Va ser el primer laic nomenat prefecte d’un dicasteri vaticà l’any 2018. Paolo Ruffini (Palerm, 1956) és el ‘tsar de la comunicació’ del Vaticà, però no en presumeix, conscient que el Jubileu “ens desafia els periodistes a un examen de consciència i ens obliga a un acte d’humilitat”.
Bregat en mil batalles periodístiques, Ruffini assegura, el dia de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, que la comunicació vaticana és (o intenta ser) un “instrument al servei de la comunió eclesial” o una “plataforma per compartir”, seguint la dinàmica comunicativa del Papa, basada en la “proximitat”, però sense “cedir davant dels que sembren divisió, odi, notícies falses, verí”.
També creu que el bon professional de la informació religiosa “té el deure de fer preguntes incòmodes, de treure a la llum el que està malament”. O dit d’una altra manera, “té el deure d’investigar, de denunciar situacions d’injustícia, de corrupció, d’abusos fins i tot dins l’Església. Però també el deure de no quedar atrapat en el relat del mal”. I tot això, evitant “caure en el parany de la interpretació ideològica, de l’esperit de divisió, de la cerca fàcil de caps de turc”, explica el prefecte curial des d’una teoria cosida amb tota una vida dedicada a la informació religiosa.
Què té a dir el Jubileu als professionals de la informació religiosa?
Ens diu que podem i hem d’esperar i construir una millor comunicació a través d’aquesta mateixa esperança. Ens diu que la comunicació fundada en el compartir amable de la veritat, i en la capacitat de veure les coses en la seva totalitat, en la seva perspectiva de salvació, és la bona terra que cal sembrar. Ens diu que nosaltres mateixos som l’esperança d’un futur millor. Però també que hem de redescobrir el sentit més bell i profund de la comunicació: la confiança en l’altre, el do de si mateix, la relació. El Jubileu ens desafia a un examen de consciència. També ens obliga a un acte d’humilitat.
Alhora que ens parla de la importància dels periodistes, dels comunicadors; de la seva vocació, del paper necessari que tenen -que tenim- per cultivar la memòria i donar sentit a cada narració; ens recorda també que la comunicació ens concerneix a tots. El Papa Francesc ens demana a tots que siguem testimonis i promotors d’una comunicació d’esperança, que sàpiga curar les ferides de la humanitat d’avui construint ponts on trobem murs.
Un punt fonamental, al meu parer, és l’estímul que el Papa ens dóna per explicar històries de bé, i també per explicar bé el mal, sense deixar-nos fascinar ni atrapar per ell; per activar dinàmiques de bé; per superar la indiferència envers els dèbils, envers els «descartats». Massa sovint, la indiferència sembla dominar el món actual i fins i tot la informació.
Com jutja la comunicació del Vaticà?
La nostra tasca, en aquest món enfosquit i dividit, és teixir una xarxa de bé. Som Església, al servei del Papa en el seu servei a tota l’Església. No es pot entendre el Dicasteri per a la Comunicació, la seva estructura, la seva organització, la seva existència mateixa, fora de la naturalesa missionera de l’Església i de la reforma de tota la Cúria romana, a la qual el Papa ha demanat una conversió sinodal, pastoral i missionera.
Han passat gairebé deu anys des de la creació del Dicasteri per a la Comunicació. Durant aquest temps, hem après —dia rere dia— que la comunicació funciona si està teixida de relacions, si aconsegueix impartir dinàmiques de bé, si no es viu com un simple lliurament d’informació entre uns i altres, sinó si construeix un protagonisme col·lectiu. Això és la comunió. No podem atrinxerar-nos en el paradigma «Roma locuta est». Tampoc podem cedir davant d’aquells que sembren divisió, odi, fake news i verí.
La comunicació no és una superestructura. Encara menys pot ser-ho dins de l’Església.
La nostra vol ser una comunicació de servei. Servei, en primer lloc, a l’Església i al Papa. M’agrada pensar que així es percep la comunicació mediàtica vaticana: com un instrument al servei de la comunió a l’Església i de la cultura de l’encontre al món. Una plataforma per compartir. El Papa Francesc ens ho ha dit moltes vegades: el principi que ha de guiar els mitjans de comunicació de la Santa Seu és el principi missioner. Estem cridats a sortir a l’encontre de les dones i els homes del nostre temps, explicant les seves vides, les seves esperances, les seves preocupacions. Per fer-ho el millor possible, els mitjans de comunicació vaticans parlen avui més de 50 llengües —incloent-hi la llengua de signes— i desenvolupen la seva informació amb tots els mitjans que ens ofereixen les noves tecnologies. En aquest Jubileu volem ser un gran espai d’esperança, capaç d’acollir les experiències de tants comunicadors d’arreu del món compromesos amb un futur millor.
Quines són les virtuts comunicatives que fan que el Papa trenqui esquemes fins i tot en aquest àmbit?
