Oriol Jara (Barcelona, 1980) va créixer en el si d’una família no-creient i el fet d’abraçar la fe cristiana no entrava dins dels seus plans. Però un dia, després d’un temps de recerca en què va “deambular” per diverses religions, va començar a transitar per les pàgines, paraules, frases i lliçons de la Bíblia de tal manera que va acabar experimentant una trobada amb Jesús que va revolucionar radicalment la seva vida i, de retruc, la dels qui estaven al seu voltant. A partir d’aleshores, va començar a escriure llibres i compartir en nombroses converses i xerrades per diferents pobles i ciutats el canvi “sobrenatural i fabulós” que va sentir des del moment en què va decidir sotmetre’s amb determinació a la voluntat de Déu.
Així, l’escriptor, productor i activista cristià va visitar el passat dijous 26 d’octubre el Centre Catòlic de Blanes, on va presentar Una conversa amb Déu (Albada Editorial), assaig amb què pretén mostrar que la Bíblia està “inspirada, dissenyada, planificada i escrita específicament per ser llegida avui” per qualsevol persona. Amb aquest segon llibre acabat de sortir d’impremta —el primer va ser Deu raons per creure en Déu—, Jara va protagonitzar a la localitat selvatana una dissertació en què va animar el públic a deixar de ser simples “practicants d’una religió” per esdevenir “deixebles de Crist a temps complet”, perquè, tal com va dir, “la missió de tot creient és ser llum perquè altres se salvin”.
Escriu a ‘La conversa amb Déu’ que la Bíblia és per a vostè “una abraçada plena d’amor” i, a vegades, “una experiència incòmoda però rica”. A què es refereix quan parla d’incomoditat?
La lectura de la Bíblia és i ha de ser una experiència incòmoda, en cas contrari, vol dir que no l’estàs llegint o estudiant atentament. Perquè la Bíblia et parla de tu i et diu coses de tu que no estan bé, que no agraden a Déu perquè no són bones per tu. Per tant, a la Bíblia trobes coses que fas malament, coses que no fas i hauries de fer o coses que hauries de dir als altres que estan malament i no les dius; coses que sovint calles per no ficar-t’hi, perquè tens por, per no molestar ningú. En conseqüència, en tot això hi ha sempre un punt d’incomoditat.
Afirma que amb els seus llibres i xerrades pretén fer que aquelles persones que ja són cristianes redescobreixin els tresors que amaga la fe i tornin a prendre consciència que són afortunades només pel fet que Déu els ha tocat el cor. No obstant això, ha notat en altres persones no necessàriament creients una curiositat i unes ganes d’experimentar la fe?
He notat com en algunes persones Déu podria haver operat per iniciar un procés de conversió. Però també m’he adonat que la conversió és una cosa estrictament de Déu, perquè m’he trobat amb molta gent a qui, després d’escoltar-me, m’han confessat que els agradaria creure. Per tant, hi ha molta gent que realment ho desitja, però al mateix temps, a la societat actual —que no tinc cap dubte que està governada pel mal— s’ha instal·lat la idea que creure és cosa d’imbècils. Per això hi ha a qui els costa fer el salt, perquè volen ser “normals” i ben vistos. Estan tan condicionats pel que diran els altres, que no s’atreveixen a fer el pas. Però quan el fas, com en el meu cas, és alliberador; i no només això, sinó que la gent ho veu amb respecte i et veu com una persona alternativa, que, precisament, és el que ens demana la Bíblia: que creem una societat alternativa basada en Crist. I això ho hem de fer amb alegria, de manera oberta i sense por. Puc assegurar que quan comparteixo la meva experiència en entorns no cristians, la gent al·lucina, perquè la Bíblia, de fet, és al·lucinant.
Dijous passat va ser convidat al Centre Catòlic de Blanes pel Pensament i Acció, un grup compost per persones catòliques i protestants. Veu positivament el fet que els cristians d’una i altra confessió s’escoltin amb el mateix interès el seu missatge?
Bé, jo no hi veig uns i altres cristians. Només soc capaç de distingir entre gent que vol ser deixeble de Jesús i gent que no ho vol ser. Entre els que volen seguir Jesucrist, no faig distincions.
Des dels seus valors cristians, com vius aquesta guerra cruenta que s’està vivint a Terra Santa, una guerra que s’uneix a moltes altres ja en curs arreu del món?
Veig les guerres i les tragèdies humanes com a signes inconfusibles que vivim en un món caigut i que la dinàmica natural de l’ésser humà és la violència i el conflicte, molt més que l’harmonia, la unitat, la pau i el desig de posar l’altre abans que un mateix. Això és un símptoma que necessitem a Déu de forma cada cop més urgent.
Hi ha entre certes persones una postura atea que considera que en situacions de patiment, injustícia i violència, Déu hauria ser per posar-hi remei i, en canvi, no hi és. Què en pensa?
Sovint hi ha qui planteja aquesta dicotomia segons la qual, si hi ha mal al món, és perquè Déu no existeix. Però la qüestió és que, si el mal existeix, és precisament perquè ens allunyem de Déu. Que hi hagi males persones i mals líders polítics no significa que Déu no existeixi, sinó que aquestes persones, com la humanitat en general, s’han apartat de Déu. I com que no se l’escolten, ni l’obeeixen, ni l’estimen, són malalts, perquè estan dins la seva naturalesa caiguda com a persones.