El papa Francesc ha clausurat aquest diumenge l’Assemblea General del Sínode, que s’ha celebrat al Vaticà entre el 2 i el 27 d’octubre. Ho ha fet amb una missa a la basílica de Sant Pere, en la qual el pontífex ha exposat la imatge d’una Església que “es desempallega del mantell de la resignació” i “s’embruta les mans per a servir al Senyor”, responent al crit d’aquells que pateixen, com “els pobres, els marginats i els infants esclaus”.
Homilia íntegra
L’Evangeli ens presenta a Bartimeu, un cec que es veu obligat a mendicar al costat del camí, un descartat sense esperança que, no obstant això, quan sent passar a Jesús, comença a cridar cap a Ell. L’única cosa que li queda és això: cridar el seu propi dolor i portar a Jesús el seu desig de recuperar la vista. I mentre tots el renyen perquè els molesta la seva veu, Jesús s’atura. Perquè Déu escolta sempre el clam dels pobres i cap crit de dolor queda sense ser escoltat per Ell.
Avui, en concloure l’Assemblea General del Sínode, portant en el cor molta gratitud pel que hem pogut compartir, aturem-nos en el que li succeeix a aquest home: al principi, estava mendicant «s’estava assegut a la vora del camí» (Mc 10,46), mentre que al final, després de ser cridat per Jesús i recuperar la vista, «el va seguir camí enllà» (v. 52).
La primera cosa que l’Evangeli ens diu sobre Bartimeu és aquesta: està assegut mendicant. La seva postura és la típica d’una persona tancada en el seu propi dolor, asseguda a la vora del camí com si no li quedés res més a esperar rebre alguna cosa dels molts pelegrins que passaven per la ciutat de Jericó amb motiu de la Pasqua. Però, com sabem, per a viure de veritat no podem romandre asseguts: viure és sempre posar-se en moviment, caminar, somiar, fer projectes, obrir-se al futur. Llavors, el cec Bartimeu representa també aquella ceguesa interior que ens bloqueja, que ens fa quedar asseguts, immòbils al marge de la vida, sense esperança.
I això ens pot portar a pensar, no sols sobre la nostra vida personal, sinó també sobre el nostre ser Església del Senyor. Al llarg del camí, moltes coses poden tornar-nos cecs, incapaços de reconèixer la presència del Senyor, incapaços d’afrontar els desafiaments de la realitat i, a vegades, inadequats per a saber respondre als molts interrogants que ens interpel·len, com fa Bartimeu amb Jesús. No obstant això, davant les preguntes de les dones i els homes d’avui, als reptes del nostre temps, a les urgències de l’evangelització i a tantes ferides que afligeixen a la humanitat, germanes i germans, no podem romandre asseguts. Una Església asseguda que, gairebé sense adonar-se’n, es retira de la vida i es posa a si mateixa als marges de la realitat, és una Església que corre el risc de romandre en la ceguesa i acomodar-se en el seu malestar. I si ens mantenim immòbils en la nostra ceguesa, continuarem sense veure les nostres urgències pastorals i tants problemes del món en què vivim. Si us plau, demanem al Senyor que ens porti a l’Esperit Sant, per a no romandre asseguts en la nostra ceguesa; ceguesa que podríem dir mundanitat, que podríem dir comoditat, que podríem dir cor tancat. No ens quedem asseguts en les nostres cegueses.
En canvi, recordem que el Senyor passa, el Senyor passa cada dia, el Senyor passa sempre i s’atura per a fer-se càrrec de la nostra ceguesa. I jo, el sento passar?, tinc la capacitat d’escoltar els passos del Senyor?, tinc la capacitat de discernir quan passa el Senyor? I seria bell si el Sínode ens impulsés a ser Església com Bartimeu; és a dir, la comunitat dels deixebles que, sentint el Senyor que passa, percep la commoció de la salvació, es deixa despertar per la força de l’Evangeli i comença a clamar a Ell. I ho fa recollint el crit de totes les dones i de tots els homes i dones de la terra: el crit d’aquells que desitgen descobrir l’alegria de l’Evangeli i d’aquells que, en canvi, s’han allunyat; el crit silenciós dels qui són indiferents; el crit dels qui pateixen, dels pobres i dels marginats, dels nens que són esclaus del treball, esclavitzats en tantes parts del món a causa del treball; la veu feta fallida —sentir aquesta veu feta fallida— dels qui no tenen ni tan sols la força de clamar a Déu, perquè no tenen veu o perquè s’han resignat. No necessitem una Església paralitzada i indiferent, sinó una Església que recull el crit del món i —vull dir-ho, potser algun s’escandalitza— una Església que s’embruta les mans per a servir al Senyor.
