El frare franciscà Sergio Olmedo (Santiado de Xile, 1965) inicia aquest divendres a Tarragona una ruta per Espanya per oferir el seu testimoni a través de conferències benèfiques després de més de trenta anys residint a Terra Santa. Allà, la situació actual de guerra provoca l’absència de grups de pelegrins que visiten els sants llocs, activitat de la qual Olmedo és un dels guies. Aquest context, com apunta el religiós, genera incerteses i dificultats en la vida diària dels membres de l’orde franciscà, i crea necessitats econòmiques entre les famílies. La seva conferència serà a les 19:45 hores a la parròquia de Sant Pere i Sant Pau, en col·laboració amb el Secretariat diocesà d’animació bíblica de l’Arquebisbat de Tarragona.
Com creu que ha canviat el pelegrí que visita Terra Santa en aquestes darreres tres dècades?
Els pelegrinatges han anat canviant en les últimes dècades i, en l’actualitat, els frares que ens dediquem a fer de guies a Terra Santa tractem de rescatar l’esperit de pelegrinatge penitencial que portava a la conversió a tots aquells cristians que decidien anar-hi per mantenir una trobada personal amb Déu i ser perdonats pels seus pecats. Últimament, s’ha notat que els pelegrins són més exigents quant a les comoditats que desitgen tenir-hi i això és negatiu perquè limita aquest esperit del qual parlava: durant tots els dies que s’hi estan, en comptes de fer crítiques que embrutin aquest recorregut, haurien de saber oferir a Déu tot allò negatiu que els envolta. La gràcia que ofereix aquesta terra és especial perquè ens permet reconciliar-nos personalment amb nosaltres mateixos i els altres, i això no es pot desaprofitar.
Quina funció exerceixen els frares franciscans a Terra Santa i per què són els religiosos més destacats?
Des de fa 800 anys, els franciscans es troben a Terra Santa i hi han fet un treball continu i perenne, que ha sigut confirmat per la Santa Església. Des del 1217, els frares franciscans representem la Custòdia de Terra Santa i, en l’actualitat, tenim encomanades les funcions de fer la litúrgia en els sants llocs a través de la coordinació de les esglésies locals; rebre dels pelegrins provinents d’arreu del món per pregar-hi; assistir en el sosteniment de les estructures que s’hi troben, i oferir activitats ecumèniques, docents i d’investigació bíblico-arqueològica.
Està seguint la situació dels prop de 600 cristians que es troben refugiats a la parròquia catòlica de la Sagrada Família de Gaza?
Sí, n’estic al corrent. Pel que hem pogut saber, els cristians s’hi troben en bon estat. El conflicte bèl·lic s’ha desplaçat cap al sud de la franja i, per tant, queda ara més allunyat del barri del Zeitoun, on es troba la parròquia, i sabem que reben una mínima assistència i poden sobreviure a pesar del context.
Estem davant d’un moment de la història de la terra mare del cristianisme del qual haurem de treure grans lliçons?
A Terra Santa, sempre es viuen moments històrics, com el d’ara. Tot el que hi succeeix acaba repercutint arreu del món. El fet de poder aprendre del comportament d’aquests pobles del Pròxim Orient ens permet aprendre paral·lelament del que succeeix a Occident: són mons diferents i cultures que tracten de mantenir les seves tradicions, raó per la qual es genera aquesta fricció que cada vegada avança més. I ho fa en un progressisme que està deixant al marge la presència de Déu, per bé que al Pròxim Orient els pobles siguin teocràtics i visquin, per tant, al voltant de la seva imatge. Hauríem de poder viure arrelats, en cadascun dels dos pobles, en una presència de Déu total, és a dir, en una presència de Déu a la vida de cadascú, tot i que a Occident, en general, això no sugui així.
Hi ha a prop seu el risc del martiri?
Sempre és així. En la nostra vocació religiosa, ens exposem en tot moment al martiri perquè som minoria: el 2% de tota la població de l’Orient Mitjà és cristiana. L’orde franciscà és el que més màrtirs té a les esglésies de tot aquest territori.
Creu que l’Església ha de buscar paraules d’entesa que obrin horitzons de pau a Terra Santa?
L’Església ha de buscar paraules, expressions i un mètode d’entesa. Ha de buscar la manera de poder permetre un camí conciliador. És un instrument del Senyor perquè les cultures que es troben en situacions difícils puguin arribar a acords. Cal cuidar el llenguatge per tal que no es vegi com un element provocador: ha de ser fratern, d’amor a Déu i de respecte a l’altre. Hem d’intervenir amb expressions que suavitzin els moments de dificultat, com ha fet l’Església en molts llocs del món.
Pensa que la pau a Terra Santa només arribarà des de baix, és a dir, des de les classes populars de diferents confessions?
Els pobles del Pròxim Orient estan molt arrelats a les seves cultures i, per tant, a les seves vivències del passat. Són pobles que no obliden. Amb això, el missatge cristià és un missatge de reconciliació i de perdó. Testimoniar això en un món on és difícil fer-ho és un compromís que requereix un gran esforç. L’Església ha de convertir-se a Terra Santa en un pont d’unió i, potser, amb la formació que s’ofereix a les parròquies i amb el treball que es fa contínuament, es pot educar i mostrar un camí de diàleg cap a la pau.
És un error que des d’Occident es vegi el conflicte palestino-israelià mitjançant una lectura polaritzada, com si fos una disputa entre dues forces totalment oposades?
Totalment! Hi ha un problema greu que va més enllà de l’actualitat, que es remunta a èpoques antigues, i s’arrela en una qüestió més aviat ètnica i de pertinença, i no pas religiosa. Hi ha qui sosté que el problema no acabarà mai, però jo crec que tot està relacionat amb l’educació: hem d’ensenyar als nens i les nenes que acceptin la persona que hi hagi al seu costat, per bé que sigui diferent. Els que som diferents no som dolents. A Occident, aquesta experiència també existeix, malauradament, i les intoleràncies són constants.
