El papa Francesc ha prosseguit durant l’audiència general d’aquest dimecres amb el cicle de catequesi dedicat a la passió per l’evangelització, que ha dedicat a sant Daniel Comboni. A partir del testimoni d’aquest “apòstol per a l’Àfrica” i fundador dels missioners combonians, el Papa ha tornat a recordar a les grans potències i multinacionals del nord que “el continent africà no és una mina a explotar o una terra a saquejar”.
Catequesi íntegra
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En el camí de catequesis sobre la passió evangelitzadora, és a dir, el zel apostòlic, avui ens centrem en el testimoni de Sant Daniel Comboni. Va ser un apòstol ple de zel per a Àfrica. D’aquests pobles va escriure: «S’han apoderat del meu cor que només viu per a ells» (Escrits, 941), «M’emporto Àfrica als meus llavis» (Escriptures, 1441). És bonic! … I a ells se’ls va dir: «El més feliç dels meus dies serà aquell en què podré donar la vida per vosaltres» (Escriptes, 3159). Aquesta és l’expressió d’una persona enamorada de Déu i dels germans que servia en missió, sobre els quals no es cansava de recordar que «Jesús Crist va patir i va morir també per a ells» (Escriptes, 2499; 4801).
Ho afirmava en un context caracteritzat per l’horror de l’esclavitud, del qual era testimoni. L’esclavitud “cosifica” l’home, el valor del qual es redueix a ser útil a algú o a alguna cosa. Però Jesús, Déu fet home, ha elevat la dignitat de tot ésser humà i ha desemmascarat la falsedat de tota esclavitud. Comboni, a la llum de Crist, va prendre consciència del mal de l’esclavitud; també va comprendre que l’esclavitud social s’arrela en una esclavitud més profunda, la del cor, la del pecat, de la qual el Senyor ens allibera. Per tant, com a cristians, hem de lluitar contra tota forma d’esclavitud. Lamentablement, l’esclavitud, igual que el colonialisme, no és un record del passat, per desgràcia. A l’Àfrica tan estimada per Comboni, avui castigada per molts conflictes, «després del polític, s’ha deslligat (…) un «colonialisme econòmic», igualment esclavitzant (…). És un drama davant el qual el món econòmicament més avançat tanca sovint els ulls, les orelles i la boca”. Per tant, reitero la meva crida: «Hem d’ofegar Àfrica: no és una mina a explotar o un sòl a saquejar» (Enfront de les autoritats, Kinshasa, 31 de gener de 2023).
Tornem a la història de San Daniel. Va passar un primer període a l’Àfrica, va haver de deixar la missió per raons de salut. Massa missioners havien mort després de contreure malalties, a causa del poc coneixement de la realitat local. No obstant això, si uns altres abandonaven Àfrica, Comboni no ho va fer. Després d’un temps de discerniment, va advertir que el Senyor li inspirava una nova via d’evangelització, que ell sintetitzava en aquestes paraules: «Salvar Àfrica amb Àfrica» (Escrits, 2741). És una intuïció poderosa, res de colonialisme, en això: és una intuïció poderosa que va contribuir a renovar el compromís missioner: les persones evangelitzades no eren només “objectes”, sinó “subjectes” de la missió. I sant Daniel Comboni desitjava convertir tots els cristians en protagonistes de l’acció evangelitzadora. I amb aquesta ànima va pensar i va actuar de manera integral, implicant el clergat local i promovent el servei laïcal dels catequistes. Els catequistes són un tresor de l’Església: els catequistes són els que van endavant en l’evangelització. També va permetre el desenvolupament humà, cuidant les arts i les professions, afavorint el paper de la família i la dona en la transformació de la cultura i la societat. I que important és, també avui, fer avançar la fe i el desenvolupament humà des de dins dels contextos de missió, en lloc de trasplantar-los models externs o limitar-se a un assistencialisme estèril! Ni models externs ni assistencialisme. Prengui de la cultura dels pobles el camí per fer l’evangelització. Evangelitzar la cultura i inculturar l’Evangeli: van junts.
La gran passió missionera de Comboni, però, no ha estat principalment fruit del compromís humà: no va ser impulsat pel seu coratge o motivat només per valors importants, com la llibertat, la justícia i la pau; el seu zel va néixer de l’alegria de l’Evangeli, va recórrer a l’amor de Crist i va portar a l’amor de Crist! Sant Daniel va escriure: «Una missió tan difícil i laboriosa com la nostra no pot viure de patina, de subjectes del coll distorsionat plens d’egoisme i de si mateixos, que no cuiden com cal la salut i la conversió de les ànimes». Aquest és el drama del clericalisme, que porta als cristians, fins i tot als laics, a clericalitzar-se i a transformar-los –com diu aquí– en subjectes del coll distorsionat plens d’egoisme. Aquesta és la pesta del clericalisme. I va afegir: «Ha d’encendre’ls de caritat, que tingui la seva font de Déu, i de l’amor de Crist; i quan s’estima realment Crist, llavors són dolços les privacions, els patiments i el martiri» (Escrits, 6656). El seu desig era veure missioners ardents, joiosos, compromesos: missioners -escrigué- «sants i capaços. … Primer: sants, és a dir, aliens al pecat i humils. Però no és suficient: es necessita caritat que capaciti els subjectes» (Escriptures 6655). La font de la capacitat missionera, per a Comboni, és doncs la caritat, en particular el zel de fer seus els sofriments dels altres.
La seva passió evangelitzadora, a més, no el va portar mai a actuar com a solista, sinó sempre en comunió, en l’Església. “Només tinc la vida que consagrar a la salut d’aquelles ànimes –va escriure- en vull tenir mil per consumir-les amb aquest propòsit” (Escrits, 2271).
Germans i germanes, sant Daniel dona testimoni de l’amor del bon pastor, que va a buscar qui està perdut i dona la vida pel ramat. El seu zel ha estat enèrgic i profètic en oposar-se a la indiferència i a l’exclusió. En les cartes recordava amb cura la seva estimada Església, que durant massa temps havia oblidat Àfrica. El somni de Comboni és una Església que fa causa comuna amb els crucificats de la història, per experimentar amb ells la resurrecció. Jo, en aquest moment, els dono un suggeriment. Pensin en els crucificats de la història d’avui: homes, dones, nens, ancians que són crucificats per històries d’injustícia i dominació. Pensem en ells i resem. El seu testimoni sembla repetir-nos a tots nosaltres, homes i dones d’Església: «No oblideu els pobres, amateu-los, perquè en ells hi ha Jesús crucificat, a l’espera de ressuscitar». No us oblideu dels pobres: abans de venir aquí, vaig tenir una reunió amb legisladors brasilers que treballen per als pobres, que tracten de promoure els pobres amb assistència social i justícia social. I ells no obliden els pobres: treballen per als pobres. A vosaltres us dic: no us oblideu dels pobres, perquè ells us obriran la porta del Cel.