Passem, així, al segon aspecte: si al principi Bartimeu estava assegut, veiem, en canvi, que al final el segueix pel camí. Aquesta és una expressió típica de l’Evangeli el significat del qual és que es va convertir en el seu deixeble, va començar a seguir-lo. Després d’haver cridat cap a Ell, Jesús es va aturar i el va fer cridar. I Bartimeu, d’assegut per terra com estava, es va posar dret d’un salt i, de seguida, va recobrar la vista. Ara ell pot veure al Senyor, pot reconèixer l’obra de Déu en la seva pròpia vida i, finalment, pot seguir-lo. Així, també nosaltres, germans i germanes: quan estiguem asseguts i acomodats, quan com a Església no trobem les forces, el valor i l’audàcia necessàries per a aixecar-nos i reprendre el camí, si us plau, recordem tornar sempre al Senyor, tornar a l’Evangeli. Tornar al Senyor, tornar a l’Evangeli. Sempre i de nou, mentre Ell passa, hem de posar-nos a l’escolta de la seva crida, que ens torna a posar dempeus i ens fa sortir de la nostra ceguesa. I, a continuació, tornar novament a seguir-lo, a caminar amb Ell al llarg del camí.
Voldria repetir-ho: l’Evangeli ens diu que Bartimeu «el va seguir camí enllà». Aquesta és una imatge de l’Església sinodal: el Senyor ens crida, ens aixeca quan estem asseguts per terra o caiguts, ens fa recobrar una vista nova, perquè, a la llum de l’Evangeli, puguem veure les inquietuds i els sofriments del món; i d’aquesta manera, posats en peus pel Senyor, experimentem l’alegria de seguir-lo enllà del camí. Al Senyor se’l segueix així, no des de l’entossudiment de les nostres comoditats, no des del laberint de les nostres idees, se’l segueix enllà del camí. I recordem-ho sempre: no caminar pel nostre compte o segons els criteris del món, sinó caminar junts, darrere d’Ell i amb Ell.
Germans, germanes: no una Església asseguda, una Església dempeus. No una Església muda, una Església que recull el crit de la humanitat. No una Església cega, sinó una Església il·luminada per Crist, que porta la llum de l’Evangeli als altres. No una Església estàtica, una Església missionera, que camina amb el Senyor per les vies del món.
I avui, mentre donem gràcies al Senyor pel camí recorregut junts, podrem admirar i venerar la relíquia de l’antiga Càtedra de sant Pere, meticulosament restaurada. Contemplant-la amb la sorpresa de la fe, recordem que aquesta és la càtedra de l’amor, és la càtedra de la unitat, és la càtedra de la misericòrdia, segons aquella ordre que Jesús li va donar a l’apòstol Pere, no de dominar als altres, sinó de servir-los en la caritat. I mirant el majestuós baldaquí de Bernini més resplendent que mai, descobrim que enquadra el veritable punt focal de tota la Basílica, és a dir, la glòria de l’Esperit Sant. Aquesta és l’Església sinodal: una comunitat el primat de la qual està en el do de l’Esperit, que ens fa a tots germans en Crist i ens eleva cap a Ell.
Germanes i germans, continuem amb confiança el nostre camí junts. També avui la Paraula de Déu ens repeteix, com a Bartimeu, «Coratge! Aixeca’t, que et crida» (v. 49). Jo em sento cridat? Aquesta és la pregunta que ens hem de fer, jo em sento anomenat? Si em sento feble i no em puc aixecar, demano ajuda? Si us plau, deixem a un costat el mantell de la resignació i lliurem al Senyor les nostres cegueses. Aixequem-nos i portem l’alegria de l’Evangeli, portem-la pels carrers del món.
