia començat a construir”. Un altre detall que tinc en compte és que les seves germanes es casen, però he de tenir en compte si es casen pel civil o per l’Església, però crec que en aquell moment no hi havia matrimoni per la via civil. Per tant, aquesta recerca històrica per donar versemblança al tema m’agrada molt i m’ho passo molt bé.
Recrea tots els detalls en els seus dibuixos.
Tenia molta facilitat per dibuixar fent “ris-ras” i ja està. Un dia l’Albert Jané, director de la revista Cavall Fort, em va dir una frase que em va colpir: “Amor i respecte per als nens que l’han de llegir”, i ara intento fer el dibuix el millor possible, tot i que, a vegades no em queda tan bé, però és que no soc capaç de fer-ho millor. No es tracta de fer un dibuix a correcuita i, sobretot, quan l’has de fer per un llibre cal fer-ho a consciència i intentar donar el millor de tu mateix. Al cap i a la fi, el dibuix és comunicació i significa ajudar al senyor o senyora que ha fet un text perquè sigui més fàcil de llegir. Per exemple, amb una història expliquen la vida d’aquesta senyora, però no expliquen com anaven vestits ni com eren els transports al segle XIX, precisament això és el que aporta el dibuix, entendre el context del personatge.
Al llarg d’aquests anys en què ha il·lustrat tant per a revistes, setmanaris, cartells, com per a diferents suports i formats: quadres, murals, plafons, botigues, guarderies, fins i tot, ha pintat una petita església a Sant Roc de Gurb (Osona), i compta amb més de 1.000 (1.030) publicacions! És vostè molt prolífica.
He pintat per diferents esglésies, la de Sant Joan de Blanes, a Gurb i a Sant Julià una capella petita, però ara estem en un projecte d’uns cent murals per municipis, per exemple, a Salou n’hem fet un de 16 metres de llarg! Primer s’imprimeixen igual que un paper s’imprimeixen uns 16 metres de llarg i, és clar, va molt bé, ja que no tens la feina de fer 16 metres de llarg, sinó que en fas 2 o 3 m. Aleshores, quan es posa en un poble es posa de 16 metres i és una presència a l’exterior, al carrer. Aquesta mena de murals volen representar el poble, però sobretot les persones que han fet més “poble” en aquella localitat. La gent que ha treballat per la diversió com els gegants, els diables, les persones que surten a les cercaviles, etc. És un homenatge que el poble es fa a si mateix, els nanos jugant a hoquei, les excursions i totes les coses que defineixen aquell poble. Intento donar vida aquests personatges.
“ELS MURALS QUE PINTO EN ESPAIS PÚBLICS SÓN UN HOMENATGE A LES PERSONES QUE HAN FET MÉS ‘POBLE’ EN AQUELLA LOCALITAT CONCRETA. LA GENT QUE HA TREBALLAT PER LA DIVERSIÓ, COM ELS GEGANTS, ELS DIABLES O LES PERSONES QUE SURTEN A LES CERCAVILES”
El passat mes de desembre es va celebrar, al Centre Cívic Joan Triadú de Vic, la segona edició de ‘La Fireta de la Pilarín‘. En què consisteix aquest espai i què li transmeten les persones que el visiten?
Fa dos anys vam tenir la idea d’obrir l’estudi, perquè la gent ens pogués visitar, però va ser difícil, ja que va venir moltíssima gent, unes 2.000 persones. Els hi vam agrair molt, n’hi havia que venien d’Andorra i, fins i tot, una senyora de Canàries. Tots s’esperaven a fora al carrer, amb un fred, amb una cua que arribava al final del camí. Aleshores l’Ajuntament de Vic ens va fer una proposta. Ens va comentar no fer-ho aquí, a casa nostra, que en tot cas es podria fer al Centre Joan Triadú, un centre cultural de Vic, i va anar molt bé. Enguany van venir gairebé unes 7.000 persones i no vaig patir ni un moment perquè la gent s’hagués d’esperar tant. Ara tenim ganes de convertir-ho en tradició, o si més no, intentar-ho. La majoria de gent que s’acosten són famílies amb nens, però també hi havia molts pares que m’explicaven que de petits havien llegit els meus llibres. A mi em fa una gran gratitud, perquè el llibre infantil comprèn una edat molt curta de la vida de la gent i que se’n recordin respecte als seus fills per a mi és un agraïment enorme.
Quantes hores dibuixa al dia?
Moltes! I quan puc dibuixar tot el dia estic encantada de la vida! No et pensis que em sap greu. Més o menys des de les nou del matí fins a la una o un quart de dues, aleshores llegeixo el diari i faig migdiada i, a la tarda, pinto des de les quatre fins a quarts de vuit més o menys. Aleshores me’n vaig a caminar, vaig a missa o faig algun encàrrec. Això seria l’habitual en un dia de feina, perquè si hi ha algun dia que has de marxar a fora és diferent.
