Viqui Molins ja té una fundació amb el seu nom. Es tracta d’una monja teresiana i “de carrer” que va néixer pocs mesos abans de la Guerra Civil espanyola i que, mentre recorre el camí d’encimbellar-se a la norantena d’anys —de moment en té 87—, desitja que, quan ja no hi sigui, en aquest món, allò que quedi més enllà del seu record sigui tot el contrari a una guerra. Això és el que s’espera de la Fundació Viqui Molins, una entitat que tindrà cura dels més necessitats. Es va registrar el passat mes d’agost i, des d’aleshores, articula les seves accions des de l’Hospital de Campanya de la Parròquia de Santa Anna de Barcelona, on Molins és una de les seves ànimes. I on, aquest dimarts, a les 19:00 hores, serà presentada.
Per què ha donat el seu nom per a la creació d’una fundació?
Quan va proposar-me la idea mossèn Peio Sánchez, que en serà el president, no en donava gaire crèdit. Resultava estrany veure el nom d’un mateix col·locat en el d’una fundació, certament. Però, posteriorment, observant la proposta amb serenor i des de la meva fe per ajudar les persones que més ho necessiten, vaig acceptar que això fos així. També és important crear-la per motius administratius: l’entitat, amb un patronat que comptarà amb un president, una secretària i cinc vocals, gestionarà financerament l’arquitectura de suport social que ofereix l’Hospital de Campanya: des dels donatius fins als pisos d’oportunitats on acollim joves migrants, passant per les diverses tasques d’atenció que oferim cada dia.
¿Com estan observant els resultats que s’extreuen a partir de la posada en marxa d’aquests pisos d’oportunitats (cinc, en total) que gestionen?
Són molt bons. Oferim un projecte de vida que, incloent-hi llar, formació i pràctiques laborals, serveixi de pont per a l’autonomia personal i laboral. L’any 2022, per exemple, un total de disset joves d’entre 18 i 30 anys se’n van poder beneficiar: entre ells hi havia casos de nois extutelats, nouvinguts o bé sense cap llar. Això, que ja està funcionant, serà el pulmó de la fundació: el reflex d’un treball cooperatiu per treure persones de la pobresa i orientar-les, durant dos anys, perquè continuïn amb pas ferm les seves vides.
Creu que ha construït un equip sòlid i durador amb els sacerdots Peio Sánchez i Xavier Morlans?
Tots tres anem a l’una. Sí. Jo, particularment, no m’havia trobat mai així de motivada. Ara, amb la fundació, només puc expressar que he rebut el regal més gran que m’ha pogut donar la vida.
Un altre regal que li va donar la vida va ser conèixer a sor Genoveva Masip?
Efectivament. Durant la dècada de 1980, va ser qui em va introduir en el món de la marginació, del qual no havia sentit a parlar mai. Va ser la meva mestra de tendresa, i, al seu costat, des de l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, vaig adquirir un coneixement de la vida que no hauria imaginat mai haver conegut. Quan estava a punt de morir, va ser qui em va interrogar: “Continuaràs al costat dels nostres?”. I, per descomptat, jo no vaig saber dir que no a una persona que s’havia preocupat tantíssim pels altres. Amb la fundació que portarà el meu nom, “els altres” també hi seran molt presents. Tal com ella voldria que fos.
Amb aquesta base que va poder adquirir, vostè tampoc no s’ha aturat i la seva empremta a Barcelona (en especial, al barri del Raval) ha estat, i és, molt llarga. Al costat de persones en risc d’exclusió social, persones recluses, persones drogodependents, fent de mestra a nois en risc d’exclusió social…
Jo no he volgut ser com un soldat franctirador, que només té un sol objectiu i actua des d’una posició. Ara estaré a sobre de la fundació que portarà el meu nom, però no deixaré de fer les mateixes coses que faig sempre, en diversos llocs a la vegada. La vida m’ha portat per aquest camí i, com sempre, és Déu qui fa les obres a través del meu cos. Per això, pel fet d’haver-hi una fundació amb el meu nom no deixaré de ser qui soc. Tal com deia Sant Ignasi de Loiola, no som pitjors perquè ens critiquin ni millors perquè ens alabin.
La Fundació Arrels alerta que encara dormen 1.231 persones pels carrers de Barcelona. També, que quatre de cada deu no tenen ningú amb qui comptar.
Això em recorda el que va dir-me un jove que vaig conèixer a la presó. Jo l’anava a veure cada setmana allà i, en sortir, vaig demanar-li que oferís una xerrada a la parròquia de Santa Anna. Allà va dir que, durant els quinze anys que havia estat empresonat, tan sols havia rebut una visita. La meva.
Què va sentir?
Em va impressionar moltíssim. És un testimoni fort i colpidor. I, gràcies a persones com aquesta, la vida m’ha anat convertint, primer, en la germana Viqui, i, després, en la mare i l’àvia Viqui. El considero com un nom de guerra [riu]. I hi ha qui, fins i tot, em critica per utilitzar-lo, com al web de ‘Germinans Germinabit’, cosa que em fa molta gràcia.
