En un any en què coincideixen diverses celebracions destacades en el si de l’Església catalana i universal, com ara el mil·lenari del Monestir de Montserrat o el 1.700è aniversari del Concili de Nicea, un altre esdeveniment per al record apareix amb una xifra rodona al seu costat en el calendari d’aquest 2025: el trentè aniversari del Concili Provincial Tarraconense. Va ser 21 de gener de 1995 quan l’Església catalana va iniciar a la Catedral de Tarragona aquesta trobada que va obrir una nova etapa sota el compromís de fer aterrar a Catalunya el Concili Vaticà II. Una etapa, a més, en què sacerdots com ara Antoni M. Oriol (1928-2014) van deixar una empremta indeleble.
D’aquesta manera, mentre el calendari s’apropa a l’onzè aniversari de la seva mort, aquest passat 21 de gener es commemoraven les tres dècades de l’inici, també al temple tarragoní, d’un dels esdeveniments més importants a Catalunya en clau eclesiàstica. En ell, el consens més gran en totes les sessions conciliars celebrades a Sant Cugat del Vallès del febrer al maig del 1995 va recaure sobre el tercer dels quatre capítols debatuts per bisbes, capellans, religiosos i religioses, seminaristes, laics i laiques, i molts altres membres de la realitat cristiana a Catalunya d’aquells moments. Aquest tractava sobre els reptes de la pobresa i la marginació, els quals van ser relatats per un Oriol que representava un equip encarregat de dissenyar les ponències conciliars i conformat per dos seglars, Francesc Xavier Rius i Pilar Malla.
“Abans del Concili, teníem debats profunds a la seu de Càritas Barcelona”
Aquest prevere incardinat a la diòcesi de Vic ja era professor de la Facultat de Teologia de Catalunya, estava especialment dedicat a l’estudi dels pensaments de l’Església en els camps de la doctrina social i la doctrina econòmica, i, durant diversos mesos abans de l’arrencada del Concili, ja mantenia reunions amb tots dos seglars. “Ens vèiem, sobretot, a la seu de Càritas Barcelona per comoditat d’ells dos”, reconeix Rius, que amb 39 anys ja feia una dècada que era director de la delegació de Càritas a Tarragona i era l’únic que no vivia a Barcelona: “M’hi desplaçava i passàvem hores allà, mantenint debats molt profunds sobre la manera com Pilar Malla [directora de Càritas Barcelona] i jo vèiem la situació del carrer“, admet.
“Allò va servir per preparar-nos bé tot el material que s’havia extret prèviament a partir d’un treball de camp exhaustiu, i que posteriorment vam portar a Sant Cugat”, constata Francesc Xavier Rius, per a qui la figura d’Oriol es pot definir com la d’un “sacerdot amb una sensibilitat enorme, amb una humilitat enorme i amb un coneixement enorme“. “Tenia el convenciment —afegeix— que l’eucaristia ha de tenir un lligam més fort amb la vida dels més vulnerables i que la fe cristiana s’ha de vincular amb els fets“.
“El doctor Oriol era un home savi i honrat”
En aquell concili de vuit caps de setmana i en què es va tractar gairebé tot el temari que l’Església continua tenint obert trenta anys més tard a partir de debats i votacions, Pilar Malla recorda que estar al costat d’Antoni M. Oriol representava fer-ho amb les majors garanties: “Era molt competent i, tot i que generava respecte, també era capaç d’emanar una confiança que es contagiava ràpidament”, afirma qui anys més tard seria diputada al Parlament de Catalunya i Síndica de Greuges de Barcelona. “Era savi, un cristià molt de Déu, honrat i una persona, en definitiva, que agafava tot el que se li deia”, sosté.
Conscient que “tots els creient i batejats en Crist som eclesialment corresponsables davant la pobresa i la marginació”, tal com va remarcar Antoni M. Oriol en una entrevista concedida posteriorment al Concili Provincial Tarraconense, qui va ser també secretari del Patronat de la Fundació Dr. Albert Bonet i consiliari dels Equips de Pastoral de la Política i de la Comunicació de la Federació de Cristians de Catalunya va marcar també el pensament de Rius i de Malla. “Era una d’aquelles persones a les quals tots ens voldríem assemblar”, diu Rius, que comparteix amb l’exdirectora de Càritas Barcelona una mateixa opinió: “Era del tot merescut que, uns anys després de la seva mort, sorgís un premi que portés el seu nom“, conclouen.
