El claretià Pere Codina va tornar a Catalunya a principis del darrer setembre després d’haver estat una temporada per terres occitanes donant suport a un equip parroquial entre Tolosa de Llenguadoc i Muret. Però la seva destinació de tornada no va ser la residència claretiana de Barcelona, que és d’on havia partit, sinó la de Girona, formada actualment per quatre membres. Allà, mentre serveix amb els seus companys la comunitat cristiana gironina, a la qual obre cada dia les portes de l’església del carrer Joan Maragall, el religiós català escura el que queda d’aquest 2024, estudiant i escrivint diverses col·laboracions. Així ho detalla a Flama des del cor d’aquesta comunitat claretiana, present des de l’any 1927 a la ciutat dels quatre rius.
Com es presenta aquest Nadal en la comunitat claretiana de Girona?
És el primer any que viuré aquí un Nadal. Diàriament celebrem dues misses en la nostra església, una al migdia i una altra a la tarda, amb força participació, tot s’ha de dir. Però per Nadal ens coordinarem amb la parròquia del Mercadal, que és la més important de Girona i amb la qual tenim molt bona sintonia, i també amb les altres parròquies de l’entorn per no oferir totes les celebracions a les mateixes hores.
Deia Benet XVI que les comunitats cristianes havien de ser creatives i evitar duplicitats dins d’aquest model organitzatiu de mínims com és l’actual.
Exacte. Al papa Ratzinger no li preocupava gaire que les comunitats fossin grans o petites, tot i que preveia que serien més petites. A ell li preocupava que fossin “comunitats creatives”. Per a ell, les comunitats cristianes havien de ser llocs on la fe es visqui de manera viva i activa, on els membres es comprometin a trobar maneres noves i efectives de compartir l’Evangeli i de servir els altres. Això inclou l’ús de nous mètodes de comunicació, l’adopció de noves formes de litúrgia i espiritualitat, i la participació activa en qüestions socials i culturals. Això suposa que les comunitats, perquè puguin ser creatives, han de ser comunitats de voluntaris, no comunitats de rutina.
En un context marcat per la baixada imparable de les vocacions i de sagraments com és el bateig i la comunió, que es pot esperar?
Des de fa més de cinquanta anys, veus preclares dins l’Església han anat anunciant per endavant la crisi en què ara ens trobem. En una Església de Cristiandat, com era la que teníem i en part tenim encara, era una Església en què la majoria dels ciutadans eren batejats, però la majoria (?) dels batejats no eren creients. Ho havia assenyalat el Vaticà II quan, citant sant Agustí, deia «son a l’Església amb el cos però no amb el cor». El mateix Ratzinger uns anys abans del Concili parlava dels «nous pagans dins l’Església», aclarint que en els primers segles hi havia «pagans convertits que pel baptisme havien entrat a l’Església, mentre que en el segle XX el que hi havia eren batejats que havien esdevingut pagans!». «Què es pot esperar?», em preguntes… Es pot esperar un nou començament. Molts pares no porten a batejar els seus fills, però cada vegada és més freqüent que nois i noies –joves adults– demanin el baptisme… Aquesta darrera vigília pasqual, a Muret (i encontorns, 30.000 hab.) van rebre el baptisme 18 joves adults.
Hi ha alguns capellans que tenen l’obsessió de mantenir viva l’Església del passat. Era una Església de tradició, en què es batejava per tradició, no tant per convicció. Malgrat els esforços dels integristes, l’Església es farà més petita. La fe ja no serà assumpte de grups o de col·lectivitats (família), sinó que serà una fe personal, per decisió de cadascú…
En el procés sinodal s’ha insistit en qüestions com ara la igualtat i de corresponsabilitat de tots els batejats en la missió de l’Església. Què en pensa, de tot això?
N’hi ha qui protesten perquè aquest Sínode no ha solucionat la qüestió del paper de la dona dins l’Església i altres temes. Son temes «urgents», no cal dir. Però el papa ha decidit enfocar més aviat temes «importants», «institucionals», que en endavant permetin tractar els temes urgents d’una altra manera. És a dir, aquest Sínode no ha estat per a resoldre problemes concrets, sinó per a fixar les claus i donar criteris de com es faran les coses d’ara endavant. El papa Francesc ha promogut amb aquest Sínode una manera de fer que no consisteix a buscar majories, sinó a obtenir consensos i donar sentit a tot el que es fa.
Ha conegut ja al bisbe fra Octavi Vilà. A Girona, es considera que aquests dos anys d’espera fins a la seva arribada han valgut la pena.