I al vespre, pinta també?
També. M’hi poso cap allà a les deu de la nit i sovint ho faig fins i tot mentre vaig mirant la tele. Ahir vaig veure una pel·lícula sobre la Karen Blixen, escriptora de Memòries d’Àfrica, que em va colpir. Em va fer gràcia perquè una vegada vaig viatjar a Kenya i a la casa de Karen Blixen vaig comprovar que la veneraven com una santa. Hi havia una colonització anglesa i els colons anglesos passaven davant dels nens kenyans i ni els miraven, en canvi, la Karen Blixen tenia un tracte més humà respecte aquests nens. La gent l’adora a Kenya i jo també. Quan dibuixes davant el televisor, potser ho fas més lentament perquè compagines dues activitats alhora. A vegades també dibuixo mentre reso el rosari. Potser no faig ni una cosa ni l’altra, però m’agrada pensar que almenys aprofito el temps.
Ha sigut una dona que ha pogut dedicar-se a fer el que realment li agrada. Li va ser fàcil fer-se un lloc en els seus inicis?
En això considero que és una gran sort que la teva feina sigui el teu la teva afició. Així i tot, la nostra feina no és fàcil, eh! Sovint dic que això és una fàbrica que té un sol treballador, no et poden ajudar. Sempre m’havia ajudat la meva filla, sobretot a organitzar-me i a recordar-me tot el que havia de fer, ja que no tinc gaire memòria. La meva ajudant actual, la Núria, em fa tota la part de documentació.
Com porta tenir una biblioteca al seu nom a Vic? El dia de la inauguració va dir que era una “fita professional”.
Ha representat un gran premi en els últims anys de la meva carrera professional. El nom de la biblioteca es va posar per votació popular. Hi havia altres noms proposats que no van sortir i els hi han donat una sala per a cadascun. És clar, encara visc a Vic i els nens que anaven a la biblioteca em veien passar pel carrer i suposo que per això em van votar. Els noms finalistes van ser la Maria Àngels Anglada, l’Anna Dodas, l’1 d’octubre i el meu nom. Sempre vaig pensar que guanyaria el nom d’1 d’octubre, però no, va guanyar el meu nom. Aleshores, la sala d’actes es diu 1 d’octubre i, una sala Àngels Anglada i una altra sala Anna Dodas, que també van ser persones rellevants de Vic, però no vivien aquí i no les coneixien tant.
Vostè també ha dibuixat sants. En alguna entrevista va afirmar que “les vides de sants tenen alguna cosa diferent, perquè tenen un conflicte interior important, sobretot un conflicte amb el món.” Què ha après de tots els sants i santes i què ha volgut transmetre en dibuixar-los?
He dibuixat moltes vides de sants, ja que són personatges extraordinaris, conseqüents amb la seva fe, i totalment compromesos amb el fet d’ajudar els altres. Aquesta cosa que diu: “Si no estimes al teu germà no estimaràs Déu”. Això molts d’aquests sants ho han portat molt enllà. La perfecció és una gran utopia que existeix en moltes ideologies. Penso per exemple, que el comunisme també té una gran utopia d’una societat més justa, el cristianisme, té una utopia molt més ambiciosa, perquè abasta la teva felicitat personal i la col·lectiva i el que tu faràs pels altres, no la que farà l’Estat. Les utopies ja se sap que per això ho són, no són perfectes, però el tema és intentar acostar-s’hi una mica, igual com van fer els sants, perquè nosaltres estem plens de limitacions i prejudicis. Els sants que gairebé van poder tocar la utopia, per això són uns models per a la gent corrent.
L’ha ajudat, el fet de ser catòlica?
Personalment, molt. Sobretot, quan he tingut moments difícils, que n’he tingut, eh! Això de poder-li explicar a Déu d’una manera personal i parlar amb Ell i no quedar-te a dintre el dolor i la rancúnia, m’ha ajudat. Sobretot en aquests últims temps, que hem tingut una pèrdua il·lògica. Quan va morir el meu marit vaig sentir agraïment. Feia trenta anys que estava malalt i va ser un malalt que va donar moltes facilitats, fins que un dia es va acabar la corda. Llavors vaig pensar: “Quina sort d’haver–lo tingut 30 anys”. En canvi, quan va morir la meva filla Maria, a la tardor de 2022, li deia a Déu: “M’agradaria que pogués viure una mica més”. En els temps més difícils que ja sabíem que les coses no anaven bé, volia pensar: “No tinguis pena pel dolor que tens, tingues pena perquè a ella no li agrada morir-se, tingues pena per ella, no per tu.” Vull dir que el fet de compartir aquesta pena amb Déu, això és una sort que tenim la gent creient. Compartir tant el dolor com la felicitat amb Ell, això és fantàstic.
