El papa Francesc continua “observant amb gran preocupació” el conflicte d’Israel i Palestina. Així ho ha manifestat aquest dimecres durant l’audiència general, celebrada a l’Aula Pau VI. Així, el pontífex ha tornat a apel·lar una vegada més a un alto el foc immediat a Gaza, on els bombardejos massius de l’exèrcit israelià, iniciats fa més de dos mesos, han portat la població palestina a una situació extremadament greu.
“Allà es pateix molt”, ha recordat Francesc, que ha tornat a animar a totes les parts implicades a reprendre les negociacions i a comprometre’s per garantir la urgent entrada d’ajuda humanitària a la Franja, on la fam, segons han denunciat diverses organitzacions humanitàries, està sent utilitzada pel govern d’Israel com a crim de guerra.
Francesc ha demanat, també, “l’alliberament immediat” de tots els ostatges israelians que no van poder ser alliberats durant la treva de sis dies que va concloure el passat 1 de desembre. “Que aquest gran patiment per als israelians i els palestins acabi. Si us plau, no a les armes, sí a la pau!”, ha conclòs el Papa.
Catequesi
Estimats germans i germanes, concloem avui el cicle dedicat al zel apostòlic, en el qual ens hem deixat inspirar per la Paraula de Déu per ajudar a cultivar la passió per l’anunci de l’Evangeli. I això afecta a cada cristià. Pensem en el fet que en el baptisme el celebrant diu, tocant les orelles i els llavis del batejat: “El Senyor Jesús, que va fer sentir els sords i parlar els muts, et permet escoltar aviat la seva paraula, i professar la teva fe”.
I hem sentit el prodigi de Jesús. L’evangelista Marc passa a descriure on va passar: “Vinc el mar de Galilea …” (Mc 7,31). Què és el que uneix aquests territoris? El ser predominantment habitat per pagans. No eren territoris habitats per jueus, sinó principalment pels pagans. Els deixebles han sortit amb Jesús, que és capaç d’obrir les orelles i la boca, és a dir, el fenomen del mutisme de la sordesa, que en la Bíblia és també metafòric i designa el tancament a les crides de Déu. Hi ha una sordesa física, però en la Bíblia el que és sord a la paraula de Déu és mut, que no comunica la Paraula de Déu.
És indicatiu també un altre senyal: l’Evangeli retorna la paraula decisiva de Jesús en arameu, efatà, que significa “obre’t”, que s’obrin les orelles, que s’obri la llengua, i és una invitació dirigida no tant al sordmut, que no podia sentir-lo, sinó als deixebles d’aleshores i de cada temps. També nosaltres, que hem rebut l’efusió de l’Esperit en el baptisme, estem cridats a obrir-nos. “Obre’t”, diu Jesús a cada creient i a la seva Església: obre’t perquè el missatge de l’Evangeli us necessita per ser testimoniat i anunciat! I això ens fa pensar també en l’actitud d’un cristià: el cristià ha d’estar obert a la Paraula de Déu i al servei dels altres. Els cristians tancats acaben malament, sempre, perquè no són cristians, són ideòlegs, ideòlegs del tancament. Un cristià ha d’estar obert a l’anunci de la Paraula, a l’acollida dels germans i germanes. I per això, aquesta fatiga, aquest “obre’t”, és una invitació a tots nosaltres a obrir-se.
Fins i tot al final dels Evangelis Jesús ens lliura el seu desig missioner: aneu més enllà, aneu a pastorejar, aneu a predicar l’Evangeli.
Germans, germanes, tots sentim-nos cridats, com a batejats, a testimoniar i anunciar Jesús. I demanem la gràcia, com a Església, de saber aplicar una conversió pastoral i missionera. El Senyor a les ribes del mar de Galilea va demanar a Pere que l’estimés i després li va demanar que passés les seves ovelles (cf. 15-17). Nosaltres també ens interroguem, cadascun de nosaltres fa aquesta pregunta a si mateix, interroguem-nos: realment estimo el Senyor, fins al punt que el volem anunciar? Vull convertir-me en el seu testimoni o m’acontento amb ser el seu deixeble? Prendré al cor les persones que trobo, les porto a Jesús en la pregària? Vull fer alguna cosa perquè l’alegria de l’Evangeli, que ha transformat la meva vida, els faci més bonica la vida? Pensem això, pensem aquestes preguntes i seguim endavant amb el nostre testimoni.