Certament. La gent se l’aprecia molt. Fa poc va venir a fer una conferència a la sala d’actes dels claretians i, mitja hora abans, la sala –força capaç– ja era plena. Personalment, pel que he pogut veure, puc dir que m’agrada la seva senzillesa. Per les festes de Sant Narcís, per exemple, del palau episcopal a l’església de Sant Feliu per celebrar missa, va anar vestit amb l’hàbit de monjo cistercenc i el solideu. Un altre bisbe, en una gran festivitat com aquesta, hauria anat probablement de vint-i-un botons vermells, amb molta més solemnitat.
Hi ha qui es queixa que no ha pres grans decisions.
Fa poc que ha arribat i no ha tingut prou temps encara. Però en qualsevol cas ja ha anunciat que adoptarà mesures per canviar algunes coses. No és fàcil. Crec que el problema és que, en general, estem centrant les energies, els esforços i les discussions sobre com donar continuïtat el que tenim, quan en realitat el que hauríem de pensar és com hauran de ser i com haurem de fer les coses en el futur. No té sentit que la gran preocupació d’un bisbe sigui fer venir capellans d’altres parts del món per tal que a les parròquies hi pugui passar un capellà cada quinze dies o cada mes. Això no és resoldre el problema; això és ajornar la solució.
Llavors, importar capellans, com han fet altres bisbats, és una solució?
Considero que no, pel que deia ara mateix. Els bisbes que promouen aquesta pràctica demostren que l’únic que els interessa és que tots les parròquies puguin tenir missa cada diumenge. Actuant així, poden deixar «resolta» (provisionalment!) la dimensió religiosa del fet cristià. Però queda la dimensió evangèlica; el mandat darrer de Jesús no va ser «aneu a missa cada diumenge», sinó que va ser «Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat.» Com va dir Kierkegaard a finals del segle XIX, «Jesucrist va venir, no per ser adorat, sinó per ser imitat». Està bé que es vulgui oferir misses amb la màxima freqüència possible, perquè la celebració de l’eucaristia cada diumenge és imprescindible per poder mantenir viva una comunitat. Però eucaristia és el lloc on, com a cristians, reforcem la nostra esperança per continuar treballant junts en la construcció del regne, i en aquest sentit la litúrgia ha d’anar emparellada amb el treball i no pas substituir-lo, que és el que passa sovint. Intentar solucionar la manca de vocacions incorporant capellans vinguts de països estrangers revela una mentalitat purament funcional, és a dir, que les coses “funcionin” i prou.
Tanquem un 2024 en què hi ha hagut tres relleus en el mapa episcopal català, amb les incorporacions d’Octavi Vilà a Girona, Josep-Lluís Serrano a Urgell, i Xabier Gómez a Sant Feliu. Aquests canvis són un signe d’esperança?
En el cas del bisbat d’Urgell, suposo que s’ha hagut de cobrir l’expedient, però soc de l’opinió que al Papa no li fa gaire gràcia que un bisbe sigui cap d’Estat, ni que sigui d’Andorra. Ara bé, sembla que els andorrans necessiten constitucionalment aquesta figura de copríncep. El que passa és que això no té res a veure amb l’Església ni amb l’evangeli. Pel que fa a Octavi Vilà i Xabier Gómez, el fet que ambdós siguin religiosos és una mena d’estocada al clericalisme.
Amb quina mentalitat afronta l’Any Jubilar que està a punt d’inaugurar el Papa?
Tot el que fa el papa Francesc és un motiu d’esperança. No només per les coses que fa sinó per la manera com les fa. Des d’aquest punt de vista, considero que el Jubileu serà un moment per a reactivar la fe i l’esperança cristiana perquè serà una ocasió per recordar quins van ser els orígens. Hem de mirar el cristianisme amb perspectiva i fer un judici sobre la fidelitat amb què hem seguit aquest camí iniciat fa dos mil anys. Espero que el Jubileu ens ajudi a complir amb aquesta crida a la conversió pastoral que tant demana Francesc. Una conversió que ens convida a mirar els orígens per respondre a les necessitats del moment actual.
Quin és el seu desig per aquest Nadal?
Em ve al cap una frase de Silesius, un poeta i místic centreeuropeu del segle XVII que deia: “De res no serviria que Crist naixés mil vegades a Betlem si no acaba naixent en el cor de cadascú”. M’agradaria que naixés dins en el cor de cadascun de nosaltres perquè sapiguem comprendre que, si és la Paraula feta Vida, feta Home, entenguem que és una Paraula que es llegeix, es mira i es contempla.
