“Per què no cau l’ou?”. “És màgia?”. “Es pot menjar?”. Són les preguntes que es fan molts dels visitants —la majoria, turistes— que accedeixen, durant els dies en què la ciutat de Barcelona es vesteix de gala per celebrar el Corpus Christi, al claustre de la catedral. Ho fan per contemplar i fotografiar des de totes les perspectives possibles un ou dansant damunt d’un finet raig d’aigua que apareix des de l’interior d’una majestuosa font de pedra, ben ornamentada floralment per a l’ocasió. “Ni cau, ni és màgia, ni es pot menjar: és, més aviat, tot un símbol”, respon un dels guies que acompanya un grup de mexicans.
Molts d’ells han triat veure l’ou ballar en aquest temple, per bé que hi ha l’opció de veure’l en altres recintes de la ciutat comtal com ara l’Ateneu Barcelonès o la basílica de la Puríssima Concepció. “Documentalment, aquest va ser el primer Ou com Balla, ja datat el 1636 per una compra considerable d’ous”, explica, des del claustre, Nil Rider (Barcelona, 1993), tècnic de patrimoni de la Catedral de Barcelona, reconegut per turistes d’arreu del món en haver-lo vist abans per Youtube. Però l’expert avisa: “Que tinguem una primera referència documentada no és motiu de pes per pensar que abans d’ella no s’hi fes res, tal com ens passa amb els gegants, presents aquí des de fa 600 anys, o més“.
De fet, els gegants, més enllà de tenir un vincle històricament estret amb les festivitats populars de Catalunya, també han estat vinculats al Corpus, i d’això en dona fe, a la planta situada a peu de carrer del Museu Diocesà de Barcelona (i, per tant, a escassa distància de la catedral), l’exposició “Ara ballen! Els gegants a la processó del Corpus“, supervisada, entre altres especialistes, pel mateix Rider. Tant els gegants com l’Ou com Balla esdevenen elements patrimonials immaterials que any rere any consoliden la seva presència durant el Corpus, “del qual ja no es podrien deslligar”, apunta l’historiador.
El Corpus, una festa cultural i religiosa històricament arrelada
En una reflexió més profunda sobre la presència de folklore popular en la dimensió religiosa, aquest investigador sosté que els dos elements han de saber-se entendre mútuament “en un món cada vegada més secularitzat”. “De la mateixa manera que la festa de l’eucaristia s’explica, també, amb la presència dels geganters, aquests, per la seva part, han de continuar comprenent que, si decideixen participar en el Corpus Christi, ho fan perquè participen en un acte pastoral en què es difon el missatge de Jesucrist”.
La Festa del Corpus Christi és la festa d’exaltació de l’eucaristia. Instaurada el 1264, va prendre volada al segle XIV: el 1311 es va confirmar la festa i es van regular les processons a l’interior dels temples, i el 1316 va prendre una dimensió més àmplia: Joan XXII va introduir l’octava del Corpus Christi. A partir d’aquí, el Corpus es va estendre per tot el món cristià i ben aviat va arribar a Barcelona, on el 1320 es va fer la primera processó. “La seva història la continuem explicant ara, transformant generació rere generació tot allò que la caracteritza —continua Rider—, ja que, per evolucionar, cal anar modificant el que rebem“.
