Temps per a la prudència a la catequesi d’aquest dimecres, 20 de març, a l’audiència general del Papa, una de les virtuts cardinals que no és atribut “de la persona temorosa” ni és simple “cautela”, ha advertit Francesc en el seu missatge, que, com en anteriors ocasions, ha estat llegit per un ajudant.
“Concedir la primacia a la prudència significa que l’acció de l’ésser humà està en mans de la seva intel·ligència i de la seva llibertat. La persona prudent és creativa: raona, avalua, intenta comprendre la complexitat de la realitat. I no es deixa portar per les emocions, la mandra, les pressions, les il·lusions”, ha indicat, per contra.
“En un món dominat per les aparences, pels pensaments superficials, per la banalitat tant del bé com del mal, l’antiga lliçó de la prudència mereix ser recuperada“, ha indicat, subratllant també que “qui és prudent no tria l’atzar: davant tot, sap què vol, després, pondera les situacions, es deixa aconsellar i, amb amplitud de mires i llibertat interior, tria quin camí prendre. No és que no pugui cometre errors, després de tot segueix sent humà; esbarts’”, ha assenyalat el pontífex.
“La prudència, en canvi, és la qualitat dels qui estan cridats a governar: saben que administrar és difícil, que hi ha molts punts de vista i que cal intentar harmonitzar-los, que no s’ha de fer el bé d’alguns, sinó el de tots”, cosa que, traduïda a la vida cristiana, “és una combinació de senzillesa i astúcia“.
“En preparar els seus deixebles per a la missió, Jesús els recomana: ‘Jo els envio com a ovelles entre llops; siguin llavors prudents com les serps i senzills com els coloms’. (Mt 10,16). És com si digués que Déu no només vol que siguem sants, sinó que vol que siguem sants intel·ligents, perquè sense prudència equivocar-se de camí és qüestió d’un moment!”, ha conclòs el Papa.
A l’hora de les salutacions, Francesc, dirigint-se als fidels polonesos, en vigílies de la celebració el 24 de març de la Jornada Nacional de la Vida, ha fet vots perquè “Polònia sigui una terra que protegeixi la vida en tot moment, des que es neix al ventre matern fins a la fi natural”. “No oblidin que ningú és amo de la vida, ni de la pròpia ni de l’aliena”, ha manifestat.
Igualment, en la seva salutació final, ha encomanat “al món sencer” a Sant Josep, patró de l’Església universal, a qui també ha encomanat “als pobles de la martiritzada Ucraïna i Terra Santa, Palestina i Israel, que tant pateixen l’horror de la guerra. I no oblidem mai que la guerra sempre és una derrota, no es pot seguir endavant amb la guerra, hem de fer tots l’esforç per tractar, per negociar, per acabar la guerra. Preguem per això”.
*Article publicat en col·laboració amb Religión Digital
Audiència general
Estimats germans i germanes, bon dia!
La catequesi avui la dediquem a la virtut de la prudència. Ella, juntament amb la justícia, la fortalesa i la temprança, forma les virtuts anomenades cardinals, que no són prerrogativa exclusiva dels cristians, sinó que pertanyen al patrimoni de la saviesa antiga, en concret, la dels filòsofs grecs. Per això, un dels temes més interessants a l’obra de trobada i d’inculturació va ser precisament el de les virtuts.
Als escrits medievals, la presentació de les virtuts no és una simple enumeració de qualitats positives de l’ànima. Reprenent els autors clàssics a la llum de la revelació cristiana, els teòlegs van imaginar el septenari de les virtuts –les tres teologals i les quatre cardinals– com una mena d’organisme vivent en què cada virtut ocupa un espai harmònic. Hi ha virtuts essencials i virtuts accessòries, com ara pilars, columnes i capitells. Potser res com l’arquitectura d’una catedral medieval pot donar la idea de l’harmonia que hi ha en l’ésser humà i de la tensió contínua cap al bé.
Aleshores, comencem per la prudència. No és la virtut de la persona temorosa, sempre titubejant davant l’acció que ha d’emprendre. No, aquesta és una interpretació errònia. No és tampoc només la cautela. Concedir la primacia a la prudència significa que l’acció de l’ésser humà està en mans de la intel·ligència i de la llibertat. La persona prudent és creativa: raona, avalua, tracta de comprendre la complexitat de la realitat. I no es deixa endur per les emocions, la mandra, les pressions, les il·lusions.
En un món dominat per les aparences, pels pensaments superficials, per la banalitat del bé i del mal, l’antiga lliçó de la prudència mereix ser recuperada.
Sant Tomàs, a l’estela d’Aristòtil, la va anomenar “recta ratio agibilium”. És la capacitat de governar les accions per dirigir-les cap al bé; per això rep el sobrenom de “conductor de les virtuts”. Prudent és qui sap triar: mentre roman als llibres, la vida és sempre fàcil, però enmig dels vents i les onades del quotidià, la cosa canvia: sovint ens sentim insegurs i no sabem cap on anar. Qui és prudent no tria l’atzar: abans de res, sap el que vol; després, pondera les situacions, es deixa aconsellar i, amb amplitud de mires i llibertat interior, tria quin camí prendre. No és que no pugui cometre errors, després de tot continua sent humà; però evitarà grans “bandazos”. Malauradament, a tots els ambients hi ha qui tendeix a liquidar els problemes amb bromes superficials oa suscitar sempre polèmiques. La prudència, en canvi, és la qualitat dels qui estan cridats a governar: saben que administrar és difícil, que hi ha molts punts de vista i que cal intentar harmonitzar-los, que no s’ha de fer el bé d’alguns, sinó el de tots.
La prudència ensenya també que, com se sol dir, “El que és perfecte és enemic del que és bo”. Massa zel, de fet, en algunes situacions, pot provocar desastres: pot arruïnar una construcció que hagués requerit gradualitat; pot generar conflictes i incomprensions; fins i tot pot desfermar la violència.
La persona prudent sap custodiar la memòria del passat, no pas perquè tingui por del futur, sinó perquè sap que la tradició és un patrimoni de saviesa. La vida està feta d’una superposició contínua de coses antigues i coses noves, i no és bo pensar sempre que el món comença amb nosaltres, que hem d’afrontar els problemes des de zero. La persona prudent també és previsora. Un cop decidit l’objectiu per lluitar, cal procurar-se tots els mitjans per assolir-lo.
Molts passatges de l´Evangeli ens ajuden a educar la prudència. Per exemple: és prudent qui edifica casa seva sobre la roca, i imprudent el que la construeix sobre la sorra. (cf. Mt 7,24-27). Sabies són les verges que porten l’oli per als seus llums, i nècies són les que no ho fan (cf. Mt 25,1-13). La vida cristiana és una combinació de senzillesa i astúcia. En preparar els seus deixebles per a la missió, Jesús els recomana: «Jo els envio com a ovelles entre llops; siguin llavors prudents com les serps i senzills com els coloms». (Mt 10,16). És com si digués que Déu no només vol que siguem sants, sinó que vol que siguem sants intel·ligents, perquè sense prudència, equivocar-se de camí és qüestió d’un moment!