“COMPARTIR LES NOSTRES PENES AMB DÉU ÉS UNA SORT QUE TENIM LES PERSONES CREIENTS. COMPARTIM TANT EL DOLOR COM LA FELICITAT, AMB ELL. I AIXÒ ÉS FANTÀSTIC”
En alguna entrevista ha afirmat que “la Bíblia és el repte que els artistes sempre han volgut culminar”. En què consisteix aquest repte?
Sí, això és curiós perquè hi ha una gran quantitat d’artistes no-creients que han treballat temes bíblics. Josep Maria Subirachs, l’escultor que va fer les portes i la façana de la Passió de la Sagrada Família, va treballar amb moltes coses d’Església. Ell va anar fins i tot a viure a la Sagrada Família quan feia les escultures, per estar a prop de l’obra i estar a punt tot el dia. Recordo que em deia: “Soc agnòstic”, i jo li responia: “Però si aquí fas catecisme!”. Ell va escriure el Parenostre amb les seves lletres que estan a les portes i em deia que li feia respecte. Això ha passat en molts artistes, perquè són uns temes, que encara que no creguis en la vida eterna, saps que porten una càrrega de profunditat important. I si creus en Déu, encara els entens més.
A la meva filla, que tractava més amb els editors, un dia l’editorial Claret li van demanar que podríem fer junts i ella va respondre: “La faríeu feliç si il·lustréssim la Bíblia”, i aleshores vam il·lustrar-la per a nens. Ens va assessorar un capellà expert en el tema i està molt ben documentada. Dibuixar aquesta temàtica ajuda acostar-se quan vas llegint la història sagrada, fins i tot, una persona no pot ser creient, però la figura de Jesús fascina tant a creients com agnòstics.
Amb aquests dibuixos ha aconseguit aplicar l’Evangeli en la seva vida diària?
Això no t’ho puc respondre. Segur que sí, perquè segurament sí. És una pregunta que m’ha agafat de trascantó, perquè en el fons t’emociones fent aquells dibuixos i reflexiones i t’hi familiaritzes molt, per tant, això es deu traduir a la vida normal, però no n’he sigut conscient fins que m’ho has preguntat tu.
Com veu l’Església en l’actualitat?
Estic una mica preocupada per l’Església catalana perquè la veig com despistada. Ahir, per exemple, vaig assistir a una missa d’un capellà que rebia les ordes de lector. Era un noi jove sud-americà, és molt bonic que ens ajudin. De fet, gairebé tots eren sud-americans, i això és positiu, ja que a més a més parlaven molt bé el català i penso que, en aquest sentit de la llengua, l’Església ho ha fet molt millor que altres àmbits. En canvi, enyoro una mica una Església més combativa pels temes socials i trobo que, actualment, no es manifesten prou per a aquests temes.
Què destacaria del pontificat del papa Francesc?
El Papa actual el veig molt combatiu i preocupat pels problemes socials de la gent, és clar, els problemes espirituals està molt bé, però la gent que pateix misèria i guerres també va bé que els ajudem en els temes materials. A mi el que m’agrada d’aquest Papa és que el veig evangèlic, que és el que hem de ser, acostar-nos a l’Evangeli, potser no tantes teories ni tantes cerimònies, sinó més fets. Ha estat valent amb temes que eren més controvertits i, fa referències molt senzilles a l’Evangeli. Em fa mal que la Conferència Episcopal Espanyola opini sobre l’amnistia, com pot ser que l’Església s’oposi a demanar perdó si és el que ens predica cada dia. No ho puc entendre, tot i que això no em treu la fe.
Finalment, com veu aquest món actual tan marcat per la violència? Com ho fa per afrontar-lo?
Sí, l’altre dia vaig sentir una persona que deia que això és la “Tercera Guerra Mundial”, no sé si ho és, però és una situació difícil per a molta gent. Hi ha una cosa que no he pogut entendre. Putin va dir: “Això durarà 72 hores”, i ja fa dos anys que dura la guerra a Ucraïna. Com pot ser això de fer matar als teus i anar matant a l’altra gent? A Gaza, per exemple, com pot ser que els jueus no diguin solucionem el problema i creem els dos estats: el palestí i el jueu. La convivència en aquest cas és molt difícil, ja que viuen un al costat de l’altre. Això haurien de mirar de solucionar-ho, per això la política ha de servir per donar una millor vida a la gent. Tot i aquest context, sempre cal mantenir l’esperança, perquè no tot ha d’anar malament i alguna vegada hem de tenir “xurro” i anar bé. Però el qui pateix, pateix, per exemple allà a Ucraïna amb aquell fred veien com marxen els teus familiars a combatre. Com es pot viure així? Demano a Déu que commogui als polítics perquè espavilin una mica. L’Esperança no la vull perdre, però el que la gent ha patit això no se’ls hi retorna mai.