El papa Francesc ha continuat aquest dimecres el cicle de catequesi sobre el zel apostòlic. Ho ha fet durant l’audiència general, en la qual s’ha referit a la figura del beat veneçolà José Gregorio Hernández Cisneros, “metge dels pobres i apòstol de pau”. Després d’elogiar la humilitat, l’amabilitat i la disponibilitat d’aquest laic nascut el 1864 que va donar prioritat a “la riquesa de l’Evangeli” abans que a “la dels diners”, el pontífex ha assegurat que el seu exemple ha de ser un estímul que porti els cristians “a comprometre’ns davant les grans qüestions socials, econòmiques i polítiques d’avui”
Catequesi
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
A les nostres catequesis continuem trobant-nos amb testimonis apassionats de l’anunci de l’Evangeli. Recordem que aquesta és una sèrie de catequesis sobre el zel apostòlic, sobre la voluntat i també l’ardor interior per portar endavant l’Evangeli. Avui anem a Amèrica Llatina, precisament a Veneçuela, per conèixer la figura d’un laic, el beat José Gregorio Hernández Cisneros. Va néixer el 1864 i va aprendre la fe sobretot de la mare, com va dir: «La meva mare em va ensenyar la virtut des del bressol, em va fer créixer en el coneixement de Déu i em va donar per guiar la caritat». Estem atents: són les mares les que transmeten la fe. La fe es transmet en dialecte, és a dir, amb el llenguatge de les mares, aquest dialecte que les mares saben parlar amb els fills. I a vosaltres, mares: esteu atents a transmetre la fe en aquest dialecte matern.
Veritablement, la caritat va ser l’estrella polar que va orientar l’existència del beat José Gregorio: persona bona, de caràcter feliç, tenia una intel·ligència destacada; es va convertir en metge, professor universitari i científic. Però va ser abans de res un metge pròxim als més febles, fins al punt que va ser conegut a casa com “el metge dels pobres”. Cuidava els pobres, sempre. A la riquesa dels diners va preferir la de l’Evangeli, gastant l’existència per socórrer els necessitats. En els pobres, en els malalts, en els migrants, en els malalts, José Gregorio veia Jesús. I l’èxit que mai va buscar en el món el va rebre, i continua rebent-lo, de la gent, que l’anomena “sant del poble”, “apòstol de la caritat”, “missioner de l’esperança”. Bon nom: «Sant del poble», «apòstol de la caritat», «missioner de l’esperança».
José Gregorio era un home humil, un home amable i disponible. I al mateix temps estava mogut per un foc interior, pel desig de viure al servei de Déu i del proïsme. Sentint aquest ardor, diverses vegades va intentar ser religiós i sacerdot, però diversos problemes de salut li ho van impedir. La fragilitat física no el va portar, però, a tancar-se en si mateix, sinó a convertir-se en un metge encara més sensible a les necessitats dels altres; es va traslladar a la Providència i, forjat en l’ànima, va anar més a l’essencial. Aquí està el zel apostòlic: no segueix les seves pròpies aspiracions, sinó la disponibilitat als designis de Déu. I així el beat va comprendre que, a través de la cura dels malalts, posaria en pràctica la voluntat de Déu, socorrent els que pateixen, donant esperança als pobres, testimoniant la fe no en paraules sinó amb l’exemple. Va arribar així – per aquest camí interior – a acollir la medicina com un sacerdoci: «el sacerdoci del dolor humà» (M. Yaber, José Gregorio Hernández: Médico de los Pobres, Apóstol de la Justicia Social, Misionero de las Esperanzas, 2004, 107). Que important és no patir passivament les coses, però, com diu l’Escriptura, fer tot el que sigui de bon ànima, per servir el Senyor (cfr Col 3,23).
Però preguntem-nos: d’on venia a José Gregorio tot aquest entusiasme, tot aquest zel? Venia d’una certesa i una força. La certesa era la gràcia de Déu. Ell va escriure que «si en el món hi ha bons i dolents, els dolents són perquè ells mateixos s’han tornat dolents: però els bons ho són gràcies a l’ajuda de Déu» (27 de maig de 1914). I ell primer sentia necessitat de gràcia, que mendicava als carrers i tenia una necessitat extrema de l’amor. I heus aquí la força a la qual va recórrer: la intimitat amb Déu. Era un home de pregària -hi ha la gràcia de Déu i la intimitat amb el Senyor- era un home de pregària que participava a la missa.
I en contacte amb Jesús, que s’ofereix en l’altar per a tots, José Gregorio se sentí cridat a oferir la seva vida per la pau. La primera guerra mundial estava en curs. Arribem així al 29 de juny de 1919: un amic li visita i el troba molt feliç. En efecte, José Gregorio ha sabut que s’ha signat el Tractat que posa fi a la guerra. La seva oferta ha estat acollida, i és com si esperés que la seva tasca a la terra hagi acabat. Aquest matí, com de costum, havia estat a missa i ara baixa al carrer per portar una medicina a un malalt. Però, mentre travessa la carretera, és investit per un vehicle; portat a l’hospital, mor pronunciant el nom de la Mare de Déu. El seu camí terrenal s’acaba així, en un camí mentre fa una obra de misericòrdia, i en un hospital, on havia fet de la seva feina una obra mestra com a metge.
Germans, germanes, davant d’aquest testimoni, ens preguntem: jo, davant Déu present en els pobres pròxims a mi, davant d’aquells que més pateixen, com reacciono? I l’exemple de José Gregorio com em toca a mi? Ell ens estimula a comprometre’ns davant les grans qüestions socials, econòmiques i polítiques d’avui. Tants en parlen, tants en parlen, molts critiquen i diuen que tot va malament. Però el cristià no està cridat a això, sinó a ocupar-se d’ell, a despullar-se de les mans: en primer lloc, com ens ha dit sant Pau, a pregar (cfr 1 Tm 2,1-4), i després a comprometre no en xerrameca -el xerraire és una pesta- sinó a promoure el bé i a construir la pau i la justícia en la veritat. També aquest és un zel apostòlic, és anunci de l’Evangeli, i això és una beatitud cristiana: «beat pels pacificadors» (Mt 5,9). Anem endavant en el camí del beat Gregorio: un laic, un metge, un home de treball diari que el zel apostòlic va impulsar a viure fent caritat durant tota la vida.
