L’ancianitat és l’estació per a reconciliar-se, per a mirar amb tendresa la llum que es va expandir malgrat les ombres, en la confiada esperança que el bon blat sembrat per Déu prevaldrà sobre la zitzània amb què el diable ha volgut infestar-nos el cor”. Amb aquestes paraules es va referir el papa Francesc a la vellesa el passat diumenge 23 de juliol durant l’homilia de la missa per la III Jornada Mundial dels avis i de la gent gran.
“Avui la Paraula de Déu és una crida a vigilar perquè les nostres vides i les nostres famílies no marginin als més ancians”, va dir el pontífex durant la solemne eucaristia celebrada a la basílica de Sant Pere, en la qual va advertir de la necessitat d’estar “atents, perquè les nostres aglomerades ciutats no es converteixin en ‘concentrats de solitud’ per la gent gran. “Perquè la política, que està cridada a proveir a les necessitats dels més fràgils, no s’oblidi precisament dels ancians, deixant que el mercat els relegui a ‘descarts improductius'”.
Homilia
Per a parlar-nos del regne de Déu, Jesús usa les paràboles. Conta històries senzilles, que arriben al cor de qui l’escolta; i aquest llenguatge, ple d’imatges, s’assembla al que moltes vegades usen els avis amb els nets, asseient-los potser sobre els seus genolls. D’aquesta manera, comuniquen una saviesa important per a la vida. Recordant als avis i als ancians, arrels que els més joves necessiten per a arribar a ser adults, volgués tornar a llegir els tres episodis de l’Evangeli que hem escoltat a partir d’un aspecte que tenen en comú: el créixer junts.
En la primera paràbola, són el blat i la zitzània els que creixen junts, en el mateix camp (cf. Mt 13,24-30). És una imatge que ens ajuda a fer una lectura realista: en la història humana, com en la vida de cadascun, coexisteixen les llums i les ombres, l’amor i l’egoisme. És més, el bé i el mal estan entrellaçats fins al punt de semblar inseparables. Aquest plantejament objectiu ens ajuda a mirar la història sense ideologies, sense optimismes estèrils o pessimismes nocius. El cristià, animat per l’esperança en Déu, no és un pessimista, ni tampoc un ingenu que viu en el món de les rondalles, que actua com si no veiés el mal i diu que “tot va bé”. No, el cristià és realista, sap que en el món hi ha blat i zitzània, i es mira dins, reconeixent que el mal no arriba només “des de fora”, que no és sempre culpa dels altres, que no és necessari “inventar” enemics que combatre per a evitar llançar una mica de llum en el seu interior. S’adona que el mal ve des de dins, de la lluita interior que tots nosaltres tenim.
Però la paràbola ens interpel·la: quan veiem que en el món el blat i la zitzània estan junts, què hem de fer?, com hem de comportar-nos? En la narració els serfs volien arrencar la zitzània immediatament (cf. v. 28). És una actitud animada per una bona intenció, però impulsiva, fins i tot agressiva. Pensen que podran arrencar el mal amb les seves pròpies forces, per a aconseguir la puresa. És una temptació freqüent: una “societat pura”, una “Església pura” però, per a aconseguir aquesta puresa, es corre el risc de ser impacients, intransigents, fins i tot violents cap a qui va caure en l’error. I així, al costat de la zitzània, s’arrenca també el blat bo i s’impedeix a les persones fer un camí, créixer, canviar. Escoltem en canvi el que diu Jesús: «Deixin que creixin junts fins a la collita» (cf. Mt 13,30). Que bella aquesta mirada de Déu, la seva pedagogia misericordiosa, que ens convida a tenir paciència amb els altres, a acollir —en la família, a l’Església i en la societat— la fragilitat, els retards i els límits. No per a acostumar-nos a ells amb resignació o per a justificar-los, sinó per a aprendre a intervenir amb respecte, tirant endavant el cultiu del bon gra, amb mansuetud i paciència. Recordant sempre que la purificació del cor i la victòria definitiva sobre el mal són, essencialment, obra de Déu. I nosaltres, vencent la temptació de dividir el blat i la zitzània, estem cridats a entendre quines són les maneres i els moments millors per a actuar.