Fins i tot en la comunicació, el Papa Francesc se centra en les relacions humanes. La seva no és una comunicació estudiada «en un escriptori». No és una estratègia que segueixi la lògica del màrqueting. La seva comunicació és profundament relacional. Al centre de la seva comunicació hi ha sempre la persona. Crec que la gent ho va reconèixer molt clarament des dels primers moments del seu pontificat. Així, han entès què vol dir el Papa Francesc quan parla de l’Església en sortida. Quan repeteix «tots, tots». Perquè cadascú es reconeix en aquest «tots». I cadascú troba així raons per tornar a començar. Francesc es fa realment comprendre per tothom, sense distinció d’edat, cultura o origen geogràfic. La seva és una comunicació de proximitat, que sap fer-se propera a tots i cadascun. Aquesta capacitat innata d’establir relació amb els altres, siguin qui siguin, i de ser portador de missatges valuosos per a tothom —creients i no creients— el converteixen en un comunicador veritablement formidable. A això s’afegeixen la seva valentia, la seva creativitat, virtuts innates que li permeten trencar motlles i arribar directament al cor de les persones.
En les últimes dècades, la informació ha deixat de ser un servei públic per convertir-se en un negoci?
Així és. En els darrers anys, els interessos econòmics són cada vegada més predominants en el sistema informatiu. La competència per atreure noves audiències ha empès, lamentablement, molts mitjans de comunicació a centrar-se en continguts sensacionalistes i polaritzadors en detriment de la qualitat i la informació. I, sobretot, de la veritat. El mateix Papa ens ha recordat moltes vegades que la informació lliure, professional i no ideologitzada és bona per a les societats i un pilar per al sistema democràtic d’un país. Estic segur que aquest Jubileu de la Comunicació ens ajudarà també a reflexionar sobre la importància d’una informació de qualitat, sobre el paper imprescindible dels professionals i sobre com tots —no només els professionals— estem cridats a ser testimonis de la veritat, teixidors de comunió. I sobre el bé que poden fer els mitjans de comunicació que es centren en els fets i les persones, en lloc de la instrumentalització i les opinions estereotipades.
El món actual pot morir d’una sobrecàrrega d’informació?
Certament, aquest és un dels grans problemes del món actual, no només del sistema d’informació. Avui estem literalment immersos en un oceà de dades, informació i notícies que sovint resulten ser notícies falses. Amb accés a una quantitat gairebé il·limitada de notícies a través d’Internet i les xarxes socials, la gent es veu constantment bombardejada amb informació el significat de la qual a penes comprèn. Un dels riscos que correm, per tant, és saber molt més que abans però no entendre’n el significat, ja no saber interpretar la realitat. Una vegada més, necessitem mitjans de comunicació que puguin oferir un valor afegit al públic, a les comunitats. Crec que, encara que molts pensin que el periodisme pot ser substituït per les noves tecnologies, començant per la intel·ligència artificial, sempre seran necessaris periodistes que, «gastant la sola de les sabates», com ell deia, expliquin la vida de les persones i dels pobles. Que sàpiguen veure el cor de les persones, l’essència de les coses.
La missió d’un bon periodista és denunciar allò que no funciona (fins i tot dins de l’Església) i proposar solucions?
Per descomptat que sí. Un bon periodista té el deure d’investigar, de denunciar situacions d’injustícia, de corrupció, d’abusos, fins i tot dins de l’Església. Però també té el deure de no quedar presoner del relat del mal. Perquè el mal no ha guanyat encara. Sempre hi ha perspectives per al bé. El periodisme de solucions ens desafia a buscar-les. Recordo que en més d’una ocasió, el Papa Francesc ha agraït als periodistes que han escoltat les víctimes d’abusos i han fet sortir a la llum escàndols i violacions que havien romàs ocults durant massa temps. I moltes vegades també ens ha demanat que no ens quedéssim en una narració superficial, sinó que aprofundíssim, que miréssim amb el cor. Així que sí, el periodista té el deure de fer preguntes incòmodes, de treure a la llum allò que no va bé. Crec que un periodista, especialment un creient, també té el deure de provocar el debat públic. No quedar-se en la denúncia, sinó també suscitar un debat sobre qüestions rellevants per a la vida de la societat i de l’Església.
Necessitem un periodisme més professional (basat en fets) i menys ideològic (d’opinió) també en la informació religiosa?
Sens dubte. És fonamental que el periodisme, i això també val per a la informació religiosa, es basi en fets comprovables i informacions veraces, evitant, com deia abans, caure en el parany de la interpretació ideològica, de l’esperit de divisió, de la cerca fàcil de bocs expiatoris. M’agrada recordar el que va dir el Papa Francesc en la trobada amb els operadors de comunicació el 17 de març de 2013, immediatament després de la seva elecció: «Els esdeveniments eclesials responen a una lògica que no és, principalment, la de les categories, per dir-ho així, mundanes, i precisament per això no és fàcil interpretar-los i comunicar-los a un públic ampli i variat. L’Església, de fet, tot i ser certament també una institució humana, històrica, amb tot el que això comporta, no té una naturalesa política, sinó essencialment espiritual: és el “Poble de Déu”». Crec que aquestes paraules del Papa, pronunciades fa dotze anys, són més actuals que mai, fins i tot avui, per ajudar a comprendre l’estil, l’enfocament i la perspectiva que han de caracteritzar la feina d’un periodista que tracta informació religiosa.
Article publicat per José Manuel Vidal, en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
