A pesar que el papa Francesc va iniciar la setmana passada el seu particular temps de descans estiuenc (que aprofitarà per abordar qüestions que té sobre la taula), el passat diumenge no va faltar a la seva cita a la plaça de Sant Pere amb motiu de l’oració mariana de l’àngelus.
A pocs dies d’iniciar un viatge que el portarà a visitar Portugal, en el context de la celebració de la Jornada Mundial de la Joventut, el pontífex va aprofitar la seva aparició pública per anunciar la celebració d’un consistori el pròxim 30 de setembre, en què nomenarà divuit nous cardenals electors. A més, va demanar la pau per a Terra Santa després dels recents atacs sagnants que s’han viscut a la regió; uns atacs que han afectat, també, a bona part de la comunitat cristiana que hi resideix.
En aquest sentit, Bergoglio va convidar els personates implicats en aquestes situacions, israelians i palestins, al diàleg i la reconciliació. A més, amb motiu del Dia del Mar, també va voler mostrar-se pròxim als migrants que moren en situacions dramàtiques al mar Mediterrani, i que aquestes útlimes setmanes han tornat a ser notícia.
Catequesi
Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui, l’Evangeli conté una pregària molt bonica de Jesús, que es dirigeix al Pare dient: «Et lloo, Pare, Senyor del cel i de la terra, per haver ocultat aquestes coses als savis i als prudents i haver-les revelat als petits » (Mt 11,25). A quines coses es refereix Jesús? I qui són aquests petits a qui aquestes coses han estat revelades? Aturem-nos en això: en les coses per les quals Jesús lloa el Pare i en els petits que saben acollir-les.
Les coses per les quals Jesús lloa el Pare. Poc abans, el Senyor ha recordat algunes de les seves obres: «Els cecs veuen […] els leprosos són purificats […] i la Bona Nova és anunciada als pobres» (Mt 11,5); i n’ha revelat el significat dient que són els signes de l’obrar de Déu al món. El missatge, doncs, és clar: Déu es revela alliberant i sanant l’home -no oblidem això: Déu es revela alliberant i sanant l’home- i ho fa amb un amor gratuït, un amor que salva. Per això Jesús lloa el Pare, perquè la seva grandesa consisteix en l’amor i no actua mai fora de l’amor. Però aquesta grandesa en l’amor no és compresa per qui presumeix de ser gran i es fabrica un déu a la seva pròpia imatge: un déu potent, inflexible, venjatiu. En altres paraules, aquests presumptuosos no aconsegueixen acollir Déu com a Pare; qui és orgullós i és ple de si mateix, preocupat només pels seus propis interessos -aquests són els presumptuosos-, està convençut que no necessita ningú. Jesús nomena, en aquest sentit, els habitants de tres ciutats riques d’aquell temps: Corozaín, Betsaida i Cafarnaüm, on ha realitzat nombroses curacions, però els habitants de les quals han estat indiferents a la seva predicació. Per a ells, els miracles han estat tan sols esdeveniments espectaculars, útils per ser notícia i alimentar les xerrades; un cop esgotat aquest interès passatger, els han deixat de banda, potser per ocupar-se d’una altra novetat del moment. No han sabut acollir les coses grans de Déu.
Els petits, en canvi, saben acollir-les, i Jesús lloa el Pare per ells: “T’alabo” -diu- perquè has revelat el Regne del Cel als petits. Ho lloa pels simples, que tenen el cor lliure de la presumpció i de l’amor propi. Els petits són aquells que, com els nens, se senten necessitats i no autosuficients, estan oberts a Déu i deixen que les seves obres els sorprenguin. Ells saben llegir els seus signes i meravellar-se pels miracles del seu amor! Jo us pregunto a cadascun de vosaltres, i també a mi mateix: nosaltres sabem meravellar-nos de les coses de Déu, o les prenem com a coses passatgeres?
Germans i germanes, la nostra vida, si ho pensem bé, és plena de miracles: plena de gestos d’amor, signes de la bondat de Déu. Tanmateix, davant d’ells, també el nostre cor es pot acostumar i romandre indiferent, curiós però incapaç de sorprendre’s, de deixar-se “impressionar”. Un cor tancat, un cor blindat, no té capacitat per sorprendre’s. ‘Impressionar’ és un bonic verb que fa pensar en la pel·lícula d’un fotògraf. Aquesta és l’actitud correcta davant les obres de Déu: fotografiar a la ment les seves obres perquè s’imprimeixin al cor, per tal de revelar-les a la vida mitjançant molts gestos de bé, de manera que la “fotografia” de Déu-amor es feu cada vegada més lluminosa en nosaltres i a través de nosaltres.
I ara preguntem-nos, tots nosaltres: a la marea de notícies que ens submergeix, sé aturar-me en les grans coses de Déu, les que Déu fa, com ens mostra Jesús avui? He perdut la capacitat de sorprendre’m? Em deixo meravellar com un nen pel bé que canvia el món silenciosament, o he perdut la capacitat de sorprendre’m? I beneeixo el Pare cada dia per les seves obres? Que Maria, que va exultar en el Senyor, ens faci capaços de sorprendre’ns del seu amor i de lloar-ho amb simplicitat.