Penso en els ancians i en els avis que han realitzat ja un llarg tros en el camí de la vida i, en girar la vista enrere, veuen tantes coses belles que han aconseguit, però també derrotes, errors, fins i tot algunes coses que —com se sol dir— “si tornés enrere no repetiria”. Avui, no obstant això, el Senyor ve a la nostra trobada amb una paraula dolça, que ens convida a acollir amb serenitat i paciència el misteri de la vida, a deixar-li a Ell el judici, a no viure de retrets i remordiments. Com si ens volgués dir: “Mirin el bon blat que ha germinat en el camí de les seves vides i facin-lo créixer encara més, confiant-me tot, que sempre perdono: al final, el bé serà més fort que el mal”. L’ancianitat és un temps beneït també per a això, és l’estació per a reconciliar-se, per a mirar amb tendresa la llum que es va expandir malgrat les ombres, en la confiada esperança que el bon blat sembrat per Déu prevaldrà sobre la zitzània amb la qual el diable ha volgut infestar-nos el cor.
Vegem ara la segona paràbola. El regne dels cels, diu Jesús, és l’obra de Déu que actua de manera silenciosa en la trama de la història, fins al punt de parer una acció minúscula i invisible, com la d’un petit gra de mostassa. Però, quan aquest gra creix, «és la més gran de les hortalisses i es converteix en un arbust, de tal manera que els ocells del cel s’acolliran en les seves branques» (Mt 13,32). També la nostra vida és així, germans i germanes: venim a aquest món en la petitesa, ens convertim en adults, després en ancians; al principi som una petita llavor, després ens nodrim d’esperances. Realitzem projectes i somnis, el més bell dels quals és arribar a ser com aquest arbre, que no viu per a si mateix, sinó per a donar ombra als qui desitja i oferir un espai al que volen construir allí un niu. D’aquesta manera, els que creixen junts en aquesta paràbola són l’anyenc arbre i els ocellets.
Penso en els avis, bells com aquests arbres frondosos, sota els quals els fills i els nets realitzen els seus propis “nius”, aprenen el clima de família i experimenten la tendresa d’una abraçada. Es tracta de créixer junts. L’arbre exuberant i els petits que necessiten del niu, els avis amb els fills i els nets, els ancians amb els més joves. Germans i germanes, necessitem una nova aliança entre joves i ancians, perquè la limfa de qui té a la seva esquena una llarga experiència de vida irrigui els brots d’esperança de qui està creixent. En aquest intercanvi fecund aprenem la bellesa de la vida, construïm una societat fraterna, i a l’Església permetem la trobada i el diàleg entre la tradició i les novetats de l’Esperit.
Finalment, la tercera paràbola, en la qual creixen juntes el llevat i la farina (cf. Mt 13,33). Aquesta mescla fa créixer tota la massa. Jesús usa precisament el verb “barrejar”, que evoca aquest art que comporta «la mística de viure junts, de barrejar-nos, de trobar-nos, de prendre’ns dels braços», i de «sortir de si mateix per a unir-se a uns altres» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 87). Això venç els individualismes i els egoismes, i ens ajuda a generar un món més humà i més fratern. D’aquesta manera, avui la Paraula de Déu és una crida a vigilar perquè les nostres vides i les nostres famílies no marginin als més ancians. Estiguem atents, perquè nostres aglomerades ciutats no es converteixin en “concentrats de solitud”; perquè la política, que està cridada a proveir a les necessitats dels més fràgils, no s’oblidi precisament dels ancians, deixant que el mercat els relegui a “descarts improductius”. No vagi a succeir que, a força de seguir a tota velocitat els mites de l’eficiència i del rendiment, siguem incapaços de frenar per a acompanyar als que els costa seguir el ritme. Si us plau, barregem-nos, creixem junts.
Germans, germanes, la Paraula divina no ens convida a separar, a tancar-nos, a pensar que podem fer-ho sols, sinó a créixer junts. Escoltem-nos, dialoguem, sostinguem-nos recíprocament. No oblidem als avis i als ancians. Moltes vegades, gràcies a una carícia seva hem tornat a aixecar-nos, hem reprès el camí, ens fencs sentit estimats, sanats per dins. Ells s’han sacrificat per nosaltres i nosaltres no els podem treure de l’agenda de les nostres prioritats. Creixem junts, anem endavant junts. El Senyor beneeixi el nostre camí.
