Els centres penitenciaris de Quatre Camins i Joves, a la Roca del Vallès (Vallès Oriental), recuperen aquests dies la normalitat, com en altres instal·lacions catalanes d’aquesta tipologia. Amb una visió encara nítida dels fets ocorreguts recentment en els seus accessos, on han predominat les accions de protesta per part dels funcionaris, el capellà de la presó per a joves de la Roca i director del Secretariat de Pastoral Penitenciària de Barcelona, mossèn José María Carod (Alcorisa, Teruel, 1957), es mostra “trist“.
Com si es tractés d’un acudit, el també religiós de l’Obra Mercedària explica que el grup de presos amb què conviu —que gaudeixen d’un tercer grau i, per tant, poden fer un règim de semillibertat en un dels pisos d’aquesta organització— no van poder accedir a la presó, alguns dies puntuals, per les manifestacions que en prohibien l’accés.
I si els interns no poden accedir a la presó, què pot passar?
Si apliquem la llei en aquests casos, em puc arribar a preguntar com pot demostrar un intern que, vivint en un règim de tercer grau, no pot accedir a la presó tot i voler fer-ho. Les conseqüències poden ser molt greus: pot rebre una sanció, pot deixar de tenir permisos, etcètera. Estem fregant una hilaritat total.
Entén les reivindicacions que s’estan fent?
Sí, entenc les reivindicacions laborals i els drets de les persones que les fan, però, després del toc d’atenció fet, no es pot tornar a caure en el mateix i continuar, així, amb més manifestacions dels treballadors. Amb aquestes mesures que han volgut instaurar s’està atemptant contra els drets fonamentals dels interns, que queden privats de visites de familiars i d’advocats, així com d’assistència religiosa, com va passar el diumenge passat a Brians II, on no es va poder celebrar l’eucaristia.
Molta gent pensa que els capellans només hi accedeixen els diumenges per fer misses, però no és així, oi?
Correcte. Desenvolupem unes altres activitats durant la setmana, que, arran d’aquestes protestes, no es van poder fer en la majoria dels centres. Moltes persones, com indiques, creuen que l’atenció religiosa a les presons és tan sols la de donar l’opció als interns d’anar a missa i de confessar-se, però va molt més enllà: existeix un acompanyament personal, un seguit d’activitats que rep el suport dels equips de tractament intern i de l’administració. A pesar d’això, s’ha demostrat que, després de no deixar-nos-hi entrar durant els dies que han perdurat les protestes, per als que les han ideat no representem res.
Com es viu la fe per part dels gairebé tres-cents joves de la presó on vostè té presència?
D’estrangers, majoritàriament musulmans, en són més del 80%. Per tant, hi tenim una comunitat cristiana (en podríem dir, també, occidental) d’uns setanta joves, aproximadament, i, d’aquests, només la meitat estan en contacte directe amb mi i amb els educadors voluntaris que hi treballen.
Des de la visió d’un intern, un sacerdot és observat diferent d’un funcionari de presó?
Sí. Tant els capellans com els voluntaris de la Pastoral Penitenciària rebem la impressió, per part seva, que hi anem a col·laborar —des d’un punt de vista evangèlic, amb l’objectiu de trobar-nos amb uns membres de la nostra comunitat que estan allunyats, tan sols, físicament. No ens veuen com persones assalariades. Això ens dona, d’entrada, una puntuació alta perquè ens facin més cas, siguem més respectats i no hi hagi contratemps en cap moment. I, pel que fa als funcionaris, ens agraeixen que hi hagi aquest ambient.
En definitiva, vostès, allà dins, són capellans per a tots, i no només dels interns, oi?
Exacte. Totes les persones que hi ha dins la presó formen part de la meva parròquia. De fet, les persones que més ens ajuden en la nostra labor són els funcionaris i en la nostra missió el seu paper és fonamental.
En moments de tensió, què han hagut de fer?
Plantar-nos i dir [als interns]: “Senyors, qui no vulgui que no vingui, però deixeu-nos fer l’activitat tranquils”. Els remarquem molt que, si volen venir a missa, al cinefòrum espiritual o a qualsevol altra activitat, ho han de fer assumint totes les conseqüències. Aquestes tensions, afortunadament, són mínimes.
Creu que la reinserció que s’impulsa des del sistema penitenciari català és, a grans trets, la correcta?
Sí. Pot tenir els seus inconvenients, però la feina que es fa contínuament des del govern actual és la d’humanitzar un entorn [el penitenciari] que, per la forma com està creat, ja parteix deshumanitzat en prohibir la llibertat de les persones. Són poques les institucions que donen suport a la reinserció social i, com sempre passa, l’Església és l’única que obre les portes (malgrat les seves limitacions) als desemparats que surten de la presó, però que entren en una altra, és a dir, la de viure al carrer.
